L’article té dues parts força diferenciades, sobre tot pel to amb el que han estat escrites. La segona part tracta de la gestió als centres educatius del referèndum sobre la independència de Catalunya: ¿cal que a les escoles i altres institucions educatives se’n parli? Si és així, ¿com caldria fer-ho? La primera part, molt més curta, pretén només contextualitzar una mica aquesta qüestió: d’una banda, històricament fent referència a alguns moments del passat recent de l’Estat Espanyol; i de l’altra, en relació a l’actual contenciós polític. El lector veurà que, com acabo de reconèixer, el to de cada part es diferent. En la primera suposo que s’hi notarà una certa indignació amb algunes actituds i posicionaments polítics i mediàtics que aquest dies estem veient. La segona part, voldria estar dictada, amb més serenor i tranquil·litat, només pel que en podríem dir una raó pedagògica.
1. Remembrances d’altres temps i rabiosa actualitat
Quan jo anava a l’escola, tots els alumnes, tots, teníem cada any l’assignatura de religió. Se’ns ensenyava la Única i Veritable Religió, en una aula presidida casi sempre per Jesús a la Creu i/o la Verge Maria. També estudiàvem política: l’anomenaven FEN (Formación del Espíritu Nacional). Ho fèiem en uns llibres força ben editats, amb tapa dura, paper de qualitat i moltes il·lustracions, entre les que gairebé sempre hi apareixien les figures de Francisco Franco i José Antonio Primo de Rivera -també llur imatge podia formar part de la capçalera de la classe al costat de la de Jesús. Conservo tots els llibres de FEN d’aquell antic batxillerat. Ara mateix els he anat a cercar i m’he posat a fullejar-los. Els veig bastant grapejats, com tots els llibres d’escola que cal traginar durant un curs sencer. També els tinc profusament subratllats, suposo que no pas per l’ interès que llavors em provocarien aquells continguts, sinó pel fet d’haver-ne de memoritzar una colla. Mirant el volum corresponent a quart de batxillerat, La convivencia humana, m’he aturat en una pàgina que serveix de frontispici a la lliçó XVIII que tractava sobre “La convivencia nacional”. Aquesta entrada al tema consistia en un text, en lletra negreta i emmarcat, signat per un dels principals ideòlegs del feixisme espanyol: Ramiro Ledesma Ramos. El fragment porta per títol “La unidad de España” i diu el següent:
“Si España no es para los españoles una realidad sobre la que resulte imposible abrir discusión, es que España no existe como una Patria. No hay Patria si dentro de ella, dentro de sus contornos, aparecen encajadas de un modo normal y público ideas y gentes contrarias a su existencia misma. Pues estas últimas son por definición las características de lo que hay fuera, de lo extranjero, de lo presunto enemigo.
“La unidad de España es la más antigua unidad nacional que se hizo en Europa. Gracias a esa delantera histórica en el proceso de formación de las nacionalidades modernas, España fue durante el siglo XVI el pueblo más culto, más fuerte y más rico del mundo. Cuando otros pueblos europeos iban creando con dificultades su unidad, iban acumulando y descubriendo sus ingredientes nacionales, España había superado ya esa inicial etapa e iba camino de ser un Imperio potentísimo.
“La unidad nacional española ha sido realmente la que hizo posible nuestro mejor pasado. Pero su misión no es sólo la de explicar y justificar la historia, sino la de existir precisamente hoy como pilar básico de la España de nuestros días, como elemento primordial y fundamental de la España nuestra.”
Si m’he aturat a llegir amb atenció, i rellegir vàries vegades, justament els paràgrafs citats ha estat perquè aquests dies i des de fa temps, escoltant tertúlies i llegint editorials i articles en diversos mitjans de comunicació, he pogut sentir frases pràcticament literals i afirmacions o posicionaments molt i molt semblants als de Ledesma Ramos.
També em ve ara a la memòria un altre manual escolar de l’època franquista, tot i que aquest, per sort, jo ja no el vaig haver d’estudiar. Era un d’aquells llibres típics de pregunta-resposta, que duia com a títol una estranya barreja de religió i política (Catecismo Patriótico Español). Deia, per exemple, coses com aquestes –però, si us plau, no rieu–:
“-¿Cuál es la tierra de España?
“-La tierra de España es la mayor parte de la Península Ibérica, colocada providencialmente por Dios en el centro del mundo.
