La petjada d’un mestre pot ser definitiva en el futur d’una persona. Així ho han explicat il·lustres filòsofs, psicòlegs, pedagogs i mestres com Levinás, Piaget, Rogers, Neill, Makarenko, Montessori o Freinet, per citar-ne alguns. Però més enllà de les aportacions d’aquests i d’altres autors i autores que han escrit a bastament sobre el tema, avui recuperem els comentaris de dos Nobels de Literatura. Coneguda és la carta d’Albert Camús al senyor Germain, el seu mestre de primària, en rebre el premi, “(…) l’oportunitat de dir-li el que vostè ha estat i segueix sent permi”, escrivia Camús en un gest d’agraïment. També Svetlana Alexiévich es refereix a Ales Adamovich, l’escriptor bielorús, com “El meu mestre. És ell qui va endegar la meva màquina de pensar”. Dues declaracions on els protagonistes reconeixen obertament el paper dels mestres en la seva trajectòria.
Com a professora de la facultat d’Educació, hi ha un exercici que acostumo a fer amb els estudiants de primer de pedagogia. Els hi demano que escriguin un text autobiogràfic que porti per títol “Un mestre que m’ha marcat”. Cada escrit, òbviament, és únic i singular. Tot i això, hi ha elements que es repeteixen amb freqüència: la importància del mestre per passar un moment delicat, per transmetre confiança quan altres adults llencen la tovallola, per creure en un mateix, per generar esperança després d’una mala experiència, per ajudar a treure el millor de cadascú, per donar temps, per relativitzar problemes que bloquegen, per donar un cop de mà, per escoltar, per ajudar a perdonar-se, per sacsejar en moments de molta mandra, per fer de mirall, per animar, per donar una empenta i ajudar a volar, per…
Sens dubte, les relacions properes entre mestres i alumnes han estat una de les grans conquestes de l’educació. La figura autoritària i distant ha mutat cap a un model de mestre més proper i càlid, que ajuda els infants, els estima i els hi ho demostra. Tot i aquests avenços, hem de reconèixer que la relació basada en el respecte i la confiança no sempre es dóna a l’escola. Hi ha relacions que no rutllen i, quan això passa, els nois i noies queden, en bona part, desemparats. Podem dir que se’ls nega el dret a tenir adults que els acompanyin i tinguin cura d’ells mentre creixen.
Comentaris com “no arribaràs en lloc”, “no serveixes pels estudis”, “el que faig amb tu es perdre el temps”, “ets insofrible”, “no canviaràs mai”, “pel que fas aquí, millor quedar-te a casa”, o situacions que evoquen sentiments de tristor produïts per la indiferència dels mestres o per la seva manca d’implicació en situacions complicades pels alumnes també apareixen –en una proporció petita– en els escrits autobiogràfics dels estudiants.
Aquestes experiències de no haver estat ajudat per un mestre, els recordatoris d’adults que “fan mal” es multipliquen quan qui parla no són joves universitaris sinó joves que han tingut trajectòries escolars conflictives. A la sensació d’amargura que els ha deixat no superar l’ensenyament obligatori (i que malgrat ells facin burleta, també valoren i desitgen) se suma el record d’haver-se sentit humiliat, ignorat o menystingut per part d’adults que els havien d’ajudar, esperonar i protegir. Nois i noies que recorden topades continues amb tutors, mestres, i membres dels equips directius. I que també, excepcionalment, són capaços de recuperar la bona relació amb una mestra que, en paraules seves, “em tractava bé”.
Quan els hi demanem per les causes d’aquestes topades les respostes son prou conegudes: “perquè la liava, perquè no anava a classe, perquè em barallava amb tothom, perquè mai feia els deures, perquè em reia d’ell, perquè em ficava amb altres companys, perquè m’importava un rave el que deia, perquè agafava coses dels altres, perquè m’avorria, perquè el profe es reia de mi, perquè em deixava en ridícul”, entre d’altres. També verbalitzen situacions en les quals els adults no els van protegir quan eren objecte d’escarni dels companys. Aquestes són les més punyents i les que costen més d’expressar.
Si, tal i com hem dit, la relació educativa és un pilar clau en la formació personal dels nois i noies, és evident que construir aquest lligam esdevé una tasca urgent pels equips educatius que acullen joves amb una experiència escolar marcada pel fracàs. Educadors i educadores que se’ls troben en recursos ben diferents: en una Unitat d’Escolarització Compartida (UEC), en un Programa de Formació i Inserció (PFI), en un Centre Residencial d’Acció Educativa (CRAE), en un pis d’acollida, en un Grup d’ajuda Mútua (GAM), en espais oberts o en d’altres. Conscients que la seva carta de presentació davant els joves no els acompanya –són adults i educadors– inverteixen moltes hores i molta energia a provocar trobades que ajudin els nois i noies a alliberar-se de la closca que els manté aïllats, trobades que sense envair convidin a la confiança. El temps els donarà la raó quan sigui el mateix jove qui els busqui per fer-los partícips de qualsevol esdeveniment o sentiment important.
Cada trobada entre un educador i un jove és única i només ells saben què passa i com aquesta contribueix a crear o enfortir la seva relació. Però malgrat la singularitat de cada cas hi ha funcions comunes a la majoria de trobades, que els educadors compleixen amb molta cura. Anem a subratllar-ne dues d’aquestes.
La primera consisteix a alleugerir la càrrega que cada jove porta a la motxilla. Sabem que aquests joves no tenen vides fàcils. Que fora dels centres sovint es veuen sotmesos a situacions que els depassen. Alleugerir la càrrega, encara que sigui temporalment, pot ser un ajut essencial en la vida dels nois i noies. Ens ho recorda una jove que diu: “Jo ara m’aixeco contenta perquè sé que quan arribo al centre no hi haurà crits, ni baralles, ni res. Sé que em diran coses boniques que m’alegraran”. Però alleugerir la càrrega no sempre es fa a través de la paraula. Una mirada còmplice, una broma, un comentari comprensiu, una abraçada, una picada d’ullet, un whatsapp amable, són gestos que permeten escurçar distàncies i fer-li saber al jove que pot comptar amb l’educador.
La segona funció té com a repte ajudar el jove a distingir entre ell i els seus rampells, les seves malifetes, o els seus errors. Trajectòries marcades pel conflicte generen, entre molts altres desastres, la convicció que un és dolent i ho seguirà sent, que és mal estudiant i ho serà tota la vida, que és violent i això és per sempre més. Deia Ortega i Gasset que “la vida es un seguit de col·lisions amb el futur; no és una suma del que hem estat, sinó del que volem ser”. Les trobades són, entre altres coses, espais únics per permetre al jove projectar-se al futur i imaginar què vol ser i, sobre tot, qui vol ser.
