Aquest és un article publicat a eldiario.es
Quan la Comunitat de Madrid anuncia mesures educatives, els professionals es remouen inquiets, conscients que la capital ha estat en els últims anys el banc de proves de les polítiques d’Educació del PP. L’última d’aquestes innovacions de laboratori es va conèixer dimarts amb la signatura d’un conveni entre el Govern regional i 11 universitats que afecta principalment al grau de Magisteri. La Complutense ha estat l’única que no ha signat el conveni al·legant que necessita més temps per estudiar-lo.
La Comunitat pretén amb aquest text solucionar una de les debilitats que més s’atribueix al sistema educatiu: la incapacitat que té per atraure els millors estudiants a la docència. El conveni presenta per a això dues línies d’actuació per formar uns mestres “cada vegada millors”, segons el president regional, Ignacio González. Dos tipus de mesures sense relació. Una de freda i una de calenta, segons alguns experts consultats.
D’una banda -aquesta és la part que la comunitat educativa rebutja frontalment- es pretén pressionar el Ministeri d’Educació, que té les competències, perquè canviï la normativa i permeti a altres titulats (historiadors, filòlegs) exercir de mestres de Primària a través d’un curs pont. De l’altra, s’introdueixen criteris de selecció per als alumnes que vulguin estudiar Magisteri i s’anuncien mesures per millorar el currículum del grau. En aquest segon cas, la reforma va en la línia dels canvis impulsats a Catalunya, entre les universitats i la Generalitat, també per augmentar el nivell dels docents.
Les universitats posen el focus en l’oportunitat de millorar en els tres àmbits de formació del mestre: l’accés al grau, la millora de les assignatures i l’accés a la població, segons la degana de la Facultat de Formació de Professorat i Educació de la UAM, que es desmarca de l’obertura de la professió a qualsevol titulat.
“Un retrocés als anys 70”
En l’ideari de González, el sector educatiu “està perdent capital humà de manera extraordinària”, una cosa “fonamental” per tenir els millors mestres. Per això vol obrir l’arc de professionals que puguin impartir classe. Aquest mètode ja funciona a la Secundària, a través d’un màster, però la Primària té actualment altra consideració i estava reservada als mestres.
“És un retrocés als anys 70”, ha estat la resposta unànime de tots els consultats. Llavors, les convocatòries per a les oposicions a mestre cridaven a qualsevol llicenciat o arquitecte. Però es va rebutjar perquè “un mestre ha de saber, però també saber ensenyar”, explica Antonio Moreno, catedràtic de Didàctica de les Ciències Experimentals a la Universitat Complutense de Madrid. “Està totalment distanciat del que es fa en altres països i el que indiquen nombrosos estudis”, assenyala Isabel Galvín, portaveu d’Educació de CCOO a Madrid. “Es tendeix a l’especificitat, reconèixer la formació, etc.”, afegeix.
Rosalía Aranda, degana de la Facultat de Formació de Professorat i Educació de la UAM, una de les universitats que ha signat el conveni, concedeix que “és totalment contradictori” parlar de millorar la formació del professorat però alhora voler introduir altres professionals en el sistema. “Un mestre necessita una formació pedagògica específica que la donen en els estudis de grau”, aprofundeix Eduardo Sabina, secretari general de FETE-UGT a Madrid.
Psicologia evolutiva, didàctiques, sociologia, filosofia de l’educació, saber explicar la matèria, seqüenciar els continguts a classe, conèixer el context de l’alumne, la justícia en l’educació a través de les avaluacions… Són tots els elements que, segons els experts, ha de manejar un bon mestre, precisament el que s’ensenya en el grau. Fins i tot alguns van més enllà. “Jo estaria més a favor de fomentar les didàctiques específiques sobre les generals, que prevalen ara: com s’ensenyen les matemàtiques, la Llengua o l’anglès, hi ha massa genèriques i poques específiques”, reivindica Moreno.
Obrir la porta a altres titulats planteja un altre dubte. Per a què serviria llavors Magisteri? Qui farà una carrera que només serveix per a una cosa si es pot arribar al mateix punt per un altre camí que a més ofereix altres possibles aplicacions? “Això passava abans. Esdevé una professió objecte de recurs, una possibilitat per guanyar diners. Seria el desastre, ja ho hem viscut i encara en patim les conseqüències”, assegura Moreno, de la UCM. “Cal dir que el grau té la seva pròpia identitat. Un estudiant de Magisteri no es fica a un oposició d’arquitecte”, defensa Aranda, degana a la UAM.
Accés més selectiu i millores curriculars
L’altra pota del conveni per millorar el cos docent és l’enduriment dels requisits per a l’accés a Magisteri -que les universitats afirmen que no és tal- i l’anunciada millora dels plans d’estudi. El canvi en les condicions necessàries per a l’ingrés es concreta a partir d’aquest mateix curs, en què els alumnes que vulguin estudiar aquest grau hauran almenys aprovar a Selectivitat (la Prova d’Accés a la Universitat) Llengua i Literatura o obtenir en la prova en el seu conjunt un 9 sobre 14, que equival a un 6,4 sobre 10 (a la Selectivitat es pot arribar al 14 presentant voluntàriament a dos exàmens que atorguen fins a dos punts extra cada un).
A partir de l’any 2015 el sistema canviarà. El conveni contempla la introducció d’una prova específica de coneixements sobre matèries bàsiques que els aspirants a mestres hauran d’aprovar. Aquesta prova conviurà amb la selectivitat durant dos anys, fins que aquesta sigui