La Carta de les Arts a l’Educació consta d’una declaració de principis, una compilació de 63 recomanacions i uns primers compromisos de les administracions. Tot plegat fruit del primer Fòrum de les Arts a l’Educació en el que hi van assistir persones provinents del món educatiu i també de l’artístic i cultural. El CoNCA es compromet a incentivar l’aplicació progressiva d’aquesta Carta de la mà del Consell Rector del Fòrum. Per saber com estan anant aquests primers passos i la importància d’aquesta nova iniciativa parlem amb Jordi Font, secretari del plenari del CoNCA i professor del Màster de Producció i Comunicació Cultural de Blanquerna (Universitat Ramon Llull).
A qui se li ocorregué de fer una Carta de les Arts a l’Educació?
La idea és prèvia. Ja fa temps que el món de les polítiques culturals fa mans i mànigues per aconseguir dos grans reptes. Per una banda, assolir un públic actiu culturalment, i per l’altra, tenir una ciutadania amb capacitat d’expressar-se artísticament a escala amateur, no cal que siguin artistes professionals! La clau es troba en l’educació, en quina mesura el sistema educatiu transmet valors culturals, llenguatges artístics, etc. I això actualment a l’escola d’aquí no hi és.
El món de les polítiques culturals apunta a l’escola, i per contra l’escola també es declara impotent, ja que influeixen tants inputs en la formació d’una persona que se sent desbordada. D’aquí venen conceptes com la ciutat educadora o l’educació 360, que no vol dir res més que en l’educació d’una persona no només hi intervenen el sistema educatiu i polítiques educatives, sinó també hi ha d’haver altres agents socials implicats.
Així doncs, d’aquestes dues impotències, per part de les polítiques culturals i per part del sistema educatiu, en neix una aliança. Per fi, hi ha consciència d’aquesta cruïlla i que per desencallar tots els frens calen formes de cooperació. Així va sorgir la idea de fer el Fòrum. Un espai per posar en comú experiències innovadores que s’estan fent a Catalunya, estudiar les iniciatives que hi ha altres països al respecte, i veure així si podem arribar a un denominador comú, a unes recomanacions que tant les polítiques culturals i educatives puguin adoptar i impulsar. Aquesta és la gènesi del Fòrum i la Carta és la filla del Fòrum, amb una sèrie de recomanacions, declaració d’intencions i primers compromisos de les administracions que marquen l’inici d’un full de ruta.
El món de les polítiques culturals apunta a l’escola, i per contra l’escola es declara impotent, ja que influeixen tants inputs en la formació d’una persona que se sent desbordada
Existeix alguna altra iniciativa europea o mundial similar?
De fet, abans de celebrar el Fòrum vam realitzar un seminari de models comparats a on vam convidar diferents països d’Europa que treballen també en aquesta direcció i que podien ser referents per a nosaltres. Així van venir ponents d’Àustria, Finlàndia, Alemanya i Regne Unit. Aquest ens va permetre acumular molta informació i coneixement de què fan i del que els ha funcionat i no.
Amb aquesta prèvia al Fòrum sí que vam veure que enlloc hi ha un model acabat, a tot arreu anem amb una sabata i una espardenya, tot i que en alguns països la sabata és més o menys lluent. Però tots ens trobem una mica igual. Entre totes les indicacions, jo em vaig quedar especialment amb una que ens van fer des d’Alemanya, les experiències innovadores sempre han d’anar acompanyades de recerques superiors, perquè així més enllà de les conclusions queden registrats els processos. Fet que permet que si en algun moment en el àmbit polític aquesta iniciativa deixa d’interessar o tenir prioritat almenys en queda una recerca per a poder reprendre quan es pugui o convingui.
Com diries que ha evolucionat la definició d’art? I quina definició en faries en l’actualitat?
La definició d’art és una cosa molt especulativa, jo sempre em quedo amb la definició que va fer el físic i professor Jorge Wagensberg: “La ciència persegueix la inintel·ligibilitat del món material, mentre que l’art persegueix la comunicabilitat de les complexitats inintel·ligibles”. És a dir, l’art és aquell nivell de percepció humana que no busca mesurar les coses o fabricar artefactes sinó que tracta de copsar i manejar allò que no és intel·ligible, el que és abstracte. Des de capbussar-se en l’inconscient fins a crear mons imaginaris inèdits. L’art és tot allò que escapa de la ciència i la tecnologia perquè no és tangible, però, en canvi, és una faceta fonamental i distintiva de l’espècia humana, bàsica en el desenvolupament de tota persona. No només pel coneixement de les arts o la divulgació de les arts, sinó també per la capacitat creativa i artística de l’individu. I avui dia és una faceta absolutament descuidada en el sistema educatiu actual.
