El desenvolupament de les tecnologies digitals és hegemònic i està transformant les nostres vides i el món que coneixem: les formes de participació, consum, comunicació, treball, informació i educació. Aquests canvis, però, haurien de salvaguardar la dimensió humana i social de la nostra espècie, un aspecte que no està gens assegurat amb la irrupció generalitzada de pantalles i altres dispositius. La tecnologia és un resultat de la intel·ligència humana i, per tant, hauria de servir per a ajudar-nos a ser més lliures i més humans. La lògica ens diu que s’hauria de tendir a humanitzar la tecnologia i no a l’inrevés, com sembla que és la tendència predominant.
Si ens centrem en l’àmbit educatiu, l’ensenyament i aprenentatge virtual, el poder formatiu de les pantalles i l’omnipresència de les xarxes socials, semblen realitats ineludibles que, a banda dels dubtes de seguretat que generen, obren molts interrogants sobre les seves reals virtuts educatives. L’educació té la missió d’educar de manera integral els éssers humans i, en canvi, la digitalització de la vida tendeix a eliminar els elements d’humanització inscrits en les relacions interpersonals i en l’aprenentatge vivencial. La tecnologia té ideologia. Una concepció de l’educació fonamentada en la tecnologia comporta una cosmovisió de la vida, de les relacions, de la convivència, de l’economia i també de la finalitat i el mètode de l’educació. Rendir-se a l’allau tecnològica i deixar-nos portar és posar a les seves mans el nostre destí i la nostra identitat.
Aquesta invasió tecnològica està afectant les emocions de l’alumnat, la relació amb els docents, la interrelació grupal, l’orientació personal, la percepció dels dilemes quotidians, l’autoconeixement i l’autoestima de l’alumnat, així com les atencions i respostes dels docents als seus requeriments. No està gens clar que tot això es pugui assolir a través de les pantalles, en la distància i en la virtualitat.
Per altra banda, les tecnologies també estan forçant canvis en el rol del professorat com a docent. Ja no és transmissor de coneixements perquè estan en el núvol. És facilitador d’aprenentatges sempre mediats per la tecnologia, les pantalles, els discursos “tuitats” i els poders virtuals. No s’hauria de perdre de vista que l’alumnat i el professorat, en els seus rols i a través de les metodologies, són elements d’humanització.
Per quins motius tenim aquesta prevenció davant de la tecnologia i, de manera més concreta, davant l’omnipresència de les pantalles. Dit ras i curt, perquè massa sovint la tecnologia i les pantalles obliden el cos, foragiten del procés educatiu el cos, amb totes les seves possibilitats i exigències. Sí, el posen entre parèntesis, l’adormen i es dirigeixen il·lusòriament a un cervell sense cos, o potser a un cervell amb un dit índex per anar passant pantalles. Com s’ha dit alguna vegada, cal posar el cos, i en l’educació també cal posa-lo.
Posar el cos vol dir no oblidar que s’aprèn a pensar amb les mans, que no es pot substituir l’acció motriu, que no es pot eliminar l’experimentació sensorial, que no es pot depreciar la manipulació, que la pràctica enriqueix sempre el saber abstracte de la teoria. Com sabem de fa molt, l’educació ha de fonamentar-se en l’activitat global dels aprenents. Això no nega les pantalles, però cal donar-los-hi el seu lloc i el seu temps per tal que no ho inundin tot.
Posar el cos vol dir no oblidar que ens relacionem amb la paraula, l’entonació, la mirada, el somriure, el gest i tot el que pugueu imaginar. Ens comuniquem amb tot el cos i limitar-ne els canals significa limitar la comprensió mútua. Internet va bé per convocar a una reunió o a una manifestació i malament per deliberar davant d’un conflicte i pas a pas buscar un acord prou satisfactori per a tothom. No hi ha educació sense l’aprenentatge lent i complex del diàleg.
Posar el cos vol dir no oblidar que formem la identitat gràcies a la imatge pròpia que els altres ens retornen i gràcies a la reflexió que fem amb totes les imatges i veus que omplen la nostra ment. Ens formem assimilant el reconeixement que ens donen les persones de referència que ens envolten. Però cada vegada més la imatge que ens tornen els amics reals i irreals és un m’agrada i ningú pot bastir una identitat autèntica amb un grapat de m’agrades. De fet, només serveixen per convertir-nos en addictes a una espurna de satisfacció buida de contingut, però que ens fa patir quan no rebem una dosi cada dia més gran.
L’ésser humà és un ésser social i d’experiència, i això comporta unes relacions directes amb el món i amb els altres, unes relacions basades en el contacte real, unes relacions en què intervenen tots els sentits i a través de les quals es construeix el coneixement, la identitat i els valors. Aquestes característiques són fonamentals en una educació humanitzada i per tant haurien d’estar presents en totes les metodologies pedagògiques.
Els millors processos d’aprenentatge fan incidència en l’experimentació, la recerca i la interacció amb els iguals a través d’activitats de relació directa com les assemblees, els debats, el treball cooperatiu, la resolució de problemes o la producció de materials. En aquest sentit, destaca l’aprenentatge servei com a metodologia que fomenta la humanització de l’educació i de la vida. En els projectes d’aprenentatge servei s’observa i estudia el context i s’identifiquen necessitats de les persones que l’habiten. S’incideix en la comunitat amb la intenció d’ajudar i d’aportar millores reals. Per aconseguir-ho s’ha de posar d’acord l’alumnat i s’ha de col·laborar amb els agents del territori i, finalment, posar en joc interessos, dificultats, actituds, i valors de tots els implicats. Tot això es produeix en una interacció personal, en la que afloren elements psicològics, s’aporten coneixements, es construeixen relacions de confiança, es contraposen valors, es prenen decisions i es porten a terme.
Aquests valors i actituds es poden potenciar a través de suports i mètodes virtuals i en la distància. Cert que la comunicació virtual es fa entre persones, però segur que serà més vivencial en els projectes basats en la presència i la interacció cara a cara. Els projectes d’aprenentatge servei no són tecnofòbics, tot el contrari, la tecnologia s’utilitza com a complement, com a instrument per obtenir informació, per a facilitar el treball, l’organització i l’exposició o presentació de resultats. No es prescindeix de la tecnologia, s’aprofiten tots els seus avantatges. Unir tecnologia i humanització incrementa el seu potencial educatiu i ètic.
