Isaac González Balletbò és sociòleg i professor dels estudis d’Humanitats de la UOC
La Consellera Rigau va aixecar, fa dues setmanes, una forta controvèrsia en menystenir i considerar ideològicament esbiaixat un informe de la Fundació Bofill, fet pels professors Xavier Bonal i Toni Verger, que denuncia la baixa despesa en educació i la manca de sensibilitat social en la priorització d’aquesta despesa per part de l’actual Govern de la Generalitat. Dels arguments que va esgrimir per criticar l’informe, n’hi ha un que és especialment interessant destacar: la vehement denúncia per part de la Consellera de l’obsessió que tenen una part dels acadèmics del país per uniformitzar l’escola catalana. Segons Rigau, la crítica al Govern pel tracte deferent cap a l’escola concertada és injusta, i davant d’això, ella s’erigeix en la principal defensora d’una escola catalana plural.
En què consisteix exactament aquesta defensa d’un model d’escola plural? L’actual campanya del Consorci d’Educació de Barcelona (participat per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona), destinada a recordar als pares que s’inicia el procés de preinscripció escolar, ens en dóna algunes pistes. Al cartell de la campanya hi surt el primer pla d’una nena enriallada, i s’hi llegeix: “Ella vol ser metgessa. Tu vols trobar la millor escola. Comencen les jornades de portes obertes”. El missatge de la campanya apel·la directament als pares a comprometre’s seriosament en l’elecció de l’escola dels seus fills. Prendre’s les coses alegrement es cosa dels fills; per contra, és responsabilitat dels pares garantir que la innocent felicitat dels nens es desenvolupi en un entorn que no els perjudiqui en créixer.
Alhora, el consorci reconeix que no totes les escoles són iguals. Sorprenentment, però, la diferència entre les escoles no rau en la seva filosofia o sensibilitat pedagògica, que és allò que hom podria suposar de la defensa d’un model català d’escola plural. S’hi reconeix que hi ha escoles millors i pitjors, i la missió dels pares és abocar tots els esforços necessaris a matricular els fills a les millors, especialment si es tenen unes elevades expectatives sobre el seu futur professional. Es diu als pares: si la teva filla vol ser metgessa, assegura’t d’anar a una escola que no en soscavi les seves possibilitats.
D’aquesta forma, s’afirma que el sistema educatiu ha de garantir que les nenes puguin arribar a ser metgesses, però es deixa entreveure que no és possible que totes les escoles tinguin la capacitat potencial de fer de les nenes futures metgesses. Totes les escoles, les millors i les pitjors, estan a disposició de tots els pares, i és la perícia en la tria la que afavorirà o frustrarà els somnis dels fills. També hi ha escoles per aquells pares de nenes que no somnien en ser metgesses, o que no es preocupen per triar una escola adequada. L’advertència implícita en l’anunci ha de servir per no culpar l’Administració, a posteriori, si les nenes han acabat optant per trajectòries professionals més modestes.
Així doncs, la responsabilitat política de garantir escoles de primer nivell per a tots és substituïda per l’apel·lació a la responsabilitat ètica individual dels pares. Es tracta d’una responsabilitat ètica basada en competir amb la resta de pares per aconseguir el millor servei públic pels propis fills, malgrat que això suposi un perjudici per d’altres menors. En una versió actualitzada de la famosa sentència de Hobbes, el pare és un llop per als altres pares, i esdevenir un bon pare comporta, ineludiblement, renunciar a ser un bon ciutadà, preocupat pel benestar col·lectiu. Ja se sap que són mals temps per a la lírica.
Altrament hom pot interpretar això com una mostra de respecte a la diversitat cultural dels pares, atès que no tots han de compartir necessàriament unes elevades expectatives acadèmiques i professionals pels seus fills. Certament, aquesta justificació “culturalista” del model pot resseguir-se en determinades polítiques educatives actuals: per exemple, en l’autonomia de centre (escolar), a la qual l’actual Govern atorga tanta rellevància. Una de les virtuts d’aquesta autonomia ha de ser poder ajustar la missió dels centres escolars a les característiques dels barris on estan. Aquest ajustament pot servir per fer de les escoles més atractives i estimulants, però segons com es concreti apropa perillosament els seus projectes educatius a les baixes expectatives “de classe” que tenen les famílies d’alguns barris -o, millor dit, que algú suposa que han de tenir.
Val a dir, però, que aquesta justificació del respecte a la diversitat és fa difícil de mantenir en un context d’empitjorament de les condicions de vida de la classe treballadora, que fa dels nínxols laborals no qualificats espais de precarietat existencial garantida. D’altra banda, és un argument que tampoc no té en compte que l’escola hauria de garantir la igualtat d’oportunitats. En el cas de l’educació primària, això implica aconseguir que la gran majoria dels nens, si no tots, adquireixin prou competències cognitives i tinguin prou obertura d’expectatives com per poder decidir quina és la trajectòria educativa i laboral que volen prendre un cop deixin de ser infants.
