Acostar-se als artistes i a la seva obra per poder aprendre de les seves metodologies és un dels objectius del MACBA. Avui entrevistem Isabel Banal, llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i que aquest mes de març durà a terme un nou curs P2P a on es treballarà sobre un dels temes principals de la seva obra, les càrregues. L’acompanya Isaac Sanjuan, coordinador d’Educació del MACBA. A més, una de les obres de Banal, Al Cistell, participa en la nova edició del programa Fora Reserves que organitza l’Institut de Cultura de Barcelona, el Consorci d’Educació de Barcelona i el MACBA.
Al llarg de la teva trajectòria artística has treballat sempre el món natural versus el món urbà. Per què?
Isabel Banal: El meu treball arrenca sempre d’aquests temes d’inici perquè jo soc originària d’un petit poblet de la Garrotxa, Castellfollit de la Roca. El xoc de deixar el poble i venir a ciutat a estudiar com a noia jove va ser realment important. Així em va sortir aquest gest reivindicatiu de reflexionar i analitzar quin tipus de vincle hi havia entre el món natural i el món urbà.
Per això, entorn aquests mons gira tot el meu treball. En el cas del P2P que farem al MACBA ens centrarem sobre el tema de les càrregues que també deriva una mica de tot això. Perquè en la reflexió de l’origen natural, hi ha la reflexió del paisatge i amb aquest també hi ha relacionat el de les figures que recullen, recol·lecten, etc.
Actualment, estàs treballant en l’obra amb fons blanc-figures carregades. La càrrega és doncs un dels teus leitmotivs en la teva obra?
Isabel Banal: És una obra en procés, la vaig començar el 2003, per mi és com un autoencàrrec que m’he posat. Tot ve d’un dia que vaig veure una imatge al diari d’algú carregant bidons d’aigua a Nicaragua. Vaig tenir l’impuls de retallar-la i guarda-la, i vaig començar a col·leccionar figures que carreguen coses.
Un arxiu poc dogmàtic de figures que retallo sobretot de la premsa escrita i que d’alguna manera aïllo del seu context, de la notícia i passen més coses quan mires la figura sola sense el seu entorn. Aquesta obra és acumulativa i no crec que s’acabi mai. Ara ja en tinc una setantena de blocs amb figures.
Per mi és una bona excusa dur-la al P2P del MACBA perquè en poden sortir coses ben interessants entorn la càrrega. Reflexionar sobre què veiem a la premsa, a la vida quotidiana, sobre què ens poden interpel·lar les figures carregades i analitzar totes les realitats socials al món.
El color blanc sempre és present a les teves obres. Per què? Què representa?
Isabel Banal: Perquè treballo la descontextualització de les figures, les trec del seu espai. Elimino el paisatge o l’univers d’on surt, inclús el peu de foto perquè així no es condiciona la lectura i aquesta queda més oberta. El fons blanc fa que tu facis la lectura i t’imaginis totes les possibilitats. És un despullament extrem.
Què representen les càrregues en la vida moderna? Qui les viu i per què?
Isabel Banal: Aquestes figures carreguen de tot. Hi ha un ministre amb la seva cartera, immigrants que s’han endut el que han pogut, algú que porta llibres, una criatura que porta joguines o algú amb el carret de la compra. Hi ha personatges coneguts però també molts d’anònims. Hi passen moltes coses i són un reflex dels nostres dies i de la història actual.
Al llarg dels anys veiem com hi ha càrregues que es van repetint com ara la dels immigrants o sense llar, i d’altres que van canviant segons moment. Però, és cert que hi pots veure com la història es va repetint.
En el taller podrem reflexionar sobre tot això i com ens interpel·la i ens motiva. En el fons és una metàfora. Tots anem carregats cada dia quan anem a treballar, a comprar, etc. però també portem càrregues mentals i una motxilla emocional.
Tot això també surt una mica de les figuretes dels pessebres que sempre van carregades. De fet, és una cosa que ja de petita m’obsessionava i ara encara m’agrada molt. Tots els artistes treballem amb records i elements poderosos de la nostra infància i en el meu cas és el pessebre. De fet, és tradició de la zona d’on vinc i l’he estudiat bastant al llarg de la meva vida. Hi ha un simbolisme molt potent.
Al MACBA aquest mes de març Isabel Banal realitzarà un taller per a professorat P2P. Càrregues compartides que precisament aborda aquest tema. Quin és l’objectiu del taller?
Isaac Sanjuan: Els tallers P2P proposen compartir pràctiques artístiques entre creadors i docents per trastocar-les, posar-les en comú a l’espai educatiu.
La metodologia del P2P està precisament pensada perquè el marc conceptual amb què treballa l’artista permet que els participants s’aproximin a les metodologies i formes que té de treballar.
A l’art contemporani les metodologies i les formes d’entendre la pràctica artística són molt diverses. I realment en treballar aquestes metodologies fa que els participants es generin preguntes vers l’artista i n’obtenen eines del treball de l’artista que després es poden transportar i aplicar-se a les pràctiques educatives. Es posa en diàleg la pràctica educativa amb la pràctica artística.
Com s’articularan les sessions?
