L’ICUB, l’Institut de Cultura de Barcelona, ha publicat per quart any consecutiu el recull de dades de gènere i cultura i les xifres conclouen que en la majoria d’àmbits culturals hi participen majoritàriament dones. Especialment en els tallers dels centres cívics a on del total de les inscripcions el 2022 un 82% van ser de dones i un 17% d’homes. A les biblioteques la presència femenina també és més evident, de totes les persones que tenen carnet, un 57% són dones i un 43% homes, i als clubs de lectura hi participen un 76% de dones. Als museus, les visitants també varen ser més que no pas els homes que hi varen entrar: un 54,6% per un 44,8%.
Però les dones no només són les més participatives en l’àmbit cultural, també són les que ocupen més llocs de treball dins d’aquest sector professional. Per això, no és estrany veure com cada cop més dones arriben a llocs de lideratge en equipaments i propostes culturals. Tal com mostra l’estudi RC5 La paritat en els llocs de lideratge de la cultura catalana publicat pel CoNCA l’any 2022, “es pot afirmar que la majoria de les institucions públiques culturals de Catalunya compleixen amb la paritat en els òrgans de govern establerta a la Llei 17/2015, mentre en el sector privat i l’associatiu queden molt lluny de disposar d’una representativitat igualitària de sexes en aquest repartiment”.
Per poder analitzar totes aquestes dades, l’actualitat que vivim i en quin punt ens trobem en la igualtat entre homes i dones en la nostra societat parlem amb cinc dones directores d’equipaments i propostes culturals de Catalunya. Elles són Marion Betriu, directora del Festival TNT – Terrassa Noves Tendències; Mònica Borrell, directora del MNAT, Museu Nacional Arqueològic de Tarragona; Glòria Granell i Judit Badia, codirectores del Mot, Festival de literatura de Girona i Olot; Joana Hurtado, directora de la Fàbrica i Centre d’Art Contemporani de Barcelona Fabra i Coats; i Carme Portaceli, directora artística del Teatre Nacional de Catalunya.
Tot i que en el món cultural, com en el de l’educació, hi treballa una gran majoria de dones, sembla que la paritat costa d’arribar en els càrrecs més de lideratge o directius. Què o qui ho impedeix? Per què passa?
Marion Betriu: En primer lloc, cal tenir en compte que el sostre de vidre és una realitat. Tot i els canvis que en les últimes dècades s’han anat produint, la cultura patriarcal continua constituint un obstacle per a les dones, particularment quan es tracta d’accedir a llocs de poder. És cert que en el món de l’educació i la cultura la presència de les dones és més important, fet que facilita el canvi de mentalitat respecte a l’ocupació de llocs directius per part de les dones, però encara seguim, en general, molt dominats per les velles inèrcies i els estereotips de gènere, segons els quals, la capacitat de comandament i de lideratge correspon als homes, mentre que les dones som més avesades a escoltar, a realitzar labors de mediació o d’administració general, és a dir, tasques menys estratègiques i de presa de decisions.
Mònica Borrell: Anys enrere era més crítica i ara reconec que soc més positiva al respecte, però no podem abaixar la guàrdia perquè tots els drets que aconseguim en termes de feminisme sempre són febles, només cal veure què passa en altres països del món. És cert que en el món de la cultura i en l’art cada cop hi ha més dones amb càrrecs directius. Penso que això passa, no perquè hi hagi unes quotes marcades, sinó perquè és un sector molt feminitzat i amb prou anys de professió i trajectòria de les candidates que ho fan possible. Però a Catalunya encara veiem grans institucions que els costa arribar a aquest últim graó.
Glòria Granell: L’administració pública té clar que la cosa ha de ser paritària, i per tant hi ha moltes dones directores de propostes culturals. Però en el sector privat, especialment en teatre o música, no passa tant perquè és més agressiu i hi entra un factor més de negoci que s’associa més al perfil masculí.
Judit Badia: En el nostre cas no hem trobat massa reticències, de fet, la Glòria ja és directora de l’escola d’humanitats de Girona i jo soc directora de la biblioteca d’Olot, i quan vam proposar el Festival hi van confiar de seguida. A nosaltres, ens enorgulleix molt poder dir que tot l’equip del MOT és femení des dels inicis, el 2014.
Joana Hurtado: Jo crec que tot passa pel gran tema del patriarcat. El tenim encara molt inoculat, és subtil i inconscient. Encara hi ha aquesta visió que si les dones són mares, no donen tant de si i això provoca que el lideratge ja vagi condicionat per aquestes mirades. I a la vegada, som les mateixes dones que ens presentem poc perquè pensem que si hi ha qualsevol home, aquest segur que estarà per davant i tindrà més força. Però, més enllà de la discriminació oberta, clara i manifesta que moltes vegades es dona, jo crec que cada vegada més s’està intentant revertir i fer-ho tot més paritari.
