Aquest és un article publicat originalent a eldiario.es
Un cop més, el ministre d’Educació, José Ignacio Wert, s’ha topat amb les comunitats autònomes i les universitats.
L’agenda reformista del ministre no sembla trobar cabuda en els programes dels governs de les autonomies, incapaces, diuen, de seguir en els seus territoris el ritme legislatiu del ministeri. Ja va passar amb el desenvolupament dels currículums. Aquest dilluns va succeir una altra vegada amb la reforma de l’accés a la universitat, el primer pas inclòs en la LOMCE de la nova reordenació de l’educació superior que vol fer el ministre i que inclou la supressió de la selectivitat.
És més que probable que Wert escolti aquest dijous els mateixos arguments quan es reuneixi amb els rectors. Els responsables polítics d’universitat de les Comunitats -que tenen les competències en Educació- i els rectors demanen a Wert que retardi el canvi en el sistema d’accés que s’avança en l’esborrany que maneja Educació. El ministeri vol començar a implantar aquest any els canvis.
Luis Rodríguez, vicerector d’estudiants de la Universitat d’Oviedo, assegura en qualitat de portaveu de la Xarxa Universitària d’Assumptes Estudiantils (Runae) de la Conferència de Rectors que el model proposat pot ser “injust per als alumnes” i a més no els dóna temps a preparar-lo. Educació diu que contemplarà el retard, encara que el ministre creu que “no hi ha raons de pes” per a un ajornament.
Com funciona ara?
Els estudiants amb el títol de Batxillerat General realitzen una Prova d’Accés a la Universitat (PAU), la popular selectivitat. L’estudiant obté una nota del resultat de ponderar el seu pas pel batxillerat (60%) i la selectivitat (40%). Amb aquesta mitjana, l’aspirant sol·licita un grau i un centre per ordre de preferència. I cada centre publica la seva ‘nota de tall’ per accedir a determinada carrera. La més alta a Catalunya és, des de 2011, el doble grau de Matemàtiques-Física a la Universitat Autònoma de Barcelona, amb 12,9 punts.
Per als graus amb més demanda, qui vulgui es pot presentar a proves específiques per pujar la mitjana fins a un màxim de quatre punts, de manera que la nota màxima amb la qual es pot sol·licitar accés a la universitat és un 14.
Per als estudiants que no vénen del sistema general i, per tant, no fan la selectivitat, com ara els de l’FP o els estrangers, la seva nota d’inici és la que consti en el seu expedient educatiu. Però com tots competeixen per les mateixes places (ja no es reserven quotes per a ells, tot i que el ministre Wert així ho va afirmar el dilluns), tenen l’opció de presentar-se a les proves específiques per pujar aquests mateixos quatre punts si ho desitgen, encara que no és obligatori.
En què consisteix el canvi?
La reforma suprimeix la selectivitat, que d’alguna manera es veurà substituïda per les proves de final de cicle (les conegudes com revàlides). Aquesta prova és la que donarà el títol i permetrà l’accés a la carrera. Però a més, i aquesta és la gran novetat, Educació permet a cada universitat desenvolupar sistemes propis d’admissió per a alumnes, encara que no aprofundeix en quins ni en com.
El reial decret que es discuteix aquests dies atorga una “llibertat limitada” als centres, segons Wert. El decret -i el ministre- diuen que aquestes proves tindran caràcter excepcional, tot i que es podran testar “coneixements i/o competències”. O sigui, fer un altre examen després de la revàlida. “Excepcional vol dir que no és normal, que ha d’estar justificada, etcètera”, va deixar anar Wert intentant aclarir l’ambigüitat. Nno va dir res més, i res més s’especifica.
Per als alumnes generals aquestes proves són opcionals. Per als que provenen de l’FP o els estrangers, obligatòries. Però no especifica com fer-les.
Per què es fa?
El canvi apareix a la LOMCE, que ja està vigent. Segons el ministre Wert, a més, la situació actual representa “una anomalia” en el panorama internacional, ja que no es dóna en altres països de l’entorn. Segons Educació, normalment els països tenen una prova final que comporta la titulació en l’ensenyament secundari postobligatori, i a partir d’aquí són les universitats les que poden establir unes proves específiques d’accés, tal com recull la reforma educativa espanyola.
És una veritat a mitges. Alguns sistemes com els anglosaxons sí que ho fan, en altres com el francès els alumnes es van inscrivint en els centres des d’abans d’acabar el Batxillerat. A Alemanya, per exemple, la inscripció és lliure si el grau no té numerus clausus, i, si el té, es tenen en compte l’expedient i altres factors com el temps que es porti esperant la plaça o criteris socials.
Quan es comença a aplicar aquest nou sistema?
És un dels temes controvertits. Educació vol implantar-ho ja per al curs vinent per a aquells col·lectius que accedeixen a la universitat sense passar la Selectivitat (o almenys no sencera), com són els estudiants que provenen de l’FP i estrangers. Per a la immensa majoria d’estudiants que provenen del batxillerat espanyol normal, la mesura queda ajornada fins al curs 2017-2018.
Quins problemes plantegen Comunitats i universitats?
El primer i més urgent és de temps. El reial decret s’està tramitant encara. Els terminis polítics suggereixen que podria no estar publicat en el BOE fins a l’estiu. “I tal com està plantejat, hem de desenvolupar la nostra normativa pròpia després. És pràcticament inviable”, explica Rodríguez. Però s’ha d’aplicar ja aquest any per als de la FP i els estrangers. I les universitats necessiten matricular a l’estiu. No tenen temps material, sosté.
A més, és injust per als estudiants als quals se’ls aplica aquest any, afegeix Àngela Barris, vicerectora d’Estudiants de la UAM. “Estan estudiant per les proves que hi ha aquest any, no saben que les regles del joc canvien ara”, explica.
Amb la visió més a llarg termini, les universitats i algunes comunitats autònomes plantegen un problema de justícia i equitat. Si cada universitat dissenya les seves pròpies proves d’accés, “al final tindrem als estudiants pelegrinant per les diferents facultats fent proves d’admissió”, explica Rodríguez. “És ineficient i perjudica als de menys recursos, que potser no poden desplaçar-se, pagar les taxes d’examen, etc. -precisa-. És un biaix de partida”.
Una altra reclamació ve per la política de fets consumats que està aplicant Educació. “Hi ha hagut reunions periòdiques amb el ministeri, però l’esperit és el mateix. No es negocia, són reunions informatives quan ja està tot treballat”, especifica Ángela Barris.
Què proposen?
Per començar, que el nou sistema no s’apliqui aquest any a cap col·lectiu. Si no, explica Rodríguez, la majoria de les universitats tenen un preacord per mantenir la part específica de la selectivitat per als estrangers i l’FP mentre duri la prova, tres anys. I després les universitats es plantegen reconèixer-se mútuament les proves que dissenyin per evitar als estudiants el pelegrinatge temut.
En el cas català, el Govern i els principals campus van arribar fa un any a un acord per a dissenyar la prova d’accés que es reservaria a cada universitat de manera conjunta.
I llarg termini, les universitats volen que es reguli més. Des de CCOO consideren que aquesta és la “regulació de la desregulació”. Segons l’opinió de Julio Serrano, secretari d’Universitat de la Federació d’Ensenyament, “s’haurien d’establir procediments homogenis d’admissió”. Rodríguez va en la mateixa línia: “Que limiti la capacitat (de selecció), com a molt, a graus molt concrets que no s’examinen en la prova final de batxillerat, com els d’Educació Física o traducció d’idiomes, no repetir prova rere prova”.
