Efrèn Carbonell és director de la Fundació Aspasim i expresident de Dincat
L’escola inclusiva és un dret –basat en una filosofia i unes pràctiques pedagògiques àmpliament contrastades– que demanda una transformació i adaptació de la comunitat educativa en base a un principi de justícia social i al reconeixement a tots els alumnes d’unes capacitats d’aprenentatge que s’han de desenvolupar dins d’un clima d’acceptació, respecte i confiança. I si volem que l’alumne, independentment de la seva condició de salut, no només tingui presència a l’aula ordinària, sinó que hi participi, hi interactuï i hi aprengui (ho remarco: hi aprengui!), aquest procés de transformació, creixement i evolució ha de comptar amb l’experiència acumulada durant molts i molts anys de treball diari pels centres d’educació especial.
Ja l’any 1978, al cèlebre Informe Warnock es feien dues importants afirmacions que han anat dibuixant la ruta dels darrers tres decennis. D’una banda, que l’escola especial constituïa la millor alternativa per a educar nens amb discapacitats greus i complexes (físiques, intel·lectuals o sensorials), trastorns emocionals o de comportament greus i pluridiscapacitats, i d’altra banda que algunes escoles especials s’haurien de reconvertir en centres de recursos, i a més, que calia que el personal d’aquestes escoles oferís el seu suport i assessorament als professionals de l’escola ordinària.
Més endavant, el 1994, a la Declaració de Salamanca, s’apuntaria el nou camí per als centres d’educació especial, en el marc del repte global de desenvolupar una pedagogia centrada en el nen i en el seu èxit, fins i tot amb l’alumnat que evidencia discapacitats greus. Així, la Declaració promoguda per la Unesco afirmava que en els països on per tradició existeix una adequada xarxa d’escoles especials –com és el cas de casa nostra–, aquestes poden suposar un recurs valuosíssim per a la creació d’escoles inclusives, ja que l’elevada formació dels seus equips docents en necessitats educatives específiques pot enriquir tot el procés educatiu, tant en suports com en la formació d’altres docents o en l’adaptació dels continguts i la metodologia didàctica del currículum general.
Amb la convicció que calia promoure una “educació per a tots” i unes “escoles per a tothom”, la Declaració examinava els canvis en polítiques educatives fonamentals per afavorir l’enfocament de l’educació inclusiva, a fi de capacitar les escoles per atendre tots els nens independentment de les seves condicions físiques, intel·lectuals, socials, emocionals, lingüístiques, etc. I concloïa que les escoles ordinàries havien d’utilitzar cada vegada més les escoles especials, com a centres especialitzats que presten un suport directe als nens amb NEE i amb les quals s’han de coordinar, optimitzar i racionalitzar els diferents serveis de suport extern prestats per diferents especialistes inserits en diferents equips i organismes (professors, psicopedagogs, pedagogs, psicòlegs, logopedes, treballadors socials, fisioterapèutes, reeducadors, etc)
Experiment de reconversió sense continuïtat
I què s’ha fet a casa nostra en aquest sentit? La Llei d’Educació de Catalunya (LEC), aprovada ja fa un lustre per ampli consens, determina que els centres del Servei d’Educació de Catalunya han de participar en l’adequada i equilibrada escolarització dels alumnes amb necessitats educatives específiques i s’han de comprometre a fomentar la pràctica de la inclusió pedagògica. L’article 81 diu que l’atenció educativa de tots els alumnes es regeix pel principi d’escola inclusiva. I en l’apartat 4 manifesta que, en relació als alumnes amb necessitats educatives especials, s’ha de garantir, prèviament a llur escolarització, l’avaluació inicial d’aquestes necessitats, l’elaboració d’un pla personalitzat i l’assessorament a cada família directament afectada. Aquests alumnes, un cop avaluades llurs necessitats educatives i els suports disponibles, si es considera que no poden ésser atesos en centres ordinaris, s’han d’escolaritzar en centres d’educació especial. I diu també aquest apartat de la llei que aquests centres poden desenvolupar els serveis i programes de suport a l’escolarització d’alumnes amb discapacitats als centres ordinaris que el departament determini. D’aquí va sorgir l’any 2010 la iniciativa experimental que tot seguit veurem.
