Entrevista

“Si els caus hem tret les barreres econòmiques com és que seguim sent poc diversos?”

Aquest divendres se celebra el 3r Congrés del Lleure Educatiu que organitza la Fundació Pere Tarrés i Didania –que agrupa entitats d’educació en el lleure d’arreu de l’Estat espanyol– amb la voluntat d’analitzar les contribucions del lleure educatiu en les persones, les organitzacions i la societat. Per conèixer aquests reptes des de la perspectiva de l’escoltisme, ens trobem amb Marina Pera, ex-cap de l’AEiG Roca Guillera de Santa Coloma de Farners, i Aram Estiu, ex-cap de l’AEiG Sant Narcís de Girona. Ambdós van ser formadors del curs de Formació de Minyons i Guies d’Aprofundiment, equivalent al títol de Director de Lleure. Ara, des de la distància, analitzen la implicació dels caus en el seu entorn, les dificultats per arribar a certs col·lectius i com l’escoltisme intenta treballar per la transformació social.

Quin impacte creieu que té un cau en el seu entorn?

Marina: Des del cau es promou relacionar-se amb l’entorn i formar part de la societat on vivim. Des de més petits i fins les últimes unitats [grups d’infants i joves segons les edats] es treballa la implicació amb l’entorn. Que tu arribis a algun lloc és una cosa nova, pels nanos que tu tens i per la gent que hi ha allà. Pel que fa la transformació social, la promovem, però és una cosa que ens em posat. Però… Què entenem? Què volem treballar? On volem arribar?

Aram: Per mi no està per força relacionat. A vegades els caus han hagut de moure’s i poden estar desconnectats. N’hi ha de tot tipus, de gent que han obert caus en un lloc específic per fer-hi un treball… No crec que obligatòriament estigui relacionat. Però algun impacte sí que hi té.

Com s’aborden aquestes qüestions des dels agrupaments?

M: Dins la nostra entitat hi ha espais per això. Dins un cau hi pot haver una dinàmica com el projecte educatiu d’agrupament en què s’hi marqui una manera de funcionar, de fer, i això ja et marca. Es fa un seguiment, una reflexió…. També hi ha els espai de formació, on a vegades no són tan importants les ponències sinó el fet d’estar allà un cap de setmana i intercanviar amb els companys. T’ajuda a créixer.

Quina relació han de tenir els cau amb els moviments socials o els conflictes locals?

M: El cau com a entitat ha de formar part de la xarxa associativa que hi hagi al poble on sigui. Per mi el cau hi ha de ser present i saber que estan passant coses al seu voltant. Però també sé que el dia a dia se’t menja i al final es fa el que bonament es pot, i deunidó el que es fa.

A: Una cosa és que ens agradaria treballar en xarxa amb tothom i l’altra és fins on es pot arribar. Una altra dificultat també és que normalment estàs relacionant sempre amb les mateixes entitats i a vegades costa obrir-se.

Això va com la piràmide de Maslow. Un cop tens cobertes certes necessitats després et pots plantejar coses. Si un cau no té nens no es plantejarà fer xarxa… Si un cau té nens, caps i un projecte educatiu d’agrupament estable es plantejarà anar més enllà.

M: Per fer una mica de resum, jo crec que sí, que els caus sí que participen de la societat, perquè estem en un lloc fent educació en el lleure. A vegades no tant com es vol, però en general sí que ens fem la pregunta de quin és el nostre paper allà on som. A Santa Coloma vam tenir el debat de si, arran la construcció de la MAT, ens havíem de posicionar o no… I vam decidir que sí, que les unitats grans i els caps hi participaríem. El simple debat i que es plantegin qüestions d’aquestes ja és important.

Un informe del Síndic de Greuges assenyala les activitats de lleure com un dels factors de desigualtat entre els infants. Sap arribar a tothom l’escoltisme?

M: Un nen mentre té menys de 16 anys no pot triar si va a l’escola o no, però en l’espai lliure ell i la seva família sí que poden triar què fan. És aquí quan totes les variables s’interrelacionen. Que una persona tingui diners o no portarà a que pugui fer unes activitats o no. Que els pares tinguin uns valors educatius o una cultura, portarà a que el nen tingui un tipus de lleure o un altre. Al cau no som imparcials. Estem influenciats per unes variables i responem, a vegades, a un patró. No som una mostra del que hi ha a la societat.

A: Hi ha com una relació cultural en això. S’intenta donar cabuda a tothom i si algú no té diners s’intenten treure d’on sigui. Hi ha la barrera cultural de ‘jo m’he de posar en un lloc així de raro?’. El meu cau està en un barri que no hi ha molta gent migrada, però que també hi ha aquesta barrera cultural amb els veïns.

M: El cau ha de treure les barreres econòmiques i ho estem fent. La pregunta que ens estem fent ara és: si ja hem tret les barreres com és que seguim sent poc diversos? Quan dic diversitat no és només amb gent migrant, també amb gent amb discapacitat o de diferents classes socials.

Quan diem de fer un cau més inclusiu també ens hem de plantejar què estem fent. Potser algu creu que la nostra manera no va amb ell. Perquè no treballes en xarxes amb altres entitats que ja hi ha al poble que són diferents a tu? Primer has de fer un treball d’apropar-te, de donar-te a conèixer, per després portar la diversitat al teu cau. En comptes de la idea de ‘ells han de venir cap a nosaltres’, anem a portar el lleure a les places, com s’ha fet a Salt, per exemple.

A: A escala de Minyons es planteja la inclusió, però durant el dia a dia costa molt dur a terme aquestes coses. Jo he treballat en barris conflictius i preparar una activitat amb aquests nens no és el mateix que el que fas amb els nens dels caus on tot és més senzill.

L’escola adopta cada vegada més metodologies que fins ara s’utilitzaven sovint en el lleure: aprenentatge-servei, el joc, els projectes… Això és una victòria dels caus?

A: Crec que en part sí. Però és tota la societat que va canviant. És molt agosarat posar-se una medalla per això. Ja havia començat amb l’Escola Lliure a la Segona República i va quedar tallat. Llavors s’anava més enllà de l’escola en sí, hi havia contacte amb la natura. Ara l’escola és només anar a l’aula i estar assegut en un pupitre no sé quantes hores. Està bé que es diversifiqui i s’eixampli. Surten projectes des de l’escola pública que són interessants.

Estan preparats els caps –els voluntaris responsables dels infants– per fer aquesta tasca?

A: No hi ha un perfil de cap, però en general és gent jove. Entre 18 i 21 anys. Últimament en trobes pocs, grans. És gent que ha viscut el que ha viscut. En trobes alguns de molt potents i d’altres que no ho són tant, però que tenen moltes ganes i fan moltes coses. En general no som experts, però hi posem ganes i motivació i això fa que surtin les coses.

M: Sobretot és important que hi hagi espais i moments per reflexionar.

Com és que cada cop els caps són més joves?

A: Pel voluntariat. Amb la crisi la gent s’ha de posar a treballar més aviat. Jo ja hagués aguantat algun any més al cau, però necessito feina.

M: És aquesta precarietat que fa que quan acabes una carrera no saps que passarà l’any següent. A banda som una societat plena d’estímuls.  Ho veiem amb els infants que fan futbol, música, dansa… Als caps a vegades ens passa el mateix. Caldria que es reconegués més la tasca que es fa.

La professionalització del caps seria una solució?

A: No!

M: Ja hi ha sectors que ho estan i és una altra cosa. Una part de la riquesa del cau és aquesta, que es fa voluntàriament.