Cada any es publiquen més i més llibres en literatura infantil i juvenil. El 2021 es van publicar 8921 títols en aquesta categoria a casa nostra, segons dades de la Federación de Gremios de Editores de España. Per contra, aquest augment provoca que la feina d’un bon mediador en LIJ, sigui mestre, bibliotecari, llibreter o la mateixa família, a l’hora d’escollir els llibres més adequats cada cop es faci més complicada.
Amb la idea d’ajudar a fer més fàcil aquesta feina de mediador en LIJ, Cristina Correro i Joan Portell publiquen amb Eumo Editorial Lectures que fan lectors. L’educació literària d’infants i joves. Un recorregut per l’univers literari d’infants i joves: des de les cançons de bressol i falda, passant pels contes i la poesia, fins als referents de les lectures adolescents. Un manual imprescindible a on trobar les millors estratègies per fomentar l’hàbit lector, per cada franja d’edat, i els criteris a tenir en compte en el disseny d’un bon pla de lectura, l’eina que marcarà el rumb de l’itinerari lector.
Per què vivim un dels millors moments de la literatura infantil? No diríeu que es publica massa?
Cristina Correro: Estem en una societat de consum i els llibres de literatura infantil i juvenil són títols artístics però també de consum. Però en realitat, s’hauria de mirar com ha canviat la indústria al llarg del segle XX. Per exemple, s’han abaratit les despeses del cost de fer un llibre sobretot perquè ara la impressió es fa a la Xina. En l’àmbit tecnològic ara estem molt més connectats, hi ha molta més comunicació que provoca que immediatament sapiguem que s’està publicant.
A més, també tenim cada cop més estudis de salut i medecina que demostren que l’etapa de 0 a 8 anys és fonamental per crear el gust per la lectura del futur lector. I, per tant, totes les editorials s’han llançat a fer llibres per aquesta franja. A partir dels anys noranta hi ha un creixement en el fons de llibres dedicats a aquesta etapa, quan fins aleshores se’ls titllava de prelectors.Tots aquests factors han contribuït al fet que cada cop hi hagi més llibres de literatura infantil i juvenil.
Joan Portell: És cert que estem en un dels millors moments de la literatura infantil i juvenil, però també et diria que es sustenta en uns pilars realment molt dèbils. A Catalunya, per exemple, veiem que les biblioteques escolars són pràcticament inexistents, aquestes si hi són és sovint gràcies a la voluntat de molts mestres, claustres, etc. que entenen que aquesta infraestructura és essencial, però l’administració no els hi aporta els recursos suficients. La biblioteca escolar és essencial perquè acaba sent un element d’equitat educativa, i per tant hauria de ser impulsada per la mateixa administració i no pel voluntarisme dels professionals del sector. I més quan s’ha demostrat que una inversió en la biblioteca escolar del centre i, també, en la promoció per la lectura comporta una equiparació en l’àmbit educatiu entre els diferents alumnes que hi pugui haver en una escola, tenint en compte que aquesta sempre ha de vetllar perquè els seus infants tinguin les mateixes oportunitats i possibilitats.
Un altre fet que ens fa dèbils és el tema de les autories. Actualment, a Catalunya tenim una autoria en el món de la il·lustració excel·lent, però en el cas de la narrativa s’està vivint una lenta caiguda, ja que a poc a poc desapareix una generació d’escriptors catalans i catalanes que no tenen relleu per part d’autors joves que vulguin dedicar-se en aquest àmbit.
Hi ha prou formació entre mestres, bibliotecaris i famílies, per convertir-se en mediadors literaris que assessorin i orientin entre tanta oferta? Com ha de ser aquesta formació?
