Maria Josep Filgueiras és psicòloga i logopeda especialista en suport a la inclusió
Quan la història s’observa amb una perspectiva de segles, el progrés i les conquestes socials es fan evidents. La societat actual té unes cotes de justícia i benestar més altes que en el passat. Però la història també ens demostra que en aquest llarg camí hi ha avenços i retrocessos, salts endavant i caigudes, moments en què les dinàmiques positives s’obren pas i temps en què passa tot el contrari. Temps en els quals la societat corre el risc de perdre els drets conquerits amb esforços de generacions. Estem ara en una d’aquestes cruïlles de la història?
Aquesta és la gran pregunta que ens toca fer a principis d’un segle que ens prometia fer realitat tots aquells drets que havíem imaginat. Així era fins que va esclatar la crisi més greu i profunda des dels anys vint. És ara quan s’han posat a prova tots aquells valors i principis que havíem anat madurant en les societats occidentals des de la gran tragèdia col·lectiva que va significar la Segona Guerra Mundial. Valors i principis que aquí vam incorporar amb la democràcia.
Van ser anys de progrés. No tan sols econòmic, sinó, i és el més important, en el camp dels drets humans. És en aquest marc que vam incorporar el dret a la inclusió com un exercici de justícia, dignitat i equitat. El dret a no ser discriminat per raó de les teves capacitats intel·lectuals o físiques, de la mateixa manera que ningú no ho pot fer pel teu gènere, religió, ètnia o condició econòmica. El dret a no ser exclòs del teu entorn, dels teus companys, del teu barri, de l’escola que acull els teus germans. El dret a aprendre sense barreres insalvables. El dret a mostrar que la diversitat i la diferència ens enriqueix a tots. El dret a una escola inclusiva.
La Declaració de Salamanca de la UNESCO va establir, ara fa vint anys, la inclusió educativa com un «principi» que després les Nacions Unides van elevar a «dret positiu» en la Convenció dels Drets de les Persones amb Discapacitat (2006). És així com aquell valor ètic es convertia en un mandat polític que haurien d’aplicar els parlaments i els governs, obligats a crear les condicions objectives per fer efectiu el dret a la inclusió. A aconseguir que, com diu la UNESCO, «els mestres i els alumnes sentin la inclusió no com un problema, sinó com un repte i una oportunitat per enriquir les formes d’ensenyar i aprendre».
És així com aquell valor pel qual anàvem treballant la societat civil, famílies i escoles des de feia tants anys es convertia en un dret humà. Nosaltres ja ho sabíem, n’estàvem convençuts, i, per fi, el dret a la inclusió era al lloc on li tocava. Era un pas de gegant. Teníem la generosa implicació de la immensa majoria dels mestres i dels claustres de les escoles. Teníem els coneixements, l’experiència i la tenacitat d’excel·lents escoles d’educació especial i dels seus professionals. Teníem els consensos imprescindibles que venien de les avançades tradicions pedagògiques de Catalunya. Teníem la voluntat dels pares. Teníem els valors i els principis. Teníem, dèiem, la declaració solemne de les Nacions Unides. Ho teníem tot.
Però la inclusió plena és encara una utopia. Hem fet molt, però queda molt camí per recórrer. I ara els vents no bufen a favor. Perquè la inclusió a l’escola està plenament lligada a la inclusió a la comunitat, a la societat, a la vida. Si construïm unes ciutats, un país, on cada vegada hi ha més persones excloses del progrés col·lectiu; si, desesperats per la crisi, estem disposats a renunciar a la identitat que hem forjat amb la justícia i la cohesió social; si aprimem l’Estat del benestar; si decidim que per un temps hem d’oblidar els valors de la igualtat d’oportunitats i la solidaritat per ser competitius, aleshores l’escola inclusiva en serà una víctima, com tantes altres.
Hi perdrem tots. Les nenes i els nens amb necessitats educatives especials que podrien aprendre en unes escoles ordinàries sense barreres. Les seves famílies. Tots els alumnes que no viuran a l’escola la diversitat, la pluralitat i la diferència que els farien créixer com a persones. I el conjunt de la societat, que serà menys justa, menys equitativa, menys cohesionada. Menys preparada per afrontar aquesta crisi que no és només econòmica, sinó de valors. I l’escola inclusiva és, precisament, la millor escola de valors que tenim per afrontar el futur. Per aconseguir que la història no ens digui un dia que nosaltres vam deixar perdre aquells drets que tant van costar aconseguir.