(…)
“-¿Por qué decís que la lengua castellana será la lengua de la civilización del futuro?
“-La lengua castellana será la lengua de la civilización del futuro porque el inglés y el francés, que con ella pudieran compartir esta función, son lenguas tan gastadas, que van camino de una disolución completa.
“-¿Se habla en España otras lenguas más que la lengua castellana?
“-Puede decirse que en España se habla sólo la lengua castellana, pues aparte de ésta tan sólo se habla el vascuence que, como lengua única, sólo se emplea en algunos caseríos vascos y quedó reducida a funciones de dialecto por su pobreza lingüística y filológica.
“-¿Y cuáles son los dialectos principales que se hablan en España?
“-Los dialectos principales que se hablan en España son cuatro: el catalán, el valenciano, el mallorquín y el gallego.”
En algun altre lloc he utilitzat també aquesta darrera citació, doncs és una mostra immillorable de fins on pot arribar la voluntat d’adoctrinar la canalla, amb falsedats i estupideses. Però ara ens cal reconèixer que en l’àmbit polític espanyol s’ha millorat una mica; perquè si bé es cert que durant aquests dies de polèmica sobre el referèndum català s’han pogut escoltar frases i posicionaments iguals, molt semblants o pitjors dels que ens feien llegir del gran ideòleg del feixisme espanyol, res del que s’ha dit -que jo sàpiga- ha arribat al nivell dels disbarats o bestieses d’aquell Catecismo Patriótico Español. M’ha semblat entendre que alguns pretenen que la sacrosanta unitat d’Espanya sigui, com volia Ledesma Ramos, quelcom en veritat indiscutible i irreversible; però espero que actualment ningú segueixi pensant que Déu va situar Espanya al centre del món, ni que la llengua anglesa estigui en trànsit d’una dissolució completa.
Havia començat aquest escrit amb la intenció de reflexionar sobre com podria o hauria de tractar-se en els nostres centres educatius el tema del procés català. Però la remembrança històrica i la frenètica actualitat han aconseguit retardar una mica aquesta primera intenció; ja hi arribarem. En qualsevol cas, segur que hi ha professorat de primària i secundària que aquests dies es deu haver plantejat si fer o no fer a classe alguna activitat sobre el referèndum; i, en cas afirmatiu, com desenvolupar-la. De la mateixa manera que, en cursos anteriors, probablement en alguna classe també s’haurà parlat de quelcom relacionat amb el procés (dret a decidir, Constitució Espanyola, retallada de l’Estatut, 9-N, etc.). I vull pensar que, en la majoria dels casos i deixant de banda alguna excepció possible –d’energúmens n’hi pot haver a totes les professions-, i independentment de quin sigui el posicionament polític de cada professor/a, aquest controvertit assumpte s’haurà tractat (o es tractarà) a les escoles molt millor de com ara s’està tractant en certs entorns polítics, espais mediàtics i instàncies oficials (jutjats, fiscalia, etc.). És a dir, amb més educació, tolerància i respecte a la pluralitat, així com sense la demagògia, impertinència, xuleria, prepotència i amenaces com les que aquests dies estem escoltant, no de tots, però si de certs parlamentaris, tertulians i càrrecs polítics. Ja se sap que alguns d’ells no tenen perquè ser neutrals, imparcials o equànimes: va en la seva funció i en el seu sou que prenguin partit i defensin, tant bé com sàpiguen, les seves opcions respectives. Però tots sense excepció haurien procurar, si més no, respectar la llibertat i la intel·ligència de la ciutadania. I, com estem veient aquests dies, no tots ho fan. I també seria desitjable que determinats partits polítics que vénen d’on vénen, que en l’actualitat porten encara la corrupció en les entranyes i que han comès abusos de poder flagrants i molt recents, no insistissin més en la impostura pedant de voler impartir, a tort i a dret, lliçons de legalisme i democràcia.
2. Sobre el tractament del referèndum en els centres educatius
2.1. Una activitat
Com deia ara mateix, és probable que alguns centres educatius –no sé si molts o pocs- aquests dies hagin dedicat algun moment de les classes a parlar amb els alumnes sobre la situació política que s’està vivint al nostre país. Jo mateix, com a professor de la Facultat d’Educació, també em vaig plantejar la possibilitat d’introduir a les meves classes alguna activitat sobre la qüestió del referèndum. Després de pensar-hi una mica –no gaire- vaig decidir que sí que ho faria; i per això he preparat el següent text-guia per l’activitat. És un cas hipotètic, inventat, però que té la pretensió de ser, si més no, versemblant.