Cristina: La formació és necessària perquè hi hagi una bona selecció de tots aquests originals. Però cal subratllar que hi ha un dèficit formatiu davant una producció que cada vegada és més gran. Actualment, les universitats ofereixen molt poques hores de formació literària als futurs docents. En el cas d’infantil i primària, les hores dedicades a la literatura és que n’hi ha per plorar, no arriben ni al 10%, a primària potser aquest percentatge se supera gràcies a les optatives. Això vol dir que enviem a les escoles mestres que han tingut molt poc bagatge literari. Sempre hi ha lletraferits que s’han autoformat o altres que han cursat un màster específic en literatura o biblioteca escolar a la universitat, però aquests són molt nous i no tothom hi opta si no és per un interès molt específic.
Qui pot formar aquests mestres i professors? Doncs cal anar amb compte perquè no tothom està legitimat per fer-ho d’una forma reglada
Joan: És un problema important perquè hi ha una demanda de formació, però no hi ha una oferta de formació. Aleshores què passa, que sovint aquesta oferta l’acaba donant gent o entitats que no responen a una formació reglada i de qualitat. L’oferta universitària és la més adient, ja sabem que és un gegant amb peus de fang, però dona una sèrie de garanties respecte a la qualitat de la seva oferta. Està bé que una llibreria faci un curs sobre literatura infantil, però aquest no se cenyeix en el que realment cal oferir sinó que abraça altres àmbits.
A grans trets, com ha anat evolucionant la literatura infantil i juvenil al llarg de la seva història?
Cristina: Han passat molts anys i moltes coses entre la literatura oral a la literatura escrita i després el salt a la literatura digital. És impossible fer-te una recapitulació de tot això i just en el llibre en parlem molt bé i clar. Però és cert que la literatura al llarg dels anys ha seguit una evolució a on la imatge ha pres un paper tant o més important que el text, la imatge s’ha legitimat com un mode de comunicació, de narració i de narrativitat igual que el text. Encara diria més, no només la imatge sinó també el suport. I això és un salt respecte a altres dècades.
Ara s’ha vist com el format també parla, la narració no només passa per la paraula escrita sinó que el sentit del llibre passa per altres modes, ens trobem en un context multimodal. I cada cop més, ja que estem en una societat a on la imatge ja és a tot arreu.
Per tant, la imatge hi és i ha vingut per quedar-se. I el fet que hi hagi imatge no vol dir que sigui més simple, és un altre codi. Trobem una polifonia narrativa, hi ha un narrador que t’explica la història i un narrador visual que et situa en un espai. I tot això cal aprendre-ho i posar-s’hi.
Joan: En aquest sentit, hi ha un tema clau i és que durant anys i anys hem ensenyat a llegir escrits, però en paral·lel no s’ha ensenyat a llegir imatges. Quan un pare o mare, mestre, etc. entra en una biblioteca o llibreria especialitzada en literatura infantil i juvenil agafa un llibre i llegeix el text, però no observa amb deteniment la narració de les imatges. Per tant, tria el llibre sense saber entendre bé aquestes imatges, es fa una anàlisi a mitges, i no hi ha una correcta valoració del que suposa el nou format de l’àlbum il·lustrat, a on les imatges tenen un pes important. I per poder fer-ho, cal ensenyar-ho i, actualment, no es fa. Ens hem dedicat més en la formació de descodificar el text en la literatura que les imatges que també hi tenen el seu paper i el seu pes.
Durant anys i anys hem ensenyat a llegir escrits, però en paral·lel no s’ha ensenyat a llegir imatges
És cert que cada cop som més visuals. Això pot influir a l’hora d’aprendre a llegir, pot ser que ho fem més tard?
Cristina: No, al contrari! Cada cop vivim en societats més lletrades, tenim contacte amb la llengua escrita més aviat en comparació amb la generació dels nostres avis. Els nens i nenes comencen a alfabetitzar molt abans, però això no vol dir descodificar què passa a I5 o a primer cicle de primària que és quan neurològicament i cognitivament l’infant ja està preparat. De fet, s’inicia al ventre matern amb l’etnopoètica (amb la veu dels progenitors), en braços quan són nadons, i anem tan de pressa que fins i tot en el cotxet dels petits ja hi acostumem a veure un llibre de roba o a la banyera llibres que es poden mullar. Ara les famílies els llegim des de petits perquè comencin a connectar amb l’art de la paraula, de la il·lustració, etc. estem sensibilitzant, no fent una estimulació precoç, això no cal.
