Repensar l’educació democràtica

L’educació democràtica mai ha deixat de repensar-se. Podríem entendre la seva història com un esforç per actualitzar-se i per fer front amb millors eines als diferents obstacles amb què s’ha trobat, o que li han posat. Els encerts de l’escola democràtica sovint han estat respostes apropiades a les imposicions més retrògrades de la tradició i als interessos de certs grups socials. Pressions de tota mena que ofegaven i ofeguen la voluntat de fer una escola oberta a la participació de la societat i dels implicats, respectuosa amb el dret a una educació igualitària, sense discriminacions ni segregació, i atenta a desenvolupar les capacitats per viure una vida plena i participar com a ciutadà en la recerca del bé comú. L’educació democràtica ha estat ben ocupada a reinventar-se per preservar aquest horitzó.

La història de l’educació democràtica  –i dels moviments, associacions i grups que l’han impulsada– és una història, encara en curs, que l’ha enfrontat a múltiples barreres i impediments, però també és la història de l’esforç per trobar solucions que han quedat entre les millors aportacions a la pedagogia. És com si l’educació democràtica estigués feta de capes successives, que s’han acumulat i l’han enriquit. Les noves aportacions no esborren les anteriors, s’hi afegeixen, tot bastint una proposta cada vegada més rica.

Però l’educació democràtica ha afegit capes perquè el seu envelliment ho feia necessari. Envelleix pel desgast natural de les propostes i envelleix cada vegada que es modifiquen les condicions socials i polítiques que l’envolten. Això és el que està passant des de fa un temps, tot ha canviat tant que es fa imprescindible afegir noves capes de sentit a l’educació democràtica. A continuació, recordarem alguns dels seus passos més rellevants, veurem després quines són avui les circumstàncies que l’han fet envellir i acabarem esbossant per on podria anar una nova capa de sentit per respondre als reptes i atacs a què avui està sotmesa. De tota manera, només parlarem d’una part de l’educació democràtica, d’una entre totes les vessants que la configuren.

Breu panorama de l’educació democràtica

L’educació democràtica es va dibuixar sobre el fons del que hem anomenat pedagogia tradicional, una proposta destinada a ensinistrar súbdits disciplinats, a qui no es permet pensar per si mateixos i que tan sols reben una pobra instrucció memorística. Davant d’aquest panorama, la Il·lustració va obrir el camí a l’educació democràtica amb la defensa de l’autonomia de la raó davant del dogmatisme i l’adoctrinament. No és acceptable que algú pensi per tu, tothom està capacitat per usar la raó i produir nou coneixement i orientar-se moralment. Aquí neix una educació laica, que ha tingut diferents concrecions, però que ha defensat la neutralitat del sistema educatiu, la llibertat de consciència i la igualtat de tracte a tot l’alumnat, siguin quines siguin les seves conviccions.

La Il·lustració va obrir el camí a l’educació democràtica amb la defensa de l’autonomia de la raó davant del dogmatisme i l’adoctrinament

No és, però, fins a l’arribada del moviment de l’Escola Nova i la Pedagogia activa que es comença de veritat a ensenyar l’alumnat a pensar per si mateix. Per aconseguir-ho es descarten les classes magistrals, es col·loca l’alumnat en el centre del procés –amb la seva experiència i els seus interessos– i s’afirma que no s’aprèn escoltant passivament, sinó implicar-se en activitats de tota mena: s’aprèn fent i reflexionant. I aquest procedir s’aplica a l’ètica que dona valor a la consciència moral i l’autogovern escolar, a l’estètica que situa la bellesa en l’àmbit de l’experiència personal i la lliure expressió, i a la veritat que, sense menystenir el coneixement disciplinar, acosta l’alumnat a un mètode per produir nou coneixement, i que a l’escola es concreta en els projectes i altres activitats de recerca.