L’ESCOLA I EL REFERÈNDUM
1ª part
Avui és diumenge, 24 de setembre de 2017. La Mònica és mestre de primària i des de fa ja una colla d’anys treballa a un CEIP d’un barri de Barcelona. Enguany és tutora dels de 6é. Aquest matí, tot passejant pel barri, per casualitat, es troba amb l’Oriol, company seu de l’escola, que precisament fa de tutor de l’altre grup de sisè. Van plegats a fer un vermut, i tot parlant del tema polític d’aquests moments, ella li comenta a l’Oriol que s’està pensant la possibilitat de preparar per a un d’aquests dies alguna activitat a classe sobre el Referèndum i la moguda política del moment. Ho comenten una bona estona, ja que l’Oriol no veu gens clar que sigui convenient tractar aquest tema a classe i li aconsella a la Mònica que no ho faci. Però ella, a mesura que en van parlant, cada cop està més convençuda que seria interessant dedicar una estona de l’hora de tutoria (o tota sencera) a la qüestió. De fet, no es estrany que a les seves classes –sigui per iniciativa dels propis nois i noies o d’ella mateixa- es parli i es treballi sobre temes d’actualitat. Ja ho va fer fa ben poc en relació als atemptats de les Rambles i Cambrils. Però, en aquest cas, com l’Oriol també hi estava plenament d’acord, fins i tot van preparar junts l’activitat que després varen dur a terme en els seus grups respectius.
1.1) Quins són els motius, arguments, raons… que cadascú aporta per a fonamentar la seva posició? Poseu-vos en grups de sis persones, i de cada grup en feu dos: un subgrup que pensi els arguments de l’Oriol en contra de fer a classe una activitat sobre el referèndum; i l’altre els de la Mònica a favor. Poseu en comú els arguments respectius i comenteu-los.
1.2) Per què creieu que, en el cas dels atemptats, l’Oriol i la Mònica es van posar de seguida d’acord en la conveniència d’organitzar quelcom a l’escola; i en canvi en lo del referèndum discrepen sobre si es millor tractar-ho o no tractar-ho a classe.
2ª part
Com ja s’ha dit, malgrat el consell de l’Oriol, la Mònica finalment opta per fer quelcom a classe sobre la moguda del referèndum. Avui mateix començarà a pensar i preparar l’activitat.
2.1) Cada grup que pensi diverses possibilitats de coses que podria fer la Mònica. Feu, per exemple, un petit brainstorming: que tothom digui possibles coses a fer sense, de moment, explicar-les gaire ni discutir-les.
2.2) Trieu la o les que us semblin millors i més factibles.
2.3) Prepareu-li a la Mònica la sessió acuradament:
– Presentació i justificació de l’activitat als alumnes
– Parts de l’activitat.
– Materials necessaris.
– Temps previst.
– …
3ª Part: qüestions complementàries a debatre
3.1) Creieu imprescindible (o convenient …) que la Mònica (abans o després) doni a conèixer aquesta activitat (o demani permís per fer-la) a la direcció de l’escola, el claustre o l’AMPA.
3.2) En la decisió de fer o no fer l’activitat, i també en la manera de dur-la a terme, creieu que haurà tingut alguna influència el posicionament personal de la Mònica en relació al referèndum? Vosaltres, a l’hora de pensar i preparar l’activitat us heu plantejat, com a hipòtesi o punt de partida, quina deu ser l’opció política de la Mònica?
3.3) Si en el transcurs de l’activitat algun alumne li pregunta, per exemple: i tu que faràs el dia del referèndum?; o tu què en penses de tot això de la independència? Què i com hauria de respondre la Mònica?
3.4) El fet que l’escola sigui pública o privada (concertada o no concertada), és un factor important a l’hora de decidir si es fa o no l’activitat i com es farà? I el lloc (barri, poble,…) on és l’escola? És un factor rellevant a considerar si el barri és Gràcia, Pedralbes, Horta o La Mina? O si és un poble de l’Empordà o un municipi del cinturó industrial de Barcelona?