I diríeu que s’està perdent l’etnopoètica (cançons de bressol, jocs de falda, contes populars…) a la qual també dediqueu un espai en el llibre?
Cristina: No s’està perdent. En tot cas, durant una època sí que han estat menystingudes perquè al llarg de la seva història venen i van. Ara el que passa és que també s’estan transmediant, és a dir, aquelles que abans només existien oralment ara ja veiem com editorials les estan adoptant i passant al format d’àlbum il·lustrat. Un fet que també acaba sent positiu, ja que vivim en societats canviants a on cada cop hi ha més població que va i ve i això els pot ajudar a conèixer la cultura d’aquí.
Jo no crec que l’etnopoètica es perdi mai. Penso que cada cop hi ha més consciència de preservar les cançons tradicionals, jocs de mans, de falda, etc. per tal que no es perdin. Com a molt es transformarà o canviarà, evolucionarà. Cantar i explicar històries és una necessitat humana per al bon desenvolupament cognitiu i psicològic dels humans, i no només per la sensibilització musical, literària o cultural que hi ha al darrere.
Joan: Jo en aquest sentit reivindico de nou la formació. Pensa que a les meves classes també hi ha gent a on a casa seva aquests jocs de falda, jocs de mans, etc. no hi eren. I, per tant, a la universitat és a on ho poden aprendre, per ajudar a transmetre-ho.
Què és el que hem de tenir en compte a l’hora d’escollir un llibre per a un infant? En l’actualitat, la il·lustració i els textos curts guanyen terreny respecte a la novel·la?
Cristina: És cert que fins als vuit anys és fàcil motivar l’interès d’un infant en la lectura, és a partir d’aleshores quan comencen a desenganxar-se i deixen de llegir, per tant, el fet de posar-los caramel·lets perquè no està tan malament. Ara, per exemple, hi ha molta transmediació, les plataformes de streaming fan adaptacions que permeten rescatar els clàssics.
Joan: Les xifres de publicació en còmic en els darrers anys són espectaculars realment. Això fa 20 anys no passava, érem 4 friquis. La meva mare m’amagava els còmics perquè em deia que allò no era llegir. Ara s’ha obert el ventall a lectors molt diferents. I la novel·la, la narrativa juvenil, s’ha anat aprimant perquè l’acció sovinteja molt més que les grans descripcions que s’utilitzaven al segle XIX. Això passa sobretot perquè l’enciclopèdia d’imatges i d’accions que tenen avui en dia els infants i adolescents és tan gran que no cal posar paraules a tot. El lector jove i preadolescent té més capacitat creativa i també necessita l’acció constant per mantenir l’atenció.
En la literatura actual l’acció sovinteja molt més que les grans descripcions que s’utilitzaven al segle XIX. Això passa sobretot perquè l’enciclopèdia d’imatges i d’accions que tenen avui en dia els infants i adolescents és tan gran que no cal posar paraules a tot
Per això, és necessari que les escoles facin formació literària per conèixer tots aquests nous estils i nous lectors. Si això no passa, al final trobarem lectors que sempre es queden en aquest format i no en testaran d’altres. No és que aquest format sigui negatiu, sinó que no permet o no convida a l’anàlisi o a la lectura entre línies que sí que permet la literatura de gran bagatge, aquella que et fa plantejar i preguntar-te a tu mateix, la que t’explica la vida, el món i t’interpel·la davant de segons quines situacions.
Quins consells donaríeu a mestres que no poden fer o accedir a aquesta formació, a banda de llegir el vostre llibre? Costa innovar en les lectures escolars perquè recuperem tan sovint clàssics i no recomanem més novetats?