Carme Portaceli: Sempre és difícil de superar aquest sostre perquè hi ha una dinàmica social que fa que, en general, se’ns vegi menys a les dones que als homes. En el cas del teatre, per exemple, en l’àmbit de la crítica quan un home dirigeix un espectacle que és tot un èxit es parla molt d’ell i se l’alava, en canvi, quan és una dona la directora, se li treu protagonisme parlant també dels actors, etc.
En els darrers anys les administracions han realitzat diversos estudis per a analitzar la situació. Però s’estan prenent prou mesures per part de l’administració? Què creus que encara no es fa i s’hauria de fer?
Marion Betriu: Es podria dir que des de fa alguns anys -potser uns cinc, des de la gran manifestació feminista del 2018- es percep certa voluntat política en promoure les dones en llocs directius. Ara bé, com és evident, els avenços continuen sent tímids i no n’hi ha prou en posar dones al capdavant d’institucions i sentir que amb això estem revertint la situació. El canvi ha d’anar acompanyat d’un canvi de mentalitat i potser, també, i com diu Marina Garcés, d’un canvi en relació amb la submissió a la cultura de l’èxit i, per tant, un canvi relacionat amb el valor del treball i de l‘(auto)explotació. Pel que fa a mesures concretes, penso que s’haurien de realitzar avenços amb polítiques de conciliació, invertir en cursos de formació en polítiques d’igualtat tant en l’administració com en l’empresa privada perquè hi hagi una major sensibilització perquè tothom pugui conèixer que és el que s’està fent en matèria d’igualtat.
Mònica Borrell: S’ha d’actuar més i és important que hi hagi un context social que faciliti aquesta igualtat d’oportunitats, aspiracions o perspectiva professional. Però és una cosa que s’ha de fer d’una manera més àmplia i més transversal en l’àmbit social, tractant temes educatius, de models, de mitjans de comunicació, etc.
Glòria Granell: En el cas de Girona, jo formo part del grup de Gènere i Cultura i estem treballant molt en aquesta línia. S’està duent a terme una diagnosi per veure com està la ciutat en termes d’igualtat de gènere, i a partir d’aquí es faran propostes d’actuació. En jornades de formació veig que ja es treballen eines perquè això vagi avançant, és un camí llarg, però s’està fent de mica en mica i és positiu. Estem en el millor moment fins ara, però penso que n’han de venir de millors.
Joana Hurtado: Jo penso que l’administració està molt i molt verda, es podria fer tant i no es fa… Segur que l’empresa privada encara està pitjor, però tant de bo es fessin més coses i s’innovés més en aquest sentit tant en l’empresa pública com en la privada. Crec que actualment s’està fent més una neteja de façana que una implicació constant i transversal en la realitat diària que encara vivim. Cal més formació i també molta lectura al respecte… i així canviar la perspectiva de tothom qui treballa en una empresa. El llenguatge inclusiu i paritari és fonamental, aquest per mi és la punta de l’iceberg.
Carme Portaceli: Hi ha una discriminació positiva en molts àmbits que ens és favorable. Però calen més mesures necessàries per deixar de fer coses que s’han fet fins ara. L’administració pública potser sí que està prenent mesures amb la llei de paritat, però penso que és tant o més important que també ho faci l’empresa privada. Aquestes són les úniques mesures que de moment podem adoptar tant sí com no, però és cert que encara es poden fer més coses.
I si ens comparem amb altres països d’Europa, Estats Units, etc. estem realment a la cua?
Marion Betriu: En l’àmbit global, en matèria de progrés en igualtat de gènere, Espanya no es troba a la cua i, inclús, en algunes dimensions, les dades són molt positives en comparació a altres països d’Europa i de la resta del món. Cal tenir en compte que, si bé Espanya va entrar en democràcia de forma tardana respecte a la majoria de països europeus, les polítiques en igualtat de gènere han estat un dels punts forts en la conformació de l’estat del benestar, especialment a partir del segle XXI amb l’aprovació de les lleis orgàniques contra la violència de gènere i la llei per a la promoció de la igualtat efectiva entre homes i dones, així com la creació d’un Ministeri d’Igualtat. Existeix, a més, un teixit d’associacions i de col·lectius socials feministes molt important. Respecte al món de la cultura, crec que el principal problema a Espanya té a veure amb la deficiència de la política cultural. És difícil realitzar avenços en relació amb el feminisme en el món cultural si ens trobem amb mancances molt rellevants en termes de finançament, de criteri cultural, d’aposta per fer créixer el sector cultural i impulsar la seva diversitat i riquesa. En aquest sentit, són envejables les polítiques culturals dels països nòrdics, de França, Alemanya o Bèlgica, on es dediquen pressupostos més rellevants a la cultura, on es protegeixen millor els artistes i la pràctica cultural té un pes social molt més notori. Evidentment, les dones hem d’estar representades en les institucions i en el sector cultural perquè la nostra veu s’escolti i duem a terme una transició cap a un model cultural més igualitari, però necessitem que l’aposta cultural existeixi prèviament.
