Francesc Imbernón és catedràtic de Pedagogia de la Universitat de Barcelona
Si analitzem l’actual formació del professorat d’infantil, primària i secundaria podem veure que hi ha una certa preocupació dels poder públics per la formació inicial -accés, nota de tall, llengua…-, però no tant per la formació permanent del professorat. I això es comprova en que la inversió en els plans de formació del professorat s’ha reduït al mínim, i en moltes autonomies s’han tancat els centres de professorat que es dedicaven a les tasques de formació i assessorament. I les dues formacions, tant la inicial com la permanent, són fonamentals pel desenvolupament professional del professorat i repercuteixen en una millor escola i educació.
Durant una època es va posar de moda, entre altres coses, el concepte d’aprendre a aprendre. I està molt bé si significa que hem d’aprendre sempre al llarg de la vida però també en el camp del professorat hem de trobar mecanismes de desaprenentatge per tornar a aprendre. Moltes de les coses que molts professors i professores van aprendre fa anys no serveixen per l’alumnat del segle XXI. I la formació permanent ha de promoure aquest nou aprenentatge per desenvolupar la innovació. Però si aquesta formació no es fa o es redueix al mínim, i la poca que es fa és dóna en contextos d’escassedat com està passant ara per les retallades, provocarà, lògicament, reivindicació i queixa en el professorat (i això no agrada tant a les administracions). I els governs no desitgen la reivindicació i, com a conseqüència, estableixen mecanismes de pràctiques formatives no presencials o merament tècniques evitant pràctiques formatives alternatives o innovadores i crítiques, encara que constin en els seus papers oficials i en la boca de les conselleries. I la formació decreix.
Com a conseqüència, cada vegada es redueix més la formació permanent i això provocarà menys canvi. Si no posem al dia el professorat en aspectes tant importants com les relacions entre el propi professorat, les emocions i actituds, la complexitat docent, el canvi de relacions de poder en els centres, l’autoformació, la comunicació, la formació amb la comunitat, els nous coneixements… serà quasi impossible tirar endavant una educació del futur (ara que es parla tant de futur).
Els canvis polítics i socials -noves tecnologies, nova economia, postmodernitat, crisi de la família, diversitat, alumnat nouvingut, multiculturalitat-, els retalls, l’edat del professorat, els problemes derivats del context social, l’avanç de certes ideologies neoconservadores i neoliberals, han fet que en aquest segle XXI la situació hagi canviat. Però hi ha un intent de retornar als enfocaments tècnics i d’olor a naftalina de l’educació i això comporta que les administracions de l’educació han descobert que amb una formació instrumental i online ja solucionem els problemes del futur de l’educació i, a sobre, de manera més barata. Són temps de crisi i desorientació i potser el professorat estigui pagant la crisi econòmica (més hores, menys sou, menys formació, menys suport), però això no ha d’impedir que continuïn lluitant per originar noves alternatives de futur, almenys per imaginar un possible millor futur i una desitjable nova formació del professorat que comporti una millor educació de la ciutadania.