3.5) L’activitat preparada per la Mònica és pels de 6è de primària.
– Amb els de 3r de primària, faríeu quelcom? Què?
– I si fossin de 4art d’ESO, o de batxillerat o de mòduls formatius, o d’una escola de persones adultes?
– I en el cas d’un Esplai o d’un Agrupament Escolta?
No pretenc en aquest article fer el balanç de com ha funcionat aquesta activitat en les meves classes, sinó intentar fer jo mateix algunes de les coses que demanava als alumnes. Explicaré, això sí, algunes de les idees i propostes que han anat sortint. Dono, per tant, les gràcies als meus alumnes; suposo que no tindran inconvenient en que aquesta activitat que vaig preparar per a ells em serveixi ara per ordenar i contextualitzar el meu propi discurs; un discurs sens dubte també enriquit per algunes de les coses que hem anat comentant entre tots.
2.2. Parlar-ne o no parlar-ne
Com ja s’ha dit, no és rar que a les classes de la Mònica, es treballin temes de l’actualitat. Ella creu que l’escola no ha de ser una mena de reducte aïllat del seu entorn, sinó que ha d’acollir els interessos, les preocupacions i els neguits, les experiències … que els nois i les noies viuen al defora. La Mònica, ja des de quan era estudiant de magisteri, es va sentir seduïda per una sèrie de pedagogs i tendències educatives que propugnaven una escola ben oberta a la realitat i, com deien alguns d’ells, a la vida. Per exemple, quan llavors va llegir Carta a una mestra, li va agradar molt allò de que a l’escola de Barbiana cada matí es llegien i comentaven les notícies dels diaris; o també li va interessar molt la concepció que de l’escola tenia Celestí Freinet, amb tot el reguitzell de mètodes, tècniques i recursos que el gran mestre francès es va anar inventant per lligar l’escola a la vida. Però ara no es pas el moment de fer història de la renovació escolar.
El cas es que la Mònica pensa d’aquesta manera i no defuig pas introduir a les seves classes fets de l’actualitat. I particularment, si es donen algunes condicions. Per exemple: quan aquests fets tenen força rellevància social (o política, ètica, mediambiental ….) i són viscuts per la ciutadania amb una certa intensitat; i també quan es poden relacionar fàcilment amb continguts curriculars, be sigui de les àrees convencionals (Ciències Socials, Llengua, etc.) o de matèries com la d’Educació per a la Ciutadania i els Drets Humans (ara, per mor de la LOMCE, Educació Cívica i Constitucional). En el cas que ens ocupa, no hi ha dubte que la qüestió del referèndum i, per extensió, altres moments i assumptes relacionats amb el procés català, molts dels nostres infants i adolescents ho estant vivint de forma directa: han anat amb la família –i alguns dels més grandets segurament ja amb els amics- a manifestacions, han hagut de veure a casa –sovint a desgrat seu- noticiaris i tertúlies sobre el tema, i han escoltat als grans parlar-ne –a vegades, àdhuc apassionadament. I també potser ells mateixos en parlen amb els seus germans i companys de l’escola o l’ institut, durant l’esbarjo o a l’entrada i sortida del cole. Tanmateix, tot explicant-li a la Mònica que l’altre dia van anar amb la família a una manifestació, un quants li van preguntar a ella què en pensa de tota aquesta moguda. És per tot això que la Mònica no hi veu cap mal en què se’n pugui parlar també a la classe; és més, creu convenient fer-ho per tractar del tema d’una forma ordenada, respectuosa i tranquil·la, de manera que els nois i les noies puguin aprofundir una mica en la qüestió, aclarir dubtes, contrastar punts de vista i anar-se forjant lliurement el seu propi criteri. Encara no sap com ho farà, però creu que, a partir de la seva experiència, no li costarà molt dissenyar alguna activitat per a fer-ho d’aquesta manera.