Isaac Sanjuan: El P2P té dues sessions, però diem que s’articula en tres parts. En la primera sessió l’artista es presenta a partir de com ella treballa, i tots els participants viuen una experiència pràctica al voltant d’una premissa de treball que ella proposa. El centre és la forma de fer de l’artista. I aquí ja donaré una consigna de treball que podrà ser traslladable a l’aula. Aquesta consigna surt i es transforma en la primera sessió segons el context de mestres i professors que hi ha en la sessió.
Aleshores, es deixen dues setmanes de marge perquè cadascú pugui portar i provar aquestes consignes en el treball d’aula adaptant-les cadascú a la seva realitat i als seus sabers.
Isabel Banal: I aquesta experiència viscuda es comparteix tots junts en la segona sessió amb l’artista. Aquí és quan es genera una conversa horitzontal amb l’artista, però es comparteixen vivències, preguntes, una sessió de treball entre artista i docents. La veritat, penso que també aprendré molt, a més també soc docent a l’escola Massana, i ser docent també vol dir ser creatiu.
Els docents que hi participin com podran transportar allò après a les seves classes?
Isabel Banal: La idea no és que surtin fent “Isabels Banals” sinó que tot l’après els hi ressoni i ho puguin aplicar a la seva manera.
Posarem el focus a l’observació de la cosa quotidiana i que t’envolta. El meu mètode és aquest estar atent i observar sempre i donar la volta a les coses. Descobriran que l’art mou tots aquests fils i que ells ho poden aplicar a la seva manera segons els seus interessos o la realitat que tenen a la seva aula.
I de la interacció amb els alumnes a l’aula que en creieu que en sorgirà?
Isaac Sanjuan: Aquí és a on més es confia amb el saber dels docents, segur que podran dialogar i reflexionar amb els seus alumnes.
Isabel Banal: Cadascun segons la seva realitat d’aula, sabers i dedicació podran treure un fruit o un altre. Entre tots podrem aprendre molt sobre com l’art pot ser un impuls dins l’aula.
L’acte de ser docent és ser creatiu, i es poden donar pautes, però no donarem cap fórmula per aplicar sinó que cadascú s’inventarà la seva, i penso que aquesta és la riquesa del taller.
Les càrregues poden interpel·lar als alumnes sobre les càrregues físiques tots porten, o el que pensen i els desitjos que tenen. Aquí totes les respostes són vàlides.
Aquesta experiència et permetrà indagar una mica més en l’obra que estàs treballant actualment?
Isabel Banal: Jo crec que sí, sempre vaig sumant els comentaris que la gent em fa, ja que enriqueixen el sentit que té l’obra.
No crec que modifiqui la meva pauta o metodologia de treball, però tots els seus comentaris i retorn sempre me’ls guardo i m’interessa escoltar-los.
A més, dins el programa de Fora Reserves que organitza l’Institut de Cultura de Barcelona, el Consorci d’Educació de Barcelona i el MACBA aquest curs l’Institut Escola Tres Fonts de les Corts (Les Corts) exposa la teva obra Al cistell. Ja és el segon any que hi participes. Què et sembla l’experiència? Què els diries a centres educatius i artistes perquè s’hi sumin en pròximes edicions?
Isabel Banal: Al Cistell forma part de la meva obra, tinc una forma de treballar molt obsessiva. Aquesta i la de Traginadores són dues obres a on aparec jo mateixa dins d’una eina molt relacionada amb el camp, amb el món rural i de pagès. És una imatge molt absurda perquè entro dins del cistell i m’intento portar a mi mateixa, cosa que no puc aixecar. Però és cert que tots ens autoportem, és una metàfora.
L’experiència Fora de Reserves és una meravella, jo tot el que sigui acostar l’art contemporani als centres educatius de primària i secundària és el que hauria de passar contínuament i a totes hores. Perquè s’acosta l’art contemporani sense por i passen un munt de coses, es desmunten prejudicis.
La gent quan s’acosta a una obra d’art, tenim molts prejudicis, sembla que quan veiem una peça contemporània juguem a les endevinalles a veure què volia dir l’artista aquí, però en realitat no va així. Si no que el què compte és com et fa sentir l’obra, com t’interpel·la, què et fa pensar. I poder treballar això des dels centres educatius i des de les primeres edats és fonamental.
Com es treballarà aquesta obra a aquest centre? Ja sabeu les activitats que hi duràs a terme?
Isabel Banal: L’obra d’art és la protagonista i no l’artista. La idea principal que es treballa és aquesta de poder custodiar, conservar i conviure amb l’obra. La veuen cada dia i cada mestre i cada curs treballa amb ella com li donen la gana. És molt bonic sempre que hi participo hi surten moltes coses interessants. Els nens i nenes aporten molt i realment fan preguntes que et fan pensar.
Aquest any a més, s’està fent un treball previ, perquè els mestres i professors tampoc s’han acostat prèviament a l’art contemporani, i ara se’ls prepara més i es troben amb l’artista.
El Fora Reserves permet acostar l’art i es fan tallers segons les edats dels nens i les nenes. A més, s’acosten la figura de l’artista que també és una persona natural i normal, perquè encara queda la imatge de l’artista com una figura allunyada de la ciutadania i no és així.
Per a l’artista és una experiència molt bonica, i és una meravella que surtin les obres d’art dels museus i es puguin instal·lar fora d’ell. Els instituts i escoles també poden ser espais a on exposar l’art clar que sí, i realment són molt respectuosos i s’estimen les obres. És interessant que ens atrevim a fer-ho i fins ara ha funcionat molt bé.