Fins aquí una primera onada en la configuració de l’educació democràtica, a partir d’aquest moment trobem noves aportacions que es basen en la sospita que existeix algun element, a vegades poc visible, que impedeix assolir plenament la proposta d’autonomia ètica, estètica i científica. La primera d’aquestes aportacions la va fer la pedagogia socialista, que afirmava que ningú no pensa per si mateix, sinó que sempre es pensa des d’uns interessos econòmics particulars, una posició de classe, que en el fons està pensant per tu. En el lloc d’una raó transparent i autònoma trobem l’ombra de les desigualtats econòmiques. La tasca, doncs, de l’educació és lluitar contra les desigualtats. Ho varen fer defensant una xarxa escolar pública, gratuïta i única, impulsant la combinació del treball manual i l’intel·lectual, i promovent la participació en la vida de la col·lectivitat.

La segona sospita va ser protagonitzada per les pedagogies antiautoritàries, que afirmaven que no era possible pensar per si mateix i portar una vida feliç mantenint els nivells de repressió personal i d’autoritarisme familiar i escolar que imperaven en les societats avançades. L’excés de repressió desfà les possibilitats de viure una vida autònoma i autèntica. La solució només podia venir de convertir la llibertat en finalitat i en mètode de l’educació. Per aconseguir-ho calia limitar l’autoritat dels adults i incrementar tant com fos possible la participació dels nois i noies en la vida escolar. Així es crearà un clima de convivència que farà possible l’expressió genuïna de tothom.

Més endavant, la pedagogia crítica insisteix que darrere la manera de pensar de cada persona, així com també en l’organització del sistema escolar i el currículum, hi trobem sempre el poder, l’economia i les ideologies impregnant-ho tot i donant-li forma. Una influència que s’ha de contrarestar amb processos de presa de consciència que ajudin a apropar-se críticament a la realitat i que obrin espais d’acció transformadora.

Finalment, les pedagogies del reconeixement engloben una variada gamma de propostes que lluiten contra la invisibilitat, el menyspreu i la violència que es pateix a causa del no reconeixement d’alguna de les múltiples diferències que manifesten els éssers humans. Proposen que el respecte i la igualtat en el tracte es treballin en educació per mitjà de xarxes escolars que no discriminin, incorporant en el currículum continguts que ajudin a conèixer i empatitzar amb tothom, creant un clima escolar que eviti l’aparició de conductes basades en prejudicis i defensant el valor de la igualtat de tots els éssers humans.

Sense ser un panorama complet, ens mostra prou clarament l’esforç de l’educació democràtica per oferir una formació que apoderi l’alumnat i permeti aprendre a pensar i actuar amb autonomia, que obri els ulls a les forces –sovint ocultes– que limiten el seu desenvolupament, i que ensenyi a valorar les diferències com un avantatge col·lectiu i no com un motiu de menyspreu. En definitiva, que davant tot allò que limita, impulsi una educació que promogui un complet desenvolupament com a persona i com a ciutadà.

Homo economicus, crisi sistèmica i amenaces a la democràcia

Les coses, però, han canviat de forma notable i avui ens trobem en una situació que ens obliga a repensar l’educació democràtica i afegir noves idees al que ja tenim. Ho hem de fer perquè on havíem patit un govern de la societat –i de l’educació– basat en l’exercici del poder disciplinari –autoritat, repressió, adoctrinament i baix nivell de formació– ara tenim una forma de govern basada en l’exercici de la llibertat individual, la meritocràcia i l’èxit econòmic atorgat pel mercat. Una lògica del tot diferent que demana a l’educació democràtica una reacció per mantenir els seus horitzons de valor. Però anem a passos i mirem, ni que sigui per sobre, el que ha passat.

Les idees que han inspirat aquest canvi es van començar a aplicar a mitjans dels anys setanta amb el nom de neoliberalisme i amb la figura de Margaret Thatcher com una de les primeres i més representatives impulsores. La seva frase, tantes vegades citada, ”L’economia és el mètode, però l’objectiu és canviar l’ànima”, malauradament va anticipar una part important del que ha vingut després. S’ha imposat una manera d’entendre la naturalesa humana, l’economia i la societat que ha transformat les formes de vida, els valors i els mateixos essers humanes. Ha estat una força educativa –o millor destructiva– sense precedents.