L’Oriol no hi està d’acord. Tampoc és que ell sigui un mestre –diguem-ne “tradicional”-, dels que creuen que l’escola ha de ser com una illa i limitar-se als continguts acadèmics convencionals que estableixen els plans d’estudi. Ja s’ha dit, que va estar plenament d’acord en preparar per a la seva classe quelcom en relació als recents atemptats islamistes; com també en altres ocasions ha participat i organitzat ell mateix activitats d’aquestes. Però en el cas que ens ocupa no veu gens clar el que vol fer la Mònica. Pensa que no es pas oportú que l’escola s’involucri, d’una manera o altra, en el contenciós del referèndum; i encara menys durant aquests dies en els que tantes sensibilitats oposades són a flor de pell. Ell creu que entre els alumnes hi pot haver, ja d’entrada, posicionaments diversos i clarament enfrontats. Si, com podem veure a cada moment en els mitjans de comunicació, amb les persones adultes no és fàcil mantenir un clima dialogant i respectuós, amb els preadolescents que tenen a classe encara serà més difícil. Vaja, que no li vaticina a la Mònica que pugui dur a terme la seva activitat en les mínimes i desitjables condicions de tranquil·litat que ella voldria. L’Oriol tampoc descarta que més endavant, quan els ànims s’asserenin, ell mateix decideixi tractar el tema a les seves classes; però, de moment, mes val no embolicar més la troca. D’altra banda, l’argument de la Mònica de que si la qüestió es tan viva al carrer, si tothom en parla, si els telenotícies en van plens … l’escola no pot girar l’esquena i tancar el ulls a aquesta realitat, l’Oriol el rebat capgirant-lo. Ell diu que justament perquè arreu se’n parla i tothom hi diu la seva, els nois i les noies segurament ja n’estan avorrits i saturats, i per això es preferible que l’escola no s’afegeixi al mullader.
D’altra banda, l’Oriol també preveu que algunes famílies no vegin gens clar que a l’escola es parli, i justament ara, d’aquest tema; alguns fins i tot poden sospitar que es pretén adoctrinar políticament, en un sentit o altra, als seus fills. L’Oriol sap que no es pas aquesta la intenció de la Mònica, però ves a saber que expliquen després a casa els alumnes. No seria la primera vegada que algun pare es queixa a la direcció del centre, a l’AMPA o directament als professors/es implicats pel fet d’haver abordat a classe algun tema sensible (sobre sexualitat, religió, política, etc.). I si bé ell sap que no es l’estil ni la voluntat de la Mònica voler menjar el coco als seus alumnes, no te tant clar que, coneixent el que pensa ella sobre el referèndum, el dret a decidir i la independència, pugui mantenir realment l’actitud de neutralitat i imparcialitat que ell creu que els mestres han de tenir quan es tracten qüestions controvertides d’aquest tipus. L’Oriol –qui de fet pensa sobre aquells temes aproximadament igual que la Mònica- s’aplica a ell mateix aquest dubte sobre la seva pròpia capacitat d’actuar de forma neutral, i per això té clar que no n’ha de parlar a classe. Ell n’està convençut, però no aconsegueix convèncer la Mònica.
2.3. Si es que cal parlar-ne a l’escola, com fer-ho?
La Mònica, doncs, es posarà a pensar i preparar alguna activitat sobre el referèndum. No sabem què farà, ni tractarem aquí d’endevinar-ho, doncs ens manquen dades importants: com és l’escola en la qual treballa la Mònica, quin és el seu context social, econòmic i cultural, com són les famílies dels nois i noies, quina relació té ella amb ells, etc., etc. D’altra banda, pels meus alumnes de la Universitat ja he preparat l’activitat presentada abans. Una activitat senzilla per dur a terme en un context i per a uns destinataris que, en relació a aquests tipus de qüestions, ben segur que em plantegen molts menys problemes: ni vindran pares a queixar-se, ni hauré de donar comptes a les autoritats universitàries, ni es probable que els estudiants és puguin sentir manipulats per mi (ja són prou grandets).
A continuació no proposaré cap activitat concreta sobre el referèndum per a centres de primària o secundària, però sí que voldria apuntar algunes reflexions, criteris o possibilitats, sense amagar certs dubtes que tampoc sabria pas resoldre adequadament.
a. No hi ha receptes.
El primer que em sembla que cal reconèixer és que no hi ha, ni de bon tros, una única forma legítima i pertinent de d’afrontar a l’escola la qüestió que ens ocupa. És, com ja hem anat veient, una qüestió complexa i en la que cal tenir en compte moltes variables: l’edat dels alumnes, les característiques pròpies del centre i del seu context, quin és el perfil de les famílies, la metodologia i l’estil de la Mònica, etc. En aquest sentit, tant legítima pot ser la decisió de l’Oriol d’abstenir-se de tractar el tema a classe, com la de la Mònica de fer quelcom; i aquest quelcom pot incloure, com anirem veient, diverses alternatives vàlides. La llibertat de càtedra i el bon sentit pedagògic emparen una molt àmplia gama de possibilitats.
b. Però tampoc tot s’hi val.