El món de l’art avui està molt determinat per la confusió entre valor i preu, pel famós mercat que jo crec que és caòtic. L’art contemporani és un espai totalment obert i molt suggerent, però el mercat l’ha distorsionat completament.
Per mi el que no té preu de l’art és la capacitat creativa de cadascú. Per tant, el més important en l’actual caos del món artístic és facultar a la ciutadania. Cal ensenyar a poder interpretar i jutjar allò que veiem de l’obra artística, a donar valor a què realment toca, però també aprendre a expressar-nos artísticament. Cal desenvolupar la facultat artística de la persona perquè és la condició distintiva de la humanitat.
En la teva trajectòria professional i al llarg de tots aquests anys, com ha anat canviant la importància de les arts en l’educació?
Els currículums educatius, sobretot a secundària, surten més de la negociació corporativa que del que realment hi ha de sortir per a educar, en què ha de consistir l’educació i, per tant, en quins continguts ha de tenir. Hi posem més o menys hores de mates, d’història, de física o de química, i al final el que fem és que els currículums educatius actuals tinguin una gran dosi d’inutilitats. Ens han ensenyat moltes coses que després, al llarg de la vida, no serveixen per res. Els currículums estan plens de coses que al final el que només fan és justificar hores lectives de sectors que han tingut pes a l’hora de negociar-los. I clar, com que les arts no hi eren presents no hi han tingut cap paper.
En el fons, si a l’hora de fer els currículums es fes una taula a on s’analitzessin les funcions que ha d’acomplir l’educació integral de les persones i es posessin els continguts corresponents, veuríem com les arts tindrien un paper molt important. Perquè les arts són matèria, però són sobretot una eina pedagògica.
La reflexió actual sobre la pedagogia posa sobre la taula la necessitat peremptòria d’introduir les arts en els currículums educatius, en dos sentits: per dur a terme l’alfabetització en uns llenguatges artístics en els quals cal saber llegir i escriure, i també en la formació integral de la persona. Les neurociències han constatat que les arts són una qüestió fonamental en el desenvolupament cognitiu de la persona, però també emocional i racional.
Per què les arts són tan necessàries en l’educació? A totes les etapes?
A primària l’educació artística té força pes, però quan s’arriba a secundària és gairebé inexistent. Hi ha els batxillerats artístics, però estan molt mal plantejats, ja que no contemplen prou hores de pràctica artística. Estan plens d’humanitats de les arts, però no del que realment és necessari que és la pràctica, i tornem al mateix d’abans, qui ha negociat els seus currículums són els professors d’humanitats. Hi ha una inèrcia i un buit gravíssims que s’ha d’abordar urgentment.
Si tenim en compte les competències transversals, la Competència artística i cultural ha d’impregnar totes les matèries de l’educació. En termes de metodologia les arts ja són presents en els centres més innovadors i ho podrien ser a tot arreu. Ja que les arts no deixen de ser una cola d’enganxar, un element que permet interrelacionar coneixements i també desvetllar-ne de nous. Per exemple, a l’Institut del Teatre veiem com els que feien dansa o música tenien una habilitat especial per les matemàtiques, perquè aquestes arts desenvolupaven una sinapsi cerebral – neuronal que també fa falta per algunes matèries més instrumentals. A més, les arts (especialment les arts escèniques) tenen totes les eines per abordar l’educació emocional, també una altra gran oblidada en el sistema educatiu.
A secundària les arts són gairebé inexistents: està plena d’humanitats de les arts i hi ha els batxillerats artístics, però ambdues estan mal plantejades, ja que no contemplen la pràctica artística
Parlem de la importància d’educar en l’art, però després ens assegurem que la cultura és accessible a tothom?
És cert que és una mica frustrant, però en aquests moments trobo que no és un argument vàlid. Pensa que actualment des del Liceu fins als teatres locals s’ofereixen preus especials pel públic jove d’una edat en avall i pel públic més gran d’una edat en amunt. El Teatre Nacional de Catalunya per exemple, té abonaments anuals amb preus irrisoris per als més joves. Des de les polítiques culturals ja fa temps que s’intenta compensar aquest dilema.
Jo crec que més que el preu de l’entrada, és l’interès. La cultura interessa o no interessa en la mesura que n’entenem les claus, saps interpretar-la i gaudir-la. Per tant, insisteixo en el fet que és un tema d’alfabetització. I hi ha un altre problema que és invers. L’expressivitat artística que agrada als joves no sempre i/o no totes hi són representades en la convenció. És necessari, doncs, eixamplar més i més permanentment l’oferta cultural. Cal que aquesta integri la diversitat no només d’edat, sinó també cultural i d’origen. Només així aconseguirem més pluralitat i, per tant, la gent s’hi identificarà més en l’oferta.
