Jordi Badiella és professor a l’Escola el Cim i membre de la xarxa Espurn@
El parc Vigeland d’Oslo és una dels indrets emblemàtics de la capital noruega. 212 figures humanes de bronze i granit ens hi expliquen la vida en totes les seves edats. Vet aquí un indret on la reflexió flueix fàcilment.
1. Un mònolit de figures humanes enllaçades. Contrasta amb les reixes que el guarden. Hi veiem les siluetes de dos homes de ferro, un de jove i un de vell, i escoltem: “abans foren la gramàtica, la dialèctica, la retòrica, l’aritmètica, la geometria, l’astronomia i la música. I ara?”.
2. Una dona i un home de granit. La dona duu el cabell trenat i té la boca oberta. De l’home, destaca el pavelló de l’orella, per on semblen penetrar aquests mots: “com a l’Edat Mitjana cal passar-se un quart de la vida remant a corrent o a contracorrent per mars d’informació”.
3. Dos homes asseguts, esquena contra esquena. La seva simetria és perfecta, no és només la semblança del gruix dels seus braços i cames. Fins el tallat del seus cabells és idèntic. Els braços creuats sobre els genolls i la separació dels seus caps deixen un triangle on el verd dels arbres que tenen al darrere es difumina. Podríem entrar en les seves ments?: “és imprescindible saber pensar i resoldre. Trobar solucions als problemes perquè no esdevinguin conflictes lògics”.
4. Tres dones assegudes. La del mig està girada d’esquena. Notem la rugositat de la seva columna vertebral. A un costat i l’altre les seves companyes conversen, totes dues tenen els genolls plegats. Una els abraça, l’altra s’agafa els peus: “ja no n’hi ha prou a saber llegir i escriure. És necessària una capacitat comprensiva i expressiva multimèdia”.
5. Dues velles caminen. L’esquena encorvada i un pentinat idèntic, que acaba en un monyo, en dibuixa la simetria que la mà d’una d’elles trenca en tapar-se la boca, com si fos incapaç de recordar alguna cosa: “els coneixements s’han d’aprendre i desaprendre. La mobilitat total fa incontestables les habilitats per al canvi”.
6. Una pila d’éssers humans amuntegats. La llarga cabellera d’algunes dones és atreta per la força de la gravetat. Tenen els ulls tancats. Ara veiem una cama, ara un rostre, ara un peu: “qualsevol aprenentatge haurà d’aplicar-se en contextos d’alteritat i sostenibilitat. Ens cal pensar en els altres”.
7. Un home i una dona es miren fixament. Els seus caps estan units pel front i el nas. Les seves mans estan enllaçades. Sentim el seu pensament: “el coneixement del món físic ha d’anar unit al comportament social i ciutadà. Cal dialogar alhora endins i enfora”.
8. Unes figures de bronze són el suport de la part més alta d’un sortidor d’aigua. El seu enginy consisteix a no mullar-se perquè el mateix sortidor els protegeix com un paraigües: “cal valorar les manifestacions culturals i artístiques i utilitzar-les com a font d’enriquiment personal. Ser creatiu”.
9. Més enllà del granit i el bronze de les figures hi ha els verd dels arbres i la silueta d’uns edificis. La seva presència és desenfocada, però real. Pel mig dels braços creuats d’un home de pedra, dues mans i dos braços d’un infant real lluiten per ajudar-lo a enlairar. Una mà es recolza en un braç, l’altra mà busca un suport en l’osca dels llavis de granit. Un caparró de cabells rossos com només poden ser-ho els d’un infant nòrdic s’obssedeix a sortir: “l’adquisició de valors ha de bastir el criteri propi, que és bàsic per a la transformació de les idees en accions”.
10. Finalment, una nena ha aparegut entre els braços de l’home de pedra. Un dels seus braços es recolza en el braç de granit, la mà dreta fa presa en el nas. La mirada de l’home resta imperturbable. És una mirada granítica. La nena mira a l’esquerra, perpendicular a l’home. Al seu darrere s’albira el verd dels arbres i la silueta desenfocada dels edificis. La natura i la cultura: “l’adquisició de valors, ens diu una veu interior, ha de bastir el criteri propi, que és bàsic per a la transformació de les accions en produccions”.