Mònica Borrell: Et diria que no estem tan malament, però no tinc dades objectives. De totes maneres, no crec pas que estiguem a la cua, en trobades sectorials amb altres països penso que no estem tan malament. Estem en un nivell professional que ens podem comparar amb altres països.
Joana Hurtado: Sí que veig que en alguns temes legals, per exemple, no fem ni un pas endavant respecte a altres països. Penso ara mateix en la Llei d’igualtat de permisos per a mares i pares monoparentals que just fa dies ha sortit la resolució. El nostre país demostra que en aquest aspecte ja li està bé continuar sent patriarcal, en un país nòrdic això no passa. Allà van més avançats i la conciliació és una realitat, els conceptes de lideratge i maternitat els tenen integrats i no estan renyits, és un mite que aquí encara no hem aconseguit assolir. Hi ha moltes més directores i les taxes de natalitat són elevadíssimes, i per tant sí que es pot.
Carme Portaceli: Jo volto molt per Europa i tinc relació amb molts països i penso que no estem a la cua. Però és cert que hem estat molts anys a la cua, però anem millorant. Els Estats Units estan molt pitjor que nosaltres, perquè a més enllà confonen les dones amb les minories, les posen al mateix sac. I d’això res de res, no som una minoria de cap manera si representem el 50%.
En el vostre dia a dia us trobeu amb obstacles, faltes de consideració, etc. pel fet de ser dones? O al revés. creieu que sou tracta amb més respecte? I com sou vosaltres com a directives, les dones som més empàtiques?
Marion Betriu: En el món cultural els equips estan molt feminitzats, sobretot en càrrecs intermedis, i això genera sororitat i un canvi en la manera de fer les coses i de pensar els projectes. Jo proposo un lideratge menys vertical, menys autoritari, concebut des de la presa de decisions i la responsabilitat compartida, la confiança mútua. No crec en els lideratges autoritaris ni personalistes, crec en la generositat per damunt de totes les coses.
Mònica Borrell: Es donen a vegades circumstàncies, alguns comentaris, situacions, etc. que penses “si fos home això no ho dirien“. Però en realitat no m’he trobat en massa situacions d’obstacles o de crítica per ser dona. No m’he trobat amb res denunciable o una discriminació important. També penso que em trobo en un sector amb un càrrec de lideratge que és comú, no de sobte i, per tant, això ajuda. Se’t respecta com a directora perquè no se surt de la norma. Però la idea és que això es normalitzi en tots els sectors, s’ha de continuar guanyant terreny. Sí que penso que és cert que les dones dirigim de forma més empàtica, però aquí sí que m’agradaria que algú fes un estudi d’estils directius i de lideratge, perquè potser estem generalitzant.
Glòria Granell: No ens hem trobat mai amb cap classe de discriminació per ser dona. Però també és cert que estem en un sector molt femení. És cert, que el lideratge femení és més empàtic i agraït. Nosaltres som dues directores que passem molts entrebancs i moltes complexitats de tota mena fins que el projecte arriba a port. Però, ens cuidem i ens escoltem molt una altra, mirem molt per la salut emocional del nostre equip. Penso que aquesta cura la portem adherida de forma natural.
Joana Hurtado: En l’àmbit protocol·lari sí que a vegades m’he trobat en situacions d’aquest estil. La síndrome de la impostora te’l fan sentir constantment. Jo he sentit frases com: No vull ser paternalista… i per mi això, és una falta de respecte i de confiança. Són frases que es diuen i que estan molt integrades, que acaben minant molt a les persones a qui van dirigides. Jo no me’n refio massa que les dones líders siguin més empàtiques. No és ben bé així, és més un tema generacional. Hi ha dones que no afluixen aquest rol tan masclista. Però sí que és cert que hi ha un lideratge més empàtic, de corresponsabilitat, d’escolta, generositat i de treball en equip. Són dones que han entès que liderar no és manar.