Els centres educatius, no cal dir-ho, han de garantir la dignitat i la llibertat de consciència dels educands. Això suposa que s’ha d’evitar que al seu dedins s’hi pugui produir qualsevol forma de manipulació o adoctrinament polític. L’escola ha de ser respectuosa amb totes les opcions polítiques i concepcions ideològiques que siguin conseqüents amb un marc de convivència democràtic i pluralista. En societats ideològicament plurals, les institucions educatives han de ser un dels espais emblemàtics que mostrin que la convivència entre ciutadans amb diferents concepcions del món i de la vida és possible, a la vegada que eduquen per a aquesta convivència. Justament en moments com aquest, en els que l’enfrontament públic entre determinades opcions legítimes adopta formes gens dialogants, poc respectuoses, tant intransigents i fins i tot coactives, aquesta tasca d’educació cívica de l’escola pren encara més relleu.
c. A l’hora de pensar i dissenyar una activitat d’aquesta naturalesa, l’opció política de qui la prepararà i durà a terme hauria de ser només un aspecte secundari.
Aquest criteri no es pas fàcil ni d’explicar ni d’aplicar, però el veig necessari per afrontar satisfactòriament la tasca. Hom pot creure que plantejar-se com cal gestionar en el centres educatius aquest tipus de qüestions no és pensable al marge de quina sigui l’opció política de cadascú. És a dir, que la posició personal que hom té a favor o en contra del referèndum o el dret a decidir, determinarà inevitablement allò que farà o deixarà de fer a la seva classe; o que és lògic i normal que a una Mònica independentista li surti una activitat totalment diferent a la d’una Mònica no independentista. Doncs bé, em sembla que és precisament amb aquesta mena de “lògica” i “normalitat” amb la que mai es podrà resoldre be la qüestió. Allò que caldria és tractar de situar-se, d’entrada, en una posició –diguem-ne- més universalista; hom hauria de fer l’esforç de vestir-se amb el “vel de la ignorància” de Rawls i no amb el vestit de Rajoy o el de Puigdemont. La pregunta inicial a formular-se no seria: “què és el que jo, com a simpatitzant d’Esquerra Republicana o de Ciudadanos o dels Socialistes o de Podemos o de la CUP… crec que he de fer a classe?”, sinó “¿què és el que jo, com a docent i educador, crec que cal fer?”. Precisament per això, en l’activitat preparada per a les meves classes a la Universitat res no es diu sobre el posicionament polític ni de la Mònica ni de l’Oriol: de moment, no cal saber-ho, és millor no saber-ho.
d. L’opció política particular del mestre és quelcom secundari, però que caldrà tenir present.
Les activitats que preparin, respectivament, la Mònica independentista, la Monica espanyolista, la Mònica federalista, la Mònica equidistantista o qualsevulla altra Mònica ista poden perfectament ser diferents les unes de les altres. Ja s’ha dit que no hi ha una única manera vàlida de plantejar l’activitat. Ara bé, aquestes diferències no haurien de ser degudes a l’isme particular de cada Mònica, sinó a les altres variables relatives al cas (edat o maduresa dels alumnes, context sociocultural, etc.) i, tanmateix, a la seva pròpia inventiva i experiència didàctica. Però totes les Mòniques haurien de ser molt conscients de fins a quin punt la seva pròpia opció política podria interferir, mediatitzar o fins i tot desnaturalitzar l’activitat planejada. Dit d’una altre manera, hauran d’esforçar-se tot el necessari per tal d’evitar que la seva decantació política personal no converteixi l’activitat en un acte de propaganda pura, proselitisme o adoctrinament.
e. Però tampoc cal fer comèdia o disfressar-te d’allò que no ets.