On havíem patit un govern de la societat –i de l’educació– basat en l’exercici del poder disciplinari, ara tenim una forma de govern basada en l’exercici de la llibertat individual, la meritocràcia i l’èxit econòmic

S’han imposat com a principis rectors de la vida humana conviccions com les següents: la societat en realitat no existeix, únicament trobem individus aïllats que prenen decisions per satisfer els seus interessos particulars; individus motivats en exclusiva per la voluntat de maximitzar els seus beneficis i guanys; per aconseguir-ho s’esforçaran i, pel damunt de tot, competiran en qualsevol situació, sigui econòmica, social o educativa; i ho faran recolzats en la màxima llibertat per emprendre i per decidir en benefici propi davant qualsevol situació; el resultat de la seva activitat serà jutjat exclusivament per l’èxit obtingut en el mercat; i, finalment, les desigualtats que aquest règim acaba generant s’interpretaran com a desitjables en la mesura que són una justa recompensa a l’esforç i un esperó per aquells que encara no han assolit l’èxit. Aquests principis de funcionament i criteris d’avaluació produeixen una veritable educació informal per a tota la societat: s’ha creat l’homo economicus.

Una ideologia que també ha arribat a l’escola; una institució que molts han volgut transformar en una empresa. Sense cap voluntat d’exhaustivitat, podem citar els intents de privatitzar l’ensenyament, de crear xarxes escolars diferenciadores, de promoure una gestió dels centres basada en la reducció de costos, de mesurar la qualitat amb rànquings, de considerar l’alumnat com a clients ocupats en adquirir capital humà, de promoure un règim educatiu meritocràtic, de disminuir el paper de les humanitats i de menystenir l’educació en valors i per a la ciutadania. Un conjunt de mesures tendents a prioritzar la formació de treballadors rendibles més que no pas éssers humans i ciutadans de societats democràtiques.

Tants anys buscant exclusivament el benefici econòmic, implantant un estil de vida egoista i materialista, multiplicant el consum, eliminant el debat públic i oblidant els més mínims requisits ètics, han acabat per passar factura. Avui parlem de crisi sistèmica per destacar que no es tracta d’un aspecte que no funciona prou bé, sinó que hi ha problemes greus arreu. Per exemple, la crisi ecològica i el canvi climàtic obliguen a modificar de dalt a baix la nostra manera de viure, la desigualtat –que provoca tota mena de malestars– no deixa de créixer i desfer la societat, la precarització i sovint la humiliació de la joventut els deixa a ells i al conjunt de la societat sense futur i, finalment, la manipulació del ressentiment que tot això està produint ha fet créixer una onada antidemocràtica de conseqüències difícils de predir i, en qualsevol cas, molt negatives.

Davant d’aquesta situació, què ha de fer avui l’educació democràtica? Sabem de fa temps que l’educació no pot solucionar problemes que han d’estar en mans de la ciutadania i de la política, però sabem també que l’educació té una part de responsabilitat en aquesta tasca col·lectiva i una responsabilitat que li és pròpia: pensar quin tipus d’ésser humà ha de contribuir a formar.

Homo cooperants i “noves” experiències educatives

S’ha dit que les crisis provoquen també l’aparició de les forces i les propostes que s’hi enfronten. Si rastregem diferents àmbits de coneixement i experiències cíviques que apliquen una lògica antagònica a l’acció calculadora i competitiva del neoliberalisme, trobarem un panorama realment molt ric d’accions fetes en comú.

Posem alguns exemples: en biologia, la creació de nous teixits, òrgans i organismes per acció simbiòtica; en psicologia evolutiva, la intencionalitat compartida i la cooperació com a base dels processos d’hominització; en el pensament feminista, la cura en les relacions interpersonals i en les institucions com a base de la convivència; en antropologia, la demostració que els éssers humans també es mouen per la voluntat de donar; en economia, les minucioses descripcions sobre com beneficiar-se col·lectivament dels béns comuns sense malmetre’ls; en política, la implicació de la ciutadania de base en els problemes que afecten la col·lectivitat; en filosofia, el compromís i la proximitat com a maneres de refer el món que ens és comú. I així encara amb altres aportacions que no citem o simplement que desconeixem.

El que compartim, el que fem junts, la cooperació i la democràcia deliberativa formen un panorama que ens permet afirmar que davant la lògica individualista, competitiva i interessada, podem oposar la voluntat d’actuar conjuntament per enfrontar-se a les dificultats, i per fer-ho en benefici de la comunitat. Hi ha espai per l’homo cooperants.