Carme Portaceli: Actualment, no visc situacions de menyspreu, però sí que al llarg de la meva vida professional m’he trobat en situacions d’invisibilitat en molts aspectes. I això passa perquè no ens volen admirar, tot el que fan ells és important, el que fem nosaltres sempre ho és menys. Aquesta dificultat existeix, a poc a poc l’anem resolent, però encara és així. Quant a lideratge és cert que les dones som més empàtiques i de tracte més amable. Jo parlo en general, nosaltres per una qüestió d’educació no estem acostumades a posar-nos davant de ningú, nosaltres estem acostumades, per sort i per desgràcia, a tenir en consideració a tots els que tenim al voltant, per això, els cuidem, els observem, etc.
Al llarg de la història el paper de la dona en l’art, teatre, música, literatura, etc. ha anat quedant sempre amagat i així ho demostren les col·leccions de museus, etc. Cal recuperar el temps perdut i donar prioritat a les dones per fer justícia, o així acabem causant un greuge comparatiu amb els homes del món cultural. Quina seria la solució més equilibrada?
Marion Betriu: En el món cultural, penso que les mesures de discriminació positiva són absolutament necessàries per continuar avançant en una transició que hem iniciat, però que no hem conclòs en cap cas. Al mateix temps, els criteris qualitatius no poden deixar d’existir a l’hora de valorar la professionalitat de les persones i l’interès artístic de les obres que formen part del nostre món cultural. Considero que l’enderrocament dels prejudicis i dels estereotips de gènere són la base perquè trobem solucions equilibrades, tant en el món de la cultura com en altres àmbits, i per això hem de continuar treballant per donar visibilitat a dones artistes, adoptar una visió feminista i aplicar-la en la nostra feina, desterrar prejudicis i actituds sexistes a través de la cultura i contribuir, en definitiva, a projectar la imatge d’una societat més igualitària perquè creiem que serà una societat millor. D’altra banda, en el camp de les arts vives i nous formats, que és al qual em dedico jo, sí que trobo una forta presència de dones creadores, superior en la majoria de programacions a la dels homes. Són elles les que estan proposant mirades més noves, refrescants, originals i reflexions més profundes i pertinents.
Mònica Borrell: No arribarem mai a atacar o a menystenir els homes com s’ha fet amb les dones fins ara, això no passarà. Cal fer una lectura antropològica, històrica i de la societat diferent, perquè vivim en uns altres temps. Simplement, cal reivindicar figures femenines que fins ara estaven invisibilitzades, però sí que existien. Hi ha museus que, a poc a poc, han anat rescatant figures femenines. Però també cal explicar en quin context vivien i com era viure en aquella època. No podem reivindicar només el 8 de març, cal fer coses polítiques més transversals, etc. I sobretot, escoltar la gent de les noves generacions per tenir nous models comunicatius i actualitzats.
Judit Badia: Penso que depèn molt dels mons laborals en els quals ens movem. No s’ha de perdre la qualificació professional, el gènere hauria d’anar en segon terme perquè fos equitatiu i equilibrat. No per ser dones se’ns han de facilitar les coses. Potser sí que hi ha algunes professions que sí que s’hauria d’incentivar per tal que siguin més igualitàries i tenir referents de tota mena. En algun moment s’ha d’anar revertint. Fins ara ha passat una mica amb els homes i aquí estem, i no hem de caure en aquest error. El dia que no passi doncs ja no n’haurem de parlar, i penso que això serà igual.
Joana Hurtado: Mira doncs si passa quina pena…, però crec que no serà així. A poc a poc ens anem posant les ulleres de filtre, per exemple en jurats de premis a on he participat sí que si estan sortint massa homes, fas una segona mirada per intentar ser més igualitària. Jo crec que en aquest sentit estem començant i no crec que els homes hi surtin perdent o quedin amagats, el contrari per fi començarem a ser igualitaris.
Carme Portaceli: Sí que pot ser que passi! Tota la vida han estat a on estaven perquè eren homes, tampoc passarà res que ara nosaltres podem intentar estar a on ens toca per ser dones. En molts països ser dona continua sent sinònim de casar-se per tenir fills, i res més. Per això serveix la discriminació positiva, per trencar una dinàmica que encara està per tot arreu. I cal fer canvis a tot arreu. A la premsa, en especial a la del món dels esports, hi ha titulars que són insultants per les dones. Com si no fóssim capaces d’arribar a les mateixes metes que els homes. És per tot això que cal que ens tinguin en compte expressament perquè si no, no ho fan. Cal continuar lluitant, perquè penso que ara és un moment difícil. S’estan barrejant moltes coses i no estan ajudant gens a la igualtat i al moment reivindicatiu. Ens volen dividir, i no estem dividides, estem totes juntes en això.
