Parlar d’educació bàsica de persones adultes sempre fa referència a les importants desigualtats socioeducatives existents a la societat i les seves conseqüències en la salut pública, en la participació democràtica, en la confiança en les institucions, en el risc d’exclusió, en la cohesió social i en la transmissió a la generació següent d’una deficient cultura acadèmica que dificultarà d’entrada en els infants la igualtat d’oportunitats educatives, la inclusivitat a l’aula, i posarà en risc els seus resultats acadèmics, tancant el cercle viciós de les desigualtats.
II Congrès Estatal d’Educació de Persones Adultes
Assistint on line al II Congrés Estatal d’Educació de Persones Adultes celebrat recentment a Galícia, la primera impressió des de Catalunya –al menys la meva impressió– va ser de sorpresa. Em va cridar l’atenció la presència d’Escoles Oficials d’Idiomes presentant experiències d’educació de persones adultes o d’Instituts de Secundària, junt a una llarga llista de sopa de lletres amb el component EPA (educació de persones adultes) en el seu acrònim. A Catalunya, quan parlem d’educació de persones adultes la nostra referència són els CFA (Centres de Formació d’Adults) i les escoles municipals de persones adultes. El que abans es denominaven les escoles d’adults. I no és que stricto sensu, tenint en compte l’edat de les persones que reben formació a una EOI, no es puguin considerar escoles de persones joves i adultes, com també s’hi podrien considerar els ensenyaments universitaris, sinó que en el nostre ús comunicatiu del llenguatge el conjunt “educació/formació de persones adultes” queda restringit als CFA de la Generalitat o a les escoles municipals de persones adultes, si no s’indica el contrari.
No obstant, repensant la meva sorpresa sobre la presència de les EOI no hauria d’haver estat tal: si tenim en compte les estadístiques dels CFA de la Generalitat del curs 2020-21, trobem que el 50% de l’alumnat es va matricular a l’apartat de llengües. Però, a més, després de sentir el conseller d’Educació de la Xunta de Galícia, va augmentar la meva curiositat i em va portar a consultar la web oficial corresponent de la Xunta, “Educación de persoas adultas”. A la “Rede de centros” vaig trobar la llista de “institutos de educación secundaria e centros epa que imparten ensinanzas para persoas adultas”. De la vuitantena de centres que hi figuren només 10 son centres específics, la resta són IES que, molts d’ells, imparteixen “Ensinanzas básicas iniciais” i “Educación secundaria para persoas adultas”, la mateixa oferta educativa segons la web que els centres específics. El que a les estadístiques de la Generalitat citades es denomina “Formació Bàsica” és impartida a Galícia principalment pels IES, si interpreto bé les expressions.
Una formació que no és només una segona oportunitat
Aquesta formació bàsica de persones adultes, moll de l’os originari de les “escoles d’adults”, a la que ja des del començament se li han anant afegint ensenyaments diversos, pot fàcilment quedar circumscrita a una segona oportunitat, a una compensació de les qualificacions bàsiques no obtingudes “en el seu moment”, tenint com a referència lògicament i legalment la primera oportunitat. Això sí, amb els currículums de la primera adaptats i retallats sense cap explicació psicopedagògica dels motius dels talls –aquest contingut sí, aquest no; aquesta matèria no cal que la cursin les persones adultes, aquestes sí; per què sí i per què no?–. Amb totes les excepcions, que segur que hi són, quina altra cosa pot fer un IES amb les persones joves i adultes que hi acudeixen? En el millor dels casos adaptar horaris i metodologies a les persones que tenen al davant amb els currículums corresponents adaptats. El que per una altra banda fan els CFA a Catalunya.
Dins del Sistema i l’Administració Educativa no sembla que quedin gaires alternatives. El sistema educatiu marca una línia contínua que comença al preescolar i acaba en els graus superiors. Als joves que han deixat el tren abans de la primera parada, sempre els queda la possibilitat de reenganxar-se tornant a un IES o a un Centro EPA a Galícia, a un CFA a Catalunya o a un CEPA, CPEPA o CEA en altres llocs de l’Estat. Tanmateix, els educadors/es de persones adultes històricament sempre s’han resistit a entendre la formació bàsica de persones adultes exclusivament com una segona oportunitat i el manifest mALVA (manifiesto por el aprendizaje a lo largo de la vida adulta) presentat en aquest II Congrés insisteix, entre altres molts aspectes, en el mateix sentit.