Els dos punts anteriors podrien fer pensar que estem exigint a la Mònica que amagui o falsifiqui la seva manera de ser i de pensar. Això entraria en contradicció flagrant amb un vell principi educatiu: el de que és molt difícil –per no dir impossible- establir una bona i autèntica relació educativa si educand i educador no poden mostrar-se tal i com realment són i si mai no poden expressar allò que realment creuen i pensen. Cal també reconèixer que, malgrat la professora pugui haver optat per no fer explícit al seus alumnes quin és el seu posicionament personal sobre la independència i el referèndum, ells acabin, d’una manera o altre, endevinant-t’ho. La Mònica no és cap robot, i per mitjà de reaccions seves que ella difícilment podrà controlar al 100%, posicionaments previs sobre altres temes, comentaris involuntàriament esbiaixats i altres indicis molt diversos, tampoc seria gens improbable que els alumnes puguin conjeturar si la Mònica s’assembla més a l’Arrimades, l’Anna Gabriel, la Soraya Saez, la Irene Rigau … D’altra banda, tampoc serà gens estrany que, durant l’activitat i en un moment o altre, algun alumne pregunti directament a la Mònica: i tu què en penses del referèndum?, votaràs?, què votaràs? … És faria molt llarg desenvolupar ara la casuística de les possibles respostes de la professora a la pregunta i la justificació pedagògica de cadascuna d’elles. A l’epígraf següent farem una recomanació –diguem-ne metodològica o tècnica- i proposarem un criteri més general.
f. Posicionar-se o no, quan i com?
La recomanació és que la Mònica procuri sempre que el fet d’expressar quin és el seu posicionament personal no tingui com a conseqüència o bé tancar el debat, o bé que aquest es polaritzi llavors només al voltant de l’opinió manifestada per ella. Les decisions sobre si posicionar-se o no davant dels alumnes i sobre quin seria el moment idoni per a fer-ho, les haurà de prendre la Mònica tenint en compte els dos perills que acabem d’indicar. Si la Mònica es posiciona ja d’entrada, això de ben segur marcarà moltíssim el debat i tot el conjunt de l’activitat. Però segurament tampoc serà gens recomanable fer-ho just al final de tot el procés: semblaria que el posicionament de la Mònica fos llavors com una mena de conclusió de l’activitat; és a dir, la millor opció sobre el tema plantejat.
El criteri més general que anunciàvem el podríem formular d’aquesta manera: la Mònica estarà més legitimada per a poder expressar a classe quin és el seu posicionament personal, en la mesura que els alumnes puguin ja distingir, amb la claredat suficient, entre aquests dos discursos o situacions: quan la Mònica es refereix als continguts normals i corrents de les matèries del pla d’estudis; i quan expressa les seves opinions polítiques (o morals, religioses, ideològiques, estètiques …), o quan valora un fet de l’actualitat, o quan a ella -que és culer de tota la vida- se li escapa a classe un breu comentari sobre el gran partir que ahir va fer el Barça. És a dir, quan, com es deia abans, parla ex –cathedra; o quan, com qualsevol altre ciutadà, legítimament expressa les seves opinions sobre qüestions en relació a les quals, en una societat pluralista, existeixen posicionaments molt diversos i tanmateix enfrontats. Aquesta capacitat de distingir entre ambdós tipus de discurs està relacionada, sens dubte, amb els estadis sociomorals estudiats per Piaget, Kohlberg, Turiel i altres. Una capacitat, per tant, que es va desenvolupant per la combinació del propi procés maduratiu de l’infant amb les experiències socials i d’aprenentatge que va vivint. És per això que la Mònica haurà d’estar amatent a la capacitat real dels seus alumnes per a distingir entre quan ella els hi explica com es calcula l’àrea del rectangle, i quan respon –si es que decideix respondre- a la pregunta sobre si aquest diumenge anirà o no a votar. En qualsevol cas, tampoc estarà de més que, en aquestes ocasions, ella mateixa vagi advertint a la classe que el seu posicionament personal és un entre d’altres, segons ella encertats o no encertats, però tots igualment legítims.
g. Tampoc es tracta que la mestra hagi de parlar molt.
Al marge de si explicarà o no quin el seu punt de vista, la Mònica sap molt bé que el sentit i la funció principals de l’activitat que faran a classe no és, de cap manera, que els alumnes l’escoltin a ella. No l’organitza, ni de bon tros, per dir-hi la seva, ni per a fer el seu speech particular sobre el Referèndum. La fa per a que puguin parlar-ne els nois i les noies, i no de qualsevol manera. Ja hem avançat que les possibilitats en són moltes i molt diverses entre sí.