Davant de la lògica individualista, competitiva i interessada, podem oposar la voluntat d’actuar conjuntament per enfrontar-se a les dificultats, i per fer-ho en benefici de la comunitat

Aquesta mateixa tendència també s’està donant en el món de l’educació. Des de fa un temps augmenten les experiències d’acció comuna per fer front a reptes i dificultats. Experiències com les mentories entre iguals, que permeten ajudar en allò que uns dominen millor que els altres; la ciència ciutadana, que en molts casos promou que l’alumnat participi en diferents moments d’una recerca, difongui els resultats i impulsi projectes per millorar el que han investigat; les activitats solidàries i de cooperació, que tot defensant els Drets Humans i els Objectius de Desenvolupament Sostenible, realitzen intervencions d’ajuda a persones en situació vulnerable o víctimes d’injustícia; la promoció del patrimoni cultural, que implica l’alumnat en el coneixement, la preservació i la difusió d’obres i bèns culturals; les propostes intergeneracionals de tota mena, que vinculem persones de diferent edat i promouen que els joves ajudin els grans i alhora rebin un retorn positiu per part dels receptors; els consells d’infants, veritables escoles de democràcia deliberativa i de ciutadania activa; o les activitats mediambientals, que impliquen els joves en la defensa del patrimoni natural. Un seguit de propostes que compateixen amb l’aprenentatge servei una mateixa lògica: enfrontar-se a problemes reals que afecten la societat, aplicar cooperativament un projecte d’intervenció pensat per pal·liar el problema inicial i produir un bé en benefici de la comunitat. Un conjunt d’experiències impregnades de valors com el compromís, la cooperació, la solidaritat, la cura i l’altruisme, per citar-ne alguns de ben representatius.

Com afegir una capa de sentit a l’educació democràtica?

Les experiències anteriors i altres de semblants, que apareixen una mica per tot arreu, apunten en direcció al que pot ser una nova capa de sentit pedagògic a afegir a l’educació democràtica. Una capa que permeti, per una part, contrarestar l’individualisme competitiu i consumista i, per l’altre, contribuir a transformar les formes de vida imperants, de manera que ajudin a superar la crisi de civilització en què estem immersos. A continuació, presentarem resumidament algunes idees que poden aportar canvis educatius rellevants.

De l’individualisme competitiu de l’homo economicus a l’acció comú de l’homo cooperants. L’educació democràtica ha de fer seu el principi antropològic que prioritza la cooperació i l’acció comuna com a dinamisme essencial del procés d’evolució humana i com a dinamisme insubstituïble en el procés de desenvolupament de cada nou individu. La cooperació ens va permetre esdevenir humans i permet a cada nova generació assegurar els processos de formació, socialització i manteniment del nivell cultural assolit per la societat. Per tant, la cooperació i l’acció comuna han de ser alhora finalitat i metodologia educativa, si no ho fem així, estarem oblidant el principal motor de la vida i dels éssers humans.

De l’educació com a do dels adults als joves a l’educació com a doble do, també dels joves a la comunitat. L’educació democràtica ha de fer seu el principi cultural de l’omnipresència del do i convertir-lo en un principi bàsic de l’educació. El do s’oposa a la convicció que els éssers humans només es mouen per interès i mostra que també ho fan per donar, un mecanisme que afavoreix la convivència. En l’àmbit de l’educació, sempre s’ha acceptat que es tracta d’un procés de donació de la generació dels adults a favor de la generació dels joves. Això és així i seguirà igual. Però l’educació no conclou fins que els joves inicien un procés de donació i fan una aportació substantiva en favor de la comunitat. En educació, el compromís actiu i el servei a la comunitat és la forma que pren el do en la generació dels joves.

De preparar per a la vida a contribuir a canviar les formes de vida. L’educació democràtica ha d’acceptar que avui educar per a la vida és ajudar els nois i noies a què contribueixin, ja des de l’escola, a transformar la realitat, a intervenir de veritat per millorar el món. L’educació democràtica ha d’entendre que una de les seves finalitats és ensenyar a mirar la realitat, a convertir l’actualitat en currículum, a promoure la crítica de tot allò que no és pot mantenir igual, però a més, i principalment, ha d’impulsar el compromís actiu de l’alumnat per transformar el que no funciona. Detectar necessitats i convertir-les en reptes al damunt dels quals actuar és la manera com els joves poden exercir la ciutadania activa durant el temps de la seva formació. Formar persones crítiques es necessari, però no suficient: cal promoure des de l’escola la implicació activa en els problemes de la comunitat.