Els educadors de persones adultes sempre s’han resistit a entendre la formació bàsica de persones adultes exclusivament com una segona oportunitat i el manifest presentat en el II Congrés insisteix en el mateix sentit
És evident que qualsevol imaginari de segona oportunitat té com a referència la primera. Per tant, el dia que hipotèticament la primera oportunitat superés els seus defectes, la segona, que és correctiva dels fracassos de la primera, seria innecessària. Si el sistema educatiu aconseguís que desaparegués el fracàs escolar i es reduís a mínims els abandonaments, els CFA, en aquest imaginari reductiu, deixarien de tenir sentit. I si suposadament, gràcies als afanys per millorar el sistema educatiu, en un futur deixarien de tenir sentit els CFA, inconscientment es redueix la preocupació i l’esforç per millorar el seu present. No cal oblidar mai, per una altra banda, que el professorat dels CFA a Catalunya representa aproximadament un 2% de tot el professorat i l’alumnat un 5%. Davant del conjunt de les greus problemàtiques permanents dels departaments d’educació, no és molt agosarat pensar que el 98% i el 95% del pes canalitzin la formació de persones adultes a la nimietat.
Per tant, tenim un moll de l’os, la formació bàsica, a la qual s’han anat afegint capes diverses ja des dels seus orígens. Quan van començar les actuals escoles d’adults a Catalunya, en la dècada dels setanta del segle passat, la dictadura havia deixat un territori culturalment erm. Les primeres escoles es van veure obligades a donar resposta no solament a demandes de formació instrumental/acadèmica –alfabetització, certificat d’estudis primaris o graduat escolar–, sinó a quantitat de requeriments de tipus cultural i social, en un moment en què els ajuntaments democràtics s’estaven posant en marxa. Cada escola va donar resposta a aquestes necessitats en funció de les seves possibilitats. I aquesta oferta diversa, variada, heterogènia va continuar en el temps amb més o menys constància fins que les normatives educatives i els actuals imputs socials les han anat progressivament restringint.
Faig un llistat no exhaustiu d’ofertes històriques –algunes, poques, encara presents–, a partir de la informació escrita de força escoles que he pogut consultar. Hi ha una enorme varietat: fotografia, ceràmica, cistelleria, activitats artístiques, història de l’art, dibuix artístic, pintura, manualitats, paper maché, guitarra, tallers de música, de teatre, de titelles, de teixit, puntes al coixí, tall i confecció, tallers de modelatge, d’escacs, de psicologia o autoestima, tallers de poesia, tècniques d’estudi, ortografia, comunicació oral, dietètica i nutrició, cuina i nutrició natural, cuina catalana, pastisseria, ioga, expressió corporal, massatge, sardanes, sensibilització i relaxació corporal (SEITAI), com buscar feina, introducció als remeis casolans, iniciació a la cultura àrab, iniciació a la jardineria i jardineria avançada, introducció a l’astronomia o a la grafologia, mecanografia, nacions i nacionalitats, economia i comptabilitat…
Podria semblar que aquest és un inventari d’un temps passat. Possiblement a Catalunya sigui en part correcta aquesta impressió, però, també per pura curiositat intencionada, obro la web de l’oferta educativa per a persones adultes dels centres públics i privats autoritzats d’Aragó i en una columna on es troben tots els ensenyaments que s’imparteixen un últim apartat ens remet a “Cursos de Promoción y Extensión Educativa”. Fent una anàlisi ràpida i, de nou, no exhaustiva, trobo que els centres públics imparteixen cursos de duració variada de lectura i escriptura creativa, d’art aragonès a través de la història, d’educació vial, tallers de memòria, carnet de conduir A, B i C, d’iniciació als escacs en dos nivells…
Què ha de fer un centre de formació de persones adultes?
La pregunta s’imposa: ¿Si la formació bàsica de persones adultes no ha de ser una simple segona oportunitat, què hauria, què ha de ser?, ¿què ha de fer un centre específic de formació de persones joves i adultes? Si distingim entre els coneixements experts (propis dels especialistes en una matèria) i les competències bàsiques, aquelles que tota persona hauria de posseir en general o adquirir quan arriba o es troba amb una circumstància vital particular i diferent com la mater/paternitat, prejubilació, atur de llarga durada, bretxa generacional…, una resposta molt plausible seria: un centre de formació de persones adultes hauria d’oferir formació en competències bàsiques per a la vida personal, social i ciutadana. Fórmula que inclou, sens dubte, les competències acadèmiques bàsiques, però les supera i les transmuta.
Les competències bàsiques per a la vida personal, social i ciutadana no tenen com a públic destinatari exclusivament les persones poc qualificades acadèmicament
Aquesta simple formulació podria canviar i aclarir el panorama actual. Les competències bàsiques per a la vida personal, social i ciutadana no tenen com a públic destinatari exclusivament les persones poc qualificades acadèmicament, tot i que aquestes siguin prioritàries, sinó qualsevol membre de la població jove o adulta que cerca respostes als seus interrogants i necessitats de formació en el moment dinàmic que li toca viure. Caldria concretar-la en funció del territori, de les seves necessitats formatives i de les seves ofertes existents. Demana professionals diversos adequats a les seves funcions, treball en xarxa territorial, organitzacions i tempus flexibles i canvis d’organització i de dependències administratives. Un plantejament diferent per explorar.