En l’activitat que vaig proposar als meus alumnes de Formació del Professorat i de Pedagogia varen sortir moltes idees, la majoria ben pensades i apropiades al cas, i algunes d’elles també força originals. Hi havia però alguns trets o aspectes bastant compartits. Per exemple, que la primera o una de les primeres parts de l’activitat a fer amb els nois i les noies consistís en que ells mateixos expliquessin què en sabien de tota la moguda del referèndum i com la veien. També hi havia força coincidència en que els alumnes cerquessin més informació; els procediments o mitjans per a fer-ho podien ser diversos: preguntar a casa, telenotícies o diaris i, per suposat, Internet. Això darrer per mitjà de mil estratègies de recerca diferents en les que els alumnes de la Mònica, segurament, són molt més experts que ella mateixa. És a dir, que la Mònica no hauria ni d’assumir la tradicional funció informativa que es solia fer recaure en el professorat. Complementàriament a aquestes primeres fases de l’activitat (compartir la informació de partida, cercar-ne de nova i destriar-la, aclarir conceptes …) hi hauria també un munt d’estratègies i tècniques per facilitar l’aprofundiment i ordenar el debat: jocs de rol, advocat del diable, simulacions, exercicis d’empatia, entrevistes, elaboració de vídeos, murals o reportatges …
Ben segur que són nombroses les Mòniques que aquests dies han preparat activitats sobre el referèndum de l’estil de les indicades. I, com ja anticipava pàgines enrere, estic també convençut que la gran majoria d’aquestes activitats s’hauran realitzat amb més educació, tranquil·litat i respecte a tots els posicionaments, i menys demagògies, amenaces, provocacions i coaccions que les que estem veient i escoltant procedents d’algunes instàncies polítiques i judicials i de certs mitjans de comunicació.
h. No fer política de partit no vol dir no fer Política.
Dèiem que l’adscripció o decantació política de la Mònica és només un aspecte secundari; i que per dissenyar i realitzar l’activitat era preferible que, al menys de moment, ella mateixa procurés oblidar-se de seu posicionament. Però que la Mònica renunciï en l’escola a fer política de partit no significa que deixi de fer Política. Amb l’activitat que ha preparat certament seguirà fent Política a l’escola; una Política de la millor espècie que es pot fer en les institucions educatives. Una Política que creu de veritat en la llibertat d’expressió i d’opinió i en la capacitat de decidir de la ciutadania; i que també creu que aquests drets i capacitats ja s’han de poder començar a exercir en els centres educatius, ja que es exercint-los que també s’exercitaran. És a dir, aprendran aquests valors posant-los en pràctica; que és la millor manera d’aprendre no solament els valors sinó també qualsevol altra cosa.
Postdata
La meva intenció era acabar l’article amb l’epígraf anterior. Però l’hauré d’acabar recuperant un estat d’indignació similar, o fins i tot pitjor, al del principi. Quant estava redactant aquestes darreres planes m’he assabentar de dues notícies més sobre el referèndum –aquests dies les notícies volen- que també afecten directament a les escoles. La primera és que la famosa Fiscalia (en aquest cas, la Superior de Catalunya), com a braç executor del Govern espanyol, ha ordenat a la policia precintar un munt d’escoles i centres cívics, per tal que no puguin ser utilitzats com a col·legis electorals. La segona, potser encara més heavy, és que també la fiscalia (ara la de Menors) s’està dedicant a intentar fer por i a amenaçar als centres educatius i, fins i tot, a les famílies, amb l’objectiu d’evitar que els nois i noies participin en actes cívics i del tot pacífics en favor del referèndum. La “justícia” precintant escoles i amenaçant a mames i papes …; aquestes coses em sembla que jo no les havia vist mai, ni en els temps de Franco. I consti que no pretenc fer comparacions, simplement intento fer memòria. De fet, les comparacions les provoquen tots aquells que, com vèiem al principi de l’article, pretenen defensar els seus posicionaments contraris al referèndum i a qualsevol possibilitat que Catalunya pugui ser independent per decisió dels seus ciutadans, amb arguments pastats als d’un dels grans feixites espanyols i amb mesures de força pura i dura: detencions, policia a dojo, alcaldes massivament citats a declarar, vaixells disfressats de dibuixos animats però plens de gent armada, escoles precintades … i tot el que, possiblement i dissortadament, encara ens resta per veure.
