Robert Waldinger, psiquiatra i metge de la universitat de Harvard, ha dirigit, amb tres antecessors seus, un estudi sobre els factors que contribueixen a mantenir-nos sans i feliços al llarg de la nostra vida. L’estudi ha durat més de 75 anys i ha seguit a gairebé 800 persones. La conclusió de l’estudi no pot ser més contundent: les bones relacions marquen la diferència entre les persones que tenen bona qualitat de vida i les que no. Contràriament, la solitud i l’aïllament comporten un deteriorament més ràpid del nostre cervell i una salut més precària.
Aquest fet, que l’estudi deixa en evidència, té molt a veure amb la nostra condició mamífera, segons la qual, necessitem del vincle per a sobreviure. En néixer, els humans encara no tenim acabades les connexions neuronals. El cervell humà s’acaba relacionalment i la nostra manera de sentir depèn de les connexions que s’han establert al cervell a través del vincle. Així, l’alegria és l’experiència d’estar vinculat i la tristesa és la pèrdua de vinculació. El nostre sistema emocional s’estructura a partir d’aquí. Els nostres cuidadors, en donar-nos aquesta possibilitat, ens estan reconeixent, també, la nostra existència. Aquest reconeixement és cabdal per saber que hi som. Ens dóna sentit d’identitat i de vàlua personal. Qui no es vincula, no se sent vist i sense sentir-nos vistos no sabem que existim. Sembla inapel·lable la nostra condició d’éssers relacionals. No és estrany doncs, que la qualitat de les nostres relacions sigui tan determinant en el nostre benestar.
Si els vincles fan de la nostra existència una experiència valuosa, quina és la seva rellevància en el procés d’aprenentatge? Tots naixem amb l’instint d’aprendre, ens hi va la supervivència, tal com diu David Bueno en el seu darrer llibre Neurociència per a educadors. Sabem que aprendre és transformar la informació en coneixement significatiu a través de l’experiència. Una experiència que pot prendre moltes formes. Però qualsevol d’elles passa a través d’una relació, d’un vincle.
Observem-ho: el procés d’aprenentatge el podem fer quan tenim benestar psicològic, és a dir, quan sentim en equilibri el context relacional en el que ens movem. Els adults ens ensenyen com sentir i avaluar les coses que vivim al llarg de la vida perquè estem dissenyats per aprendre més dels altres que de nosaltres mateixos. Aprenem més dels altres que de la nostra pròpia experiència.
Ramon Riera, en el seu llibre Conexión emocional, afirma que necessitem validació d’allò que fem per part de les persones significatives que ens rodegen, sinó el sentiment que tenim de nosaltres mateixos perd cohesió. En qualsevol aprenentatge allò que el cervell percep com de màxima utilitat és el reconeixement social. I ens fem refractaris davant aquelles activitats que detectem que poden fer-nos perdre‘l. Necessitem aprendre, doncs, a través de vincles segurs, de vincles que ens segueixen acompanyant quan fallem, que ens segueixen reconeixent.
L’aprenentatge a partir de l’experiència de l’altre, sigui un mestre, sigui un pare, sigui un adult de referència, permet un progrés molt més ràpid que si el féssim sols i encaixa millor amb les necessitats del moment concret en què es dóna. De fet els nens, els joves, dediquen temps a buscar l’atenció conjunta amb els seus adults, a diferència d’altres éssers vius, perquè som els éssers més dotats per a la connexió intersubjectiva. Tenim una capacitat específica per compartir estats subjectius, és a dir, per connectar-nos emocionalment i això ens permet actuar junts però sobretot col·laborar junts. En compartir a l’aula, els aprenents veuen desplegar les fortaleses del mestre a través de les activitats que fan plegats i entenen que ells també podran fer-les. Això els ajuda a conèixer les pròpies capacitats.
La connexió emocional fa possible, també, compartir els estats intencionals entre docents i alumnes (o entre pares i fills). Això és, compartir plegats la intenció que l’infant progressi. Aquest estat dóna accés al llenguatge inicialment i a la cultura després i reforça la convicció a qui aprèn, del valor d’aprendre. L’aprenentatge que es dóna en aquests termes, multiplica i modifica les connexions neuronals tant dels alumnes com dels seus mestres!
Tot ens fa pensar doncs, que la idiosincràsia de la nostra espècie és profundament relacional i que l’experiència de l’aprenentatge es fonamenta precisament en aquesta característica. Perquè quan l’experiència del saber no es viu a través dels altres no la rebem com un aprenentatge de valor. Aquesta experiència de l’aprenentatge és significativa sobretot quan és viscuda des de l’alegria, no des de la por o la pèrdua, que ens bloquegen. Aprendre de manera significativa és dignificar les nostres vides.
Robert Waldinger ens expressa, a través del seu estudi, una realitat que és òbvia i malgrat tot, oblidem sovint, centrats com estem en objectius i resultats. Una realitat que quan la traslladem al camp educatiu no només és òbvia sinó que a més és nuclear per a aconseguir el millor aprenentatge que ens procuri una supervivència millor. I ho fem millor quan ho fem junts. El factor relacional de l’educació hauria de condicionar especialment les aules en les que ens formem els docents d’aquest país i les aules de tots els centres educatius.
