Un dels majors reptes a l’hora de voler fer pel·lícules sobre l’experiència d’infància i joventut és que aquestes històries sobre etapes tan importants a les nostres vides no se sentin impostades. Això tant pot ser donat pel rastre més que palès d’una ploma adulta darrere, per la limitació evident d’unes interpretacions joves o, pitjor encara, per intentar evitar aquesta limitació amb intèrprets d’edats clarament superiors a les dels personatges del film. Tots aquests detalls, que tan perceptibles se’ns fan com a públic adult, quan l’audiència està formada per persones d’una mateixa franja d’edat que les protagonistes, generen una distància difícilment salvable. El més probable és que això comporti una desconnexió i un rebuig pel qual s’està veient, de manera que, encara que es tracti d’una pel·lícula entretinguda, o que proposi idees interessants i enriquidores, això pot no arribar mai a traspassar la pantalla.
A Okgràciesiadeu (Okedoeibedankt, 2022) hi trobem la Jamie, una noia molt reservada, a qui els seus pares duen a un internat per a persones amb sordesa. Malgrat que l’ambient és amigable, en ser nova se sent desplaçada i té alguns problemes per integrar-se amb la resta d’estudiants. Es refugia en les videotrucades amb la seva àvia, que també és sorda, viu a París, i amb qui té un vincle molt especial. En arribar el primer cap de setmana, es troba que no el pot passar amb la seva família, ja que aquests es veuen obligats a marxar d’urgència a veure l’àvia, que ha estat ingressada després d’una caiguda. La Imane, una companya de l’internat amb qui encara no té massa vincle, la convencerà per escapar-se i viatjar fins a la capital francesa en tren per visitar la seva àvia a l’hospital. Emprenen el viatge juntes, plantant les llavors d’una incipient amistat, però no trigaran a trobar dificultats i obstacles pel camí.
La cineasta neerlandesa Nicole van Kilsdonk proposa una història de preadolescència que, per una banda, resulta molt orgànica, ja que la dinàmica entre personatges està tractada de manera marcadament realista. Amb això, vull dir que la presència de drama o comèdia presents són els justos i reconeixibles d’aquesta etapa vital i no, com estem acostumades a veure en certes ficcions sobre generacions més joves, d’una intensitat i tragèdia que fa que resultin situacions molt allunyades de vivències genuïnes. Aquí, en canvi, sí que hi trobem una certa frescor i versemblança, malgrat ser el debut de les intèrprets en el cinema (o potser gràcies a això, comptant segurament amb una bona direcció d’actors), reforçada pel fet que comparteixin condició de sordesa amb els seus personatges. Se sent com si traguéssim el cap per una finestreta dins de les seves vides, compartint peripècies amb elles com si fóssim una amiga més al seu viatge.
La cineasta neerlandesa Nicole van Kilsdonk proposa una història de preadolescència que, per una banda, resulta molt orgànica, ja que la dinàmica entre personatges està tractada de manera marcadament realista
Per una altra banda, Okgràciesiadeu funciona com a petita faula “coming of age”, ja que és una història amb un clar inici, amb presentació de personatges inclosa; el nus on transcorre tot el viatge fins a París, amb els seus moments de pausa i diversió, però també conflictes que hauran d’aprendre a superar; i un desenllaç satisfactori amb quelcom similar a una moralina, tot i que no és una de terminantment categòrica, sinó que es tracta més aviat de l’assimilació d’una sèrie de lliçons de vida. La Jamie, que ha viscut fins llavors sota l’ala protectora d’una família molt compenetrada, aprendrà que realment és molt més autònoma del que creia. I, malgrat que la Imane confia molt més en la seva gosadia i cara dura (que en part li dona el fet de tenir un implant coclear que li permet sentir i, per tant, també sentir-se “normal”), també descobrirà una nova forma de moure’s pel món i entendre’s a si mateixa, abraçant la diferència.
En definitiva, es tracta d’un film entranyable, amable, però també directe en els temes que tracta, i sense amagar les dificultats que les dues preadolescents sordes viuen al seu dia a dia. És una pel·lícula interessant de veure a qualsevol edat, realment, però especialment amb joves, per poder comentar què hi descobreixen a les seves imatges, com es relacionen amb ella, amb les protagonistes, amb la seva història. També per obrir certes converses a les aules i fora d’elles, per exemple sobre els diferents tipus de discapacitats, i com normalitzar-les sense caure en paternalismes. Aquesta és una de les grans conclusions d’Okgràciesiadeu. Bé, aquesta i que a la vida, tot es viu millor amb ritme i música. No és pas una mala lliçó a aprendre!