També cal descentralitzar l’oferta cultural i fer més gires. Hi ha d’haver un sistema públic o concertat, però d’accés públic amb preus públics, i que aquest abraci bé tot el territori. Seria ideal que amb el teatre i els equipaments culturals existís un pacte nacional com el que el 1991 va donar lloc a la Llei de biblioteques. Seguint el model nòrdic de biblioteques es van establir uns estàndards territorials per aconseguir que ningú quedés fora del sistema bibliotecari. Existeixen mecanismes d’impuls com l’oficina de difusió artística de la diputació de Barcelona, però cal establir un pla nacional per cobrir tot el territori i que ningú quedi fora de l’oferta cultural. I això només és possible amb la cooperació del govern i les administracions locals, tant diputacions com ajuntaments.
El CoNCA el que es planteja ara és una consecució d’acords nacionals per la cultura. En aquest sentit, ja hem fet una ronda amb tots els grups parlamentaris de la Comissió de Cultura del Parlament plantejant-ho. Aquest 2023 tenim previst presentar un projecte per tractar d’accelerar-ho al màxim. Però abans cal fer una sèrie de passos: obtenir un acord parlamentari de grans línies, constituir una la taula compartida entre Govern i administració local perquè cadascú, des de les seves competències, acordi els models que cal implementar en cadascun dels camps el teatre, la dansa, arts visuals, etc. I finalment, això traduir-ho en un pla nacional que s’implementi amb els anys que calgui, però que dibuixin un horitzó de sistema cultural articulat.
Al Fòrum ja es van prendre uns primers compromisos per part de les administracions (Govern de la Generalitat i administració local). Quins són i quins s’han començat a portar a terme?
Les administracions que hi van participar, l’Associació Catalana de Municipis (ACM), Federació de Municipis de Catalunya (FMC), la Diputació de Barcelona, la de Girona, Lleida i Tarragona van aprovar en la cloenda una sèrie de compromisos. Com ara crear un espai de coneixement i assessorament de bones pràctiques del món local en l’àmbit d’arts en l’educació. De bones pràctiques n’hi ha moltes, però totes són aïllades, així que cal una política territorial de govern per crear un espai de posada en comú d’experiències.
A més, en el Fòrum, el Departament d’Educació, el de Recerca i Universitats i el de Cultura del Govern de la Generalitat també es van comprometre a constituir un grup de treball permanent amb representació dels tres departaments per a la coordinació i la integració d’actuacions per a l’abordatge de la presència de les arts i la cultura en l’educació a partir de quatre iniciatives que van anunciar allà mateix. Es van comprometre a concretar una programació de promoció de les arts en l’educació obligatòria a partir de formació de formadors, impulsar programes per incorporar les arts en la resta de matèries i hores de gestió autònoma dels centres, promoure acords de col·laboració entre centres educatius i centres culturals.
També, van anunciar que buscarien la forma per detectar, concentrar i difondre experiències d’èxit que promoguin les arts en centres educatius i estendre-les a la resta de centres. A més, i molt important, van comprometre’s a impulsar l’ordenació dels ensenyaments artístics superiors dins el sistema universitari de Catalunya. I per últim, van veure necessari la posada en marxa d’un observatori de les arts a l’educació per aprofitar la feina d’identificació i concentració d’informació i iniciatives i que permeti l’accés a una visió general i de sistema dels ensenyaments artístics en totes les etapes educatives, tant en l’àmbit formal com el no formal. Això van ser acords de mínims… però a partir d’aquí va venir la Carta i les seves recomanacions.
I s’ha constituït el consell rector del Fòrum permanent que s’encarrega de coordinar i integrar l’abordatge de la presència de les arts i la cultura en l’educació. Qui el forma i quins han estat els primers passos d’aquest?
El consell rector del Fòrum el formen els departaments de la Generalitat i les administracions implicades que t’he citat abans, i també els experts del grup motor. Què hem fet des de l’endemà del fòrum? Doncs tractar que les administracions digereixin les recomanacions i les integrin. Així ja tenim en marxa dos motorets, un format per les tres direccions generals dels tres departaments implicats, i un altre format per les dues entitats municipalistes i les quatre diputacions. Aquests dos tenen una missió agafar les recomanacions de la Carta de les Arts a l’Educació i fer dos calaixos, un amb tot el que és realitzable a mig-llarg termini perquè són de llarg procés i un altre amb les coses realitzables dins la legislatura actual.
Se suposa que aquesta tardor això s’acabarà de concretar per posar-se en marxa. I a inicis de 2023 es conformarà una taula entre els departaments implicats de la Generalitat i l’administració local. Aquests dos motorets s’ajuntaran i serà el moment de veure el que és viable fer en aquesta legislatura i ja arribaran a acords que permetin començar a articular un model de referència. No sé si serà possible o no, però és el nostre desig. Segur que almenys es determina un model de cooperació entre les administracions per portar a terme aquesta cruïlla entre arts i educació.
