El curs 2004-05, aviat farà 10 anys, el departament d’Ensenyament va proposar i va tirar endavant una iniciativa socialment poderosa i educativament trencadora: els plans educatius d’entorn. Es tractava d’una iniciativa per allargar el temps educatiu, per donar continuïtat a les relacions i a les vivències potencialment educatives, més enllà del temps estrictament escolar, de l’horari lectiu. El punt de partida estava més que clar: el temps no escolar és, en general, temps d’empobriment cultural per als infants que viuen en famílies pobres (econòmicament i culturalment) mentre que és ocasió d’enriquiment cultural per als infants que han tingut la sort de néixer en famílies ben equipades (econòmicament i culturalment), de viure en zones ben cuidades i estimulants i de participar en activitats esportives, de lleure, artístiques o instructives… Mentre l’escola tendia a compensar i equilibrar les oportunitats de creixement, el temps no escolar es convertia en una màquina de desigualar.
En què es concretava aquesta iniciativa? El Departament (llavors) d’Educació seleccionava territoris (ciutats petites, barris de ciutats grans, conjunt de pobles petits) especialment sensibles, tant pel percentatge d’immigració estrangera que acollia com pels índexs de pobresa material o de degradació urbanística, i proposava als ajuntaments respectius de signar un conveni per treballar plegats més enllà del temps escolar.
Amb quins objectius? El més fonamental era el de contribuir a aconseguir aquells aprenentatges que l’escola, ella sola, era impossible que pogués assegurar –amb el temps i mitjans disponibles- a aquells nens i nenes que tenien més dificultats, aquells nens i nenes als quals la cultura escolar els era més estranya, aquells nens i nenes que no podien comptar ni amb l’ajut ni amb la dedicació dels seus familiars per assolir-los. Més específicament, els objectius dels plans educatius d’entorn es podrien sintetitzar en quatre: fer de la llengua catalana la llengua comuna i d’ús social habitual en un territori clarament multilingüe; donar l’oportunitat de fer coses junts a infants de procedències, llengües, religions i costums diferents, de conèixer millor el país on residien -és a dir, de reconèixer realment que són catalans tots aquells que hi viuen i hi juguen/treballen-; prevenir i evitar la marginació social, l’estigmatització i l’exclusió, oferint-los l’oportunitat de participar en activitats socialitzadores i formatives que, per motius socioeconòmics, els estarien vedades; i, finalment, treballar per l’èxit escolar d’aquells que més risc tenen de no sortir-se’n.
Si els ajuntaments i el departament es posaven d’acord -i això volia dir, entre altres coses, dedicar-hi personal i pressupost-, llavors es convidava a totes les entitats, associacions, equipaments i institucions del territori que hi estiguessin interessades a col·laborar-hi i a participar tant en la planificació com en la realització de les activitats i projectes que es decidís emprendre. Un autèntic pla comunitari, com es veu, molt pròxim al que eren i són els projectes educatius de ciutat.
El primer curs (2004-05) se’n van posar en marxa 31 (en 26 municipis diferents, perquè les ciutats grans en podien tenir més d’un) i van arribar a 95 (de 80 municipis diferents) el curs 2006-07. Quan els ajuntaments van veure de què es tractava es va produir una mena d’allau de sol·licituds al departament (llavors) d’Educació. Però les disponibilitats pressupostàries, en lloc de créixer, van anar minvant, de manera que fou impossible d’incorporar-ne de nous i, el que és més greu, des de fa un parell de cursos, el finançament que reben els encara vigents 98 plans educatius d’entorn (de 80 municipis diferents) aquest curs 2013-14, és exactament 0, és a dir que la majoria d’ells tenen una existència més virtual que real. Podríem dir que van morir d’èxit!
Les activitats que s’han organitzat a l’empara dels plans educatius d’entorn han estat d’allò més variades, però les més repetides són segurament l’estudi assistit, la participació en activitats esportives i artístiques, la participació en esplais, colònies i casals d’estiu, els programes adreçats a les famílies (especialment a les mares) i els cursos de manteniment i desenvolupament de les llengües d’origen.
Estudi assistit significa la possibilitat de disposar d’un espai preparat i adequat per poder fer els deures, per poder estudiar i resoldre els dubtes que generen les diverses matèries al costat d’algú (voluntari o no) que t’escolta i t’ajuda.
És una dada fàcilment comprovable que són pocs els nens i nenes de famílies estrangeres que s’apunten en els clubs de futbol, de bàsquet, etc., sovint perquè la matrícula i les quotes no són barates Semblantment passa amb les escoles de música, les escoles d’arts, de teatre o de dansa…
El temps no escolar abasta caps de setmana, vacances i estius que, per a molts infants, es fan excessivament llargs… sobretot si no tenen l’oportunitat de participar en activitats de lleure organitzat. També han servit per treballar amb els pares i mares: perquè coneguessin millor l’escola i el que s’hi fa, perquè sabessin a l’avançada les festes i celebracions que tenim el costum de celebrar, perquè verbalitzessin les seves preocupacions i interrogants en relació a l’educació dels seus fills, perquè coneguessin el país… Finalment, els plans d’entorn han servit també per reconèixer les llengües, totes les llengües, com un valor, com un actiu que val la pena conrear…
La crisi econòmica per una banda i unes noves prioritats en l’àmbit educatiu han deixat aquests plans educatius d’entorn inermes, moribunds. Com pot ser que una experiència exitosa i ben valorada per tothom s’abandoni gairebé sense fer fressa?