Amb tot, el pal de paller de la defensa de la pluralitat de l’anunci del consorci no sembla ser aquest respecte mal entès i interessat a la diversitat, sinó que ho és la noció de que la diversitat d’escoles garanteix un context competitiu que millora el sistema educatiu. En l’anunci, l’Administració demana als ciutadans que competeixin per un recurs públic escàs (les millors escoles). D’aquesta forma, s’importa la idea darwiniana, tan present en la doctrina econòmica liberal, que la competència és clau per la millora del sistema. Dins d’aquest marc interpretatiu, la tria d’escola es configura com una decisió transcendental en un camp de joc en què totes les escoles competeixen per ser considerades les millors, davant la mirada exigent i neurotitzada dels pares, temorosos de cometre una errada en la tria de conseqüències devastadores pel futur dels fills.
Això és, a grans trets, el que es coneix com una organització escolar de quasi-mercat. En teoria, fer que les escoles es comportin com a oferta, tot competint les unes amb les altres per resultar atractives a la demanda (els pares que han de decidir si dur-hi els fills), ha d’introduir els estímuls necessaris per fer millorar l’educació. A la pràctica és un sistema que, més enllà de la grandiloqüència de la retòrica economicista que el legitima, grinyola per totes bandes. Els seu principal defecte és que no millora la qualitat del sistema educatiu. Hi ha moltes experiències de països que han implantat models de quasi-mercat i han produït un empitjorament notable dels resultats educatius.
A més, en tots els casos l’organització competitiva del sistema escolar ha provocat negligir el principi de l’equitat: això és, que el rendiment dels alumnes estigui el menys condicionat possible per la condició social dels seus pares. Ens els sistemes de quasi-mercat els alumnes que parteixen de posicions afavorides, culturalment i econòmica, surten reforçats del pas per l’escola, i els que parteixen de situacions desafavorides en surten perjudicats. No millora el sistema educatiu, però sí que té un efecte desitjable per a uns quants: n’inutilitza els mecanismes meritocràtics que farien més difícil perpeturar-se, generació rere generació, en les posicions de privilegi.
Per si això no fos poc, aquests sistemes tenen un altre defecte. En aquest model organitzatiu del sistema escolar passa com en el capitalisme: no es tracta d’una veritable joc competitiu, perquè molts dels actors juguen amb les cartes marcades. En bona part dels models de quasi-mercat -i, certament, en la manera en què s’està configurant a Catalunya- el gros del sistema educatiu està subvencionat amb fons públics, però en canvi no totes les escoles són accessibles per a tothom. Hi ha moltes barreres a la plena llibertat d’elecció de centre, però la més evident és que, malgrat que totes les escoles estan pagades fonamentalment amb fons públics, algunes tenen barreres econòmiques que n’impedeixen l’accés de tothom: les escoles de titularitat privada en règim concertat.
Seria un error imperdonable no reconèixer com es mereixen les escoles concertades que tenen una vocació de servei públic de primer ordre. També ho seria no evidenciar que força escoles públiques estan jugant, per activa o per passiva, a blindar-se a les famílies de major estatus sociocultural. L’embolcall d’uns discursos i pràctiques pedagògiques d’allò més innovadors o unes quotes a les AMPA que no estan a l’abast de totes les butxaques són alguns dels mecanismes que afavoreixen aconseguir aquest posicionament. Però, a nivell estructural, l’escola concertada surt afavorida de la conversió del camp escolar a la lògica de quasi-mercat.
Són escoles que, a més, que cada cop adquireixen majors avantatges competitius enfront de les de titularitat pública: tenen una sisena hora lectiva diària (que només mantenen els centres públics més desafavorits); a secundària conserven l’horari de matí i tarda que els centres públics, amb la connivència entre el govern i el professorat, estan perdent; i s’adapten als nous requeriments dels pares (en l’actualitat, la incorporació de l’anglès com a llengua vehicular). A mig termini, bona part de les escoles públiques, aquelles que surten perdedores en el camp de joc que es va configurant, acabaran havent d’assumir un rol assistencial; esdevindran les escoles de segona per aquells que no poden accedir a la concertada o a les públiques d’alt estatus.
En aquest sentit, és important clarificar quina és l’oposició a un determinat model d’escola catalana plural que es manifesta des de determinats sectors acadèmics. No es tracta d’una obsessió per uniformitzar, sinó d’oposar-se a que, rere la idea del respecte a la diferència, s’estructuri un model educatiu profundament desigual, que afavoreixi la reproducció intergeneracional de les posicions de privilegi i que, a més, ho faci amb finançament públic. La discussió sobre la pluralitat educativa ha de restar oberta, i pot contemplar la pluralitat de models pedagògics o a l’existència d’una doble xarxa educativa, de titularitat pública i privada, sempre que la xarxa privada estigui finançada totalment amb fons públics i sigui accessible per tothom. Però més enllà d’això, hi ha un objectiu polític que hauria de ser irrenunciable, i que malauradament cada cop ho sembla menys: que totes les nenes, vagin a l’escola que vagin, tinguin les mateixes possibilitats d’arribar a ser metgesses.