Quan parlem de formar a mestres i professors, quina formació d’educació artística rebran?
Hi haurà un programa concertat en aquest sentit, cal formació de formadors i continuada. Aquesta professió, com moltes d’altres, és molt canviant perquè s’adapta a la societat que sempre està en constant moviment, per tant, cal tenir assumit que és cabdal la formació continuada. A la Carta de les Arts a l’Educació veiem com la formació de formadors és una peça clau dins de les seves recomanacions. Per aconseguir-ho naixeran noves aliances externes. Els grups pedagògics dels centres saben que no tenen totes les eines, per això cal fer-los entendre que és necessari que entrin els pedagogs de les arts a l’escola.
Però som conscients que són dos grups que no tenen res a veure i, per tant, cal que es formin. El mestre és un personatge pudorós i que li agrada estar segur en el seu espai, en canvi, l’artista és al revés, és un exhibicionista i és expansiu i trenca constantment amb totes les quadratures. La formació per ambdues bandes permetrà la seva harmonització.
I la cartografia de bones pràctiques es continuarà elaborant?
La cartografia està en construcció. Al Fòrum es va presentar un dibuix a partir d’unes primeres enquestes però amb resultats molt de mínims. Amb això hem dissenyat el producte, i hem fet veure que és necessari anar-lo nodrint.
Però aquesta tasca no es pot fer des de Cultura, perquè els centres no ens farien cas, cal que l’assumeixi el departament d’Educació. És un dels temes que tenim pendents dins del motoret dels directors generals dels departaments. Però no només hem de passar enquestes, cal que aquesta cartografia es vagi actualitzant cada any. L’objectiu és tenir un fons actiu i interactiu, i que els centres el vagin actualitzant curs rere curs.
Per mi, el més interessant d’aquesta cartografia és que permetrà emparentar, tots aquells centres que treballin d’una forma similar es trobaran i podran intercanviar experiències.
Ja esteu pensant en com serà el proper Fòrum biennal?
Encara no, perquè depèn de com vagi tot el procés. Pot ser un fòrum cridaner si veiem que no s’ha fet res o pot ser un fòrum a on diguem hem arribat fins aquí i ara la propera fita és aquesta altra… Tot depèn, segur que serà un fòrum de posada en comú, per fer balanç, aprofundir plantejaments i actualitzar objectius. No serà igual que el que vam fer, perquè hi havia moltes ponències, jo crec que estarà més enfocat a intercanvi d’experiències i sessions de tallers. Però això s’ha de decidir des del consell rector del Fòrum i a partir del treball que es faci fins aleshores.
Això sí, per mantenir informats a tots els interessats, que ja anomenem Comunitat Fòrum, enviarem un butlletí-monogràfic d’Arts a l’Educació.
Després de promoure aquesta iniciativa com ens imaginem que seran els públics del futur? Tindrem més artistes? Serem més creatius o més crítics? La societat podria arribar a canviar?
El futur imperfecte que ens imaginem, perquè les utopies no es poden assolir, és, d’una banda, superar el biaix social que encara es produeix en l’accés a les carreres artístiques. Hi ha molta més gent que estudia dansa, música, arts visuals, etc. que venen d’uns segments socials mitjans alts que de segments baixos, n’hi ha però són excepcions. Si hi ha l’alfabetització de llenguatges artístics a l’escola segur que es desperten moltes més vocacions i capacitats en aquest sentit.
I de l’altre, segurament la ciutadania mostrarà un interès més gran en la programació cultural perquè aquesta estarà més ampliada i diversificada. Tothom s’hi reconeixerà i tindrà les claus per entendre els seus llenguatges i així criticar-los, jutjar-los, adherir-s’hi, etc. I a més, tothom haurà desenvolupat la seva capacitat d’expressió artística, no cal que creïn la seva obra d’art, però sí que puguin expressar-se.
De fet, cal potenciar les arts com un hobby més com ho és ara l’esport, almenys a les arts no et lesiones. És molt important perquè les arts són eines de reconeixement de la diversitat, cadascú s’expressa en funció de la seva cultura d’origen, del seu interès, etc. I també de reconeixement en positiu de la inclusió, ja que cadascú se situa segons el punt singular que aporta al col·lectiu. Les arts també permeten l’educació emocional que és essencial per estar còmode en la vida social.
Hi ha una fórmula que funciona molt bé que jo li dic el triangle virtuós de tres vèrtexs que formen la família, el centre educatiu i les entitats socials. En aquest es cou tot, si aquest funciona, funciona tot.