L’educació democràtica ha d’entendre que una de les seves finalitats és promoure la crítica de tot allò que no es pot mantenir igual, però, a més, i principalment, ha d’impulsar el compromís actiu de l’alumnat

De l’activitat escolar a l’activitat real en la comunitat. L’educació democràtica ha d’anar més enllà de l’activisme pedagògic i impulsar l’activitat sobre els problemes reals de la comunitat. Per tant, es tracta d’aprendre fent, però immersos en el món, allà on es manifesten els temes problemàtics i sobre els quals s’ha d’intervenir. Això significa detectar problemes i convertir-los en reptes intel·lectuals i pràctics, de manera que sigui possible estudiar-los i preparar plans d’intervenció, i després avaluar la seva aplicació i si s’escau millorar-los. Un procés real i complet d’aprenentatge significatiu que vincula coneixement, aplicació pràctica i valors, com fan l’aprenentatge servei i altres pràctiques educatives semblants. Una manera d’impulsar projectes de recerca i dotar-los d’ànima o voluntat d’implantar valors.

De la reflexió a la presa de consciència global. L’educació democràtica ha d’aprofitar tot el saber sobre la reflexió com eina que acompanya a l’acció, però també ha de ser capaç d’amplificar el seu abast i donar-li una dimensió que transcendeixi l’experiència immediata que han fet els aprenents i els projecti a una dimensió global, incorporant aspectes culturals, socials i polítics. Es tracta que a partir de l’experiència personal, els nois i noies prenguin consciència de la necessitat d’avançar en direcció a la justícia global. Un tipus de reflexió que convé que sigui posterior a l’experiència personal d’ajut a la comunitat i que parteixi de tot el que han vist, fet i viscut. Un camí per imaginar el que encara no és, però desitgem que esdevingui real.

Del pessimisme a la pedagogia de l’esperança. L’educació democràtica no ha de deixar-se portar pel desànim que impera en moments de crisi i de manca de sortides clares, sinó que ha de cultivar una pedagogia de l’esperança que, potser sense un horitzó clar, aplegui totes les forces motivadores disponibles, vinguin de les tradicions de pensament, les creences o les conviccions que vinguin. En tot cas, cal destacar l’aportació motivadora de la mateixa acció comuna: la força que dona l’activitat pràctica, la força que aporta la voluntat d’ajudar, la força que genera la cooperació i la força que transmet la celebració dels resultats positius o de l’esforç col·lectiu.

Dels centres docents als ecosistemes educatius locals. L’educació democràtica no només ha de mantenir vinculacions amb l’entorn per completar i millorar la formació de l’alumnat, sinó que ha d’establir una mena de relació de simbiosi que permeti l’aparició d’un nou dispositiu docent format per la col·laboració de les entitats socials i els centres educatius, així l’alumnat podrà realitzar intervencions socioeducatives en la realitat de manera solvent i útil a la comunitat. Es tracta, doncs, no únicament de mobilitzar les entitats socials i els centres, sinó de donar-los una plataforma local que permeti la seva col·laboració, així com el sosteniment dels processos d’intervenció en la realitat. Anem en direcció a un nou tipus d’institució formativa i a un nou concepte de sistema educatiu.

Les idees són eines per transformar la realitat, les idees pedagògiques també, i les eines poden modificar-se per tal de ser més eficients. Per tant, aquest és un treball inacabat i sotmès a millores segures, però de moment vol ser un pas per oposar-se a la mercantilització de l’educació i a la implantació d’una meritocràcia educativa orientada  per l’interès i la competició. Si ho aconseguim podrem dir que s’ha aportat una nova capa de valor a l’educació democràtica[1].

[1] Si vols llegir una mica més sobre aquestes qüestions: PUIG, J. (2021). Pedagogía de la acción común. Graó. https://www.grao.com/es/producto/pedagogia-de-la-accion-comun-cf055