Abans, però, un esment del que estableix l’article 205.10 de la LEC: que els pressupostos de la Generalitat han de determinar la quantia del mòdul del concert per als centres d’educació especial, i que també poden ésser objecte de concert unitats destinades a prestar serveis i programes de suport a l’escolarització dels alumnes amb discapacitat en els centres ordinaris. Per molt que costi de creure, en aquests moments a Catalunya només hi ha tres centres d’educació especial que s’acullin a aquesta possibilitat.
El curs 2010-2011 es va posar en marxa un projecte pilot que ha estat, possiblement, l’experiència més interessant endegada en els darrers vint anys a Catalunya pel que fa a escola inclusiva. La resolució EDU/4168/2010 del Departament d’Educació de la Generalitat va seleccionar 11 centres d’educació especial públics i 23 de concertats d’arreu del país per a dur a terme programes i serveis de suport a centres ordinaris, durant aquell curs i el següent, per a l’escolarització inclusiva d’alumnat amb discapacitat. Però va acabar el curs 2011-2012, l’experiment va finar el 31 d’agost de 2012 i a l’enterrament no hi va anar ningú. Llàstima. L’anàlisi i avaluació d’aquests programes hauria estat una excel·lent oportunitat per establir uns paràmetres d’acció educativa basats en l’evidència, però si aquesta avaluació es va arribar a fer, mai no l’ha vist ningú.
El Centre d’Educació Especial Aspasim –amb convenis experimentals des de l’any 2006 i amb concert educatiu específic d’acord amb l’article 205.10 fins l’agost de 2015 amb el departament d’Ensenyament– va ser un dels seleccionats com a centre de referència de les escoles i instituts dels districtes de Sarrià-Sant Gervasi, Ciutat Vella, Sant Martí i Horta, i com a proveïdor de programes específics de suport a la participació d’alumnat greument afectat en contextos ordinaris a la ciutat de Barcelona.
Durant els dos cursos que Aspasim va ser centre de referència i proveïdor de programes específics a Barcelona l’atenció a aquest alumnat es va concretar en un pla educatiu individualitzat que abraçava les següents àrees de suport:
Al llarg d’aquests dos cursos vam donar diferents intensitats de suport, en estreta coordinació amb el Consorci d’Educació de Barcelona i els diferents EAP, a més de 100 alumnes en 47 centres educatius públics i concertats de gairebé tots els districtes de la ciutat de Barcelona. Deu voler dir alguna cosa que al llarg dels dos cursos només un alumne es va donar de baixa per trasllat a una escola d’educació especial.
Al meu entendre, doncs, és evident que els centres d’educació especial, en el marc de la LEC i de la tradició pedagògica a casa nostra, haurien de tenir un paper cabdal per tal d’avançar amb fermesa cap a una escola que respongui a les necessitats educatives de tot l’alumnat. Són un actiu que no pot retraure’s del procés ni es pot veure conformat a unes pràctiques d’escolarització compartida en horari lectiu que mantenen –això sí, amb tota la bona fe i bondats del món– un model excloent, discriminatori i a voltes pedagògicament pervers que minva capacitats de resposta i processos de canvi dins l’escola ordinària en la majoria de casos i que seria d’impensable aplicació en el cas dels alumnes sense discapacitat.
La jornada d’Aspasim
El proper dijous 3 d’abril de 2014, a dos mesos del 20è aniversari de la Declaració de Salamanca, volem destinar un dia a debatre tot allò que caldria per tal de construir una escola que respongués a les necessitats d’aprenentatge de tot l’alumnat, independentment de la seva condició o discapacitat: uns principis clars i uns bons marcs d’acció, una voluntat política nítida que impulsi i lideri el procés al llarg de totes les etapes educatives, un reconeixement i una formació teòrico-pràctica àmplia pels professionals de l’educació, així com també uns bons contraforts que sostinguin el sistema, amb unes famílies implicades, respectades i escoltades i unes bones pràctiques i evidències de qualitat.
Un dels temes a debat serà precisament l’estat d’aquest procés de reconversió, en un context internacional i uns marcs jurídics que permeten que un centre d’educació especial pugui desenvolupar serveis i programes de suport a l’escolarització d’alumnes amb discapacitats als centres ordinaris mitjançant concert educatiu. Entenem que val la pena donar continuïtat al camí engegat l’any 2010 i sobtadament interromput, avaluant-ne la innovació i el valor afegit que comporta per a tots els actors involucrats (alumnes amb discapacitat, resta d’alumnat, família de l’alumne amb discapacitat, resta de famílies, professionals del centre específic, professionals dels centres ordinaris i en general per a tota la comunitat educativa).
