Boris Mir és professor d’educació secundària a l’Institut Escola Les Vinyes de Castellbisbal.
Publica el blog La Mirada Pedagògica.
Salud, dinero y amor, diu el bolero. Sintètica visió que retrata la vida a gruixudes pinzellades. Podem emular la sentència i traslladar-la a l’escola? Crec que sí: “Tres coses hi ha a les escoles: custòdia, socialització i aprenentatge.”
Custòdia, perquè en la necessitat de custòdia està el naixement mateix de l’escolaritat. Escolarització que, en arribar a tots els estaments socials, va apartar progressivament els fills dels pobres de la duresa del treball infantil. Un procés de dos segles que encara no ha acabat en molts indrets del món. L’escolarització obligatòria neix de la custòdia necessària i la bona custòdia és un objectiu irrenunciable. Escoles amb calefacció, menjadors ben equipats, serveis de qualitat o instal·lacions adequades. Tot disposat per a atendre la infància encomanada. Les greus restriccions de les assignacions pressupostàries dels centres educatius han fet un gran desmillorament de tots aquests aspectes, prou que ho sabem a l’escola pública.
Socialització, ja que amb altres nens i amb altres adults els nostres fills accedeixen a la vida social i a la norma comuna, més enllà de les singularitats de cada família. Funció delegada a l’estat o a l’església, aquesta socialització ve modelada per les necessitats de la nació, de la ideologia imperant, etc. i acompleix una missió transcendental, la de ser un indispensable mecanisme de cohesió social. Sotmesos al bé comú, amb menor o major convicció, com ens afanyem els pares a conèixer quins companys envolten els nostres fills, en triar en quin context de valors i amistats passaran hores, dies i anys! Aquells que esteu pensant a triar una escola per als vostres fills, sabeu de què parlo.
I aprenentatge, és clar. Per fortuna, el dret a l’educació va aparellat a la institució escolar. I, amb ella, la instrucció en totes les seves formes i variants segons els preceptes educatius vigents en cada moment i lloc. Mètodes d’ensenyament, fonaments pedagògics, eines didàctiques … un ambiciós festí de propostes i remeis destinats a assolir aquesta nova fita de l’escola: la formació i l’educació de tots.
Aquests tres eixos, però, tenen demandes molt contradictòries. Malauradament serveixen propòsits diferents que encaixen malament: la jornada escolar és extenuant per a un aprenentatge eficaç, però esdevé irreductible per a una custòdia necessària; la socialització promou espais transversals, però ofega singularitats culturals que enriquirien l’aprenentatge; la dimensió docent, que es centra en la instrucció, es resisteix a assumir la part de socialització que comporta l’escola, etc. I així podríem seguir, desgranant contradiccions irresolubles.
Tres funcions simultànies i imprescindibles, cap de les quals pot imposar-se i desbancar les altres per sempre, perquè així és l’escola a grans trets. Quin encaix de puntes de coixí per a infants, famílies i docents, tots maldant perquè el bolero escolar no esdevingui un dramàtic tango!
Per altra part, sembla que hi ha un ampli consens en la idea que l’escola necessita canviar. Home schooling, noves metodologies, ensenyament a distància, tecnologia a les aules, etc. són propostes que aborden el canvi. Però de forma molt incompleta si entenem les tres necessitats esmentades. Ni els canvis en els horaris escolars, ni els canvis legislatius, ni els canvis pedagògics, ni els canvis organitzatius són suficients, en aquest escenari, per al canvi real en l’educació. La gran transformació que l’escola necessita, al meu entendre, ha de ser un replantejament de com abordem aquestes tres demandes força contradictòries. O es dóna resposta a les tres funcions que té l’escola o cap canvi profund serà possible. Tenim un bon repte.