Cristina: No és només la formació que han de tenir mestres, també hi juga un paper important el pressupost. Actualment, el pressupost d’una escola per a nodrir una biblioteca escolar és pobra o inexistent, i cal poder-lo engreixar! Les biblioteques escolars s’han de construir amb pressupost públic del departament d’educació o del de cultura perquè aquesta no sigui una brossa. Les biblioteques escolars sovint s’alimenten de llibres vells o en desús, d’aquells llibres que ja no volen les famílies. I els infants i adolescents no tenen criteri per escollir quins llibres valen la pena i quins no, som els mediadors que ho podem veure i destriar.
Actualment, el pressupost d’una escola per a nodrir una biblioteca escolar és pobra o inexistent, i cal poder-lo engreixar amb pressupost públic!
Cal una cura en el pressupost públic per garantir que una biblioteca escolar tingui autors clàssics de la història de la literatura infantil i juvenil catalana com ara Sorribes, Carbó, Vallverdú, etc. però també s’ha de complementar amb les novetats que van sortint i que realment valen la pena, que potser d’aquests 10.000 títols que surten a l’any només seran 100.
Com els podem seleccionar? Doncs amb formació o amb mediadors que ja fan aquesta tasca. I a Catalunya trobem diferents col·lectius que fan crítica literària de forma objectiva que realment poden ser un molt bon recurs més enllà de formar-se. Com ara la revista Faristol del ClijCAT, el Garbell de l’Associació de mestres Rosa Sensat, la selecció de Llibres del Replà del qual formem part en Joan i jo, etc.En aquest sentit, cal assenyalar que molts d’aquests crítics literaris s’han menystingut i han desaparegut dels mitjans de comunicació, especialment dels grans mitjans de comunicació.
Joan: Això és ben cert! De fet, l’espai de temps que se li dedica a la literatura infantil i juvenil en aquests grans mitjans de comunicació com potser la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals acaba sent una mostra de la poca importància que se li dona a la literatura a casa nostra. No es fa difusió ni de literatura ni tampoc de cultura. En el resum de les notícies del dia gairebé no hi ha espai ni per a estrenes teatrals ni per a novetats literàries, tenen molt més pes els esports.
Ens omplim la boca, però a l’hora de la veritat no ens ho creiem. I així ho demostra el pressupost de cultura que continua sent el més baix de tots els departaments, no s’arriba ni a un 2%. Els plans nacionals de lectura sempre acaben tenint una dotació econòmica molt minsa, per tant, per a mi el que aconseguim actualment ja és un miracle. Tenim el país que tenim, els diversos governs no creuen en la cultura i que a les escoles o a les biblioteques públiques es faci la feinada que es fa, sense haver estat formats per dinamitzar la lectura, és gràcies al voluntariat que ho fa per amor i gust, però, alerta, perquè al final aquest l’estem cremant i algun dia arribarà una generació que se’n cansarà.
Quin paper hi juguen els municipis i comarques dins les estratègies per fomentar hàbit lector? És un tema que només passa per l’escola, la biblioteca i les llars?
Joan: El programa de Municipi lector permet vincular escoles i biblioteca. Aquesta mirada més transversal, i no només per a cadascun dels àmbits, és la que converteix la lectura en un element de cohesió social. Això hi ha municipis lectors que s’ho creuen molt i que realment amb la coordinació de tots els agents que hi participen s’obtenen bons resultats. És una gran proposta per demostrar que la lectura és una xarxa que implica molta més gent i que acaba beneficiant a la formació de ciutadans crítics que després també s’impliquen en el mateix municipi.
Quines diferències hi ha entre un pla lector a l’escola, biblioteca i a casa?
Joan: Són complementaris, el pla de lectura de centre s’organitza des de l’escola des del punt de vista de l’aprenentatge de la lectura, però aquest també té en compte que un alumne al final de la primària ha d’haver vist gèneres literaris molt diferents i ha d’haver fet passos per a la seva formació com a lector literari.
