Jim Jarmusch ens ha fet un regal magnífic amb aquesta pel·lícula. La protagonitza un conductor d’autobús que té una rutina molt marcada i que aprofita les estones lliures per escriure poesia. Es lleva cada dia a la mateixa hora, fa un petó o acaricia la seva dona, esmorza, va a la central d’autobús i abans d’engegar-lo escriu un poema, sempre interromput per un company de feina que té molts problemes. Mentre fa el recorregut per la ciutat que es diu com ell, Paterson, escolta els fragments de conversa dels que transporta. Acaba la feina, torna cap a casa, posa bé el pal de la bústia, es troba amb la seva dona que sempre el sorprèn amb alguna creació culinària o amb unes cortines molt originals, conversen, ell valora les novetats que sempre té la dona preparades i ella insisteix que ha de publicar els versos que escriu.
En aquest detall ens adonem que s’estimen per sobre de tot. Treu a passejar el gos, aprofita per fer una cervesa al bar -sempre al mateix bar- la fa petar amb el cambrer o amb algun client i torna cap a casa. De tot aquest ritual en Paterson trobarà els poemes que escriu en una llibreta. Els poemes són bons, molt bons, perquè sorgeixen de la quotidianitat aparentment més senzilla, tan senzilla que fins i tot una nena pot escriure uns versos que perduraran per sempre més.
I no passa res més, llevat d’un incident greu que no us avanço, però que donarà encara més sentit a tota la seva feina després de la conversa que manté amb un japonès que apareix per la ciutat a la recerca dels records d’un poeta nascut allí i que admira.
Quin sentit tenen aquestes accions repetides, sense massa canvis? Doncs per il·lustrar que un poema té un ritme marcat per pauses i síl·labes fortes i febles i en aquest trajecte anem descobrint, sentint, fent nostre el ritme del poeta protagonista i de les seves creacions.
Cine-poema o poema fet cine, com més us ho estimeu, però no us perdeu aquesta meravella interpretada magistralment per Adam Driver.
Una vida on sembla que no passa res, llevat del pas de la vida, del pas del temps. Què més podem demanar?