En canvi, a casa la feina ha de ser des d’un punt de vista emocional i vivencial, perquè un mestre no podrà substituir mai l’experiència de llegir una lectura abans d’anar a dormir en família. Són nivells diferents, però que han de tenir relació, cadascú ha d’assumir la seva part de responsabilitat. No oblidem que tots aquells infants que provenen de famílies i entorns lectores tenen una perspectiva de formació avantatjosa en el seu futur respecte a aquells infants que no tenen aquest entorn, i actualment ens trobem en uns alts nivells de pobresa infantil. Aquesta pobresa infantil s’ha de poder detectar i denunciar, i és aquí a on un pla lector de centre hauria d’actuar per donar alternatives i resposta a aquests infants que arriben a l’escola amb unes determinades mancances.
El pla lector d’una biblioteca escolar no ha de ser com el d’una biblioteca municipal o de barri, no cal duplicar esforços
Per altra banda, el pla lector d’una biblioteca escolar no ha de ser com el d’una biblioteca municipal o de barri, no cal duplicar esforços. L’escola no ha de tenir pressupost per tenir totes les novetats, però la biblioteca del poble sí. Però entre totes dues han de néixer sinergies i que es comparteixin recursos. És a dir, quan una escola treballa un determinat tema ha de poder demanar a la biblioteca municipal de referència que li prepari un lot o maleta de llibres per poder treballar-lo més a fons, si la biblioteca rep la visita d’un autor o autora que les escoles hi puguin anar o que des de l’escola es gestionin carnets de biblioteca, etc.
A les biblioteques els conta contes s’omplen de seguida, en canvi, els clubs de lectura per a infants costa. Per què passa?
Joan: És cert que els conta contes funcionen molt bé a les biblioteques, però aquests molts cops són espectacles de petit format a on el conte o el llibre no hi és present. I aquí cal una reflexió per part de la biblioteca si és precisament això el que vol fer en el seu espai, potser seria més adequat fer-ho en un centre cultural, etc. A la biblioteca s’han de potenciar les mediacions lectores.
La gran pèrdua de lectors passa en l’adolescència, i és perquè no sabem o no entenem què passa en aquesta edat. La veritat és que no hi ha una formació de mediació lectora en l’adolescència. Continuem oferint una mediació vertical a on un bibliotecari, mestre, formador amb un coneixement d’allò que vol parlar o difondre ho transmet a uns lectors, però quan aquest es troba amb un públic adolescent ja no funciona. Es necessita una mediació horitzontal de tu a tu, de jove a jove, perquè si hi ha amistat hi ha traspàs de coneixement entre ells, per tant, aquí la mediació serà molt més rica i de més confiança. Que sigui de qualitat o no ja entrem en un altre estadi. Aquí és a on apareixeria la figura del bon mediador, aquell que proposa dinàmiques de mediació horitzontal i és capaç de trobar aquell referent que pot endinsar-se en lectures de més qualitat i aquest és el que obrirà el camí a la resta de joves del grup, perquè acabarà sent el que aconsellarà a la resta.
Si aconseguim infants i joves amb bagatge lector, tindrem ciutadans més crítics? I més escriptors en un futur?
Cristina: No pel fet de llegir molt has d’esdevenir escriptor. El que sí que és important és entendre que ser més lletrats també voldrà dir ser més crític, per tal de desxifrar tots els missatges que ens podem trobar. La ficció no només passa pels llibres, també passa per la cultura i tenir accés a la cultura sempre dona més llibertat de pensament.
En el fons també depèn molt del professor de literatura que ens trobem pel camí, aquest sempre influeix a dedicar-nos o no al món de l’escriptura. Sempre hi ha un professor que sap tocar allà a on tu dius aquesta soc jo.
Com us imagineu el futur de la literatura infantil i juvenil?
Cristina: Hi havia el miratge que tot acabaria sent digital, però en el fons és com la ràdio i la televisió, van en paral·lel. Hi haurà noves tipologies que a poc a poc aniran sortint, penso que es mantindrà un mestissatge genèric. I també espero que aquesta pluriculturalitat i pluridiversitat que veiem en el nostre dia a dia també apareixerà i es reflectirà ben aviat en la literatura. No tots els personatges principals seran un home, blanc i occidental, ara és anecdòtic, però de mica en mica s’anirà transformant.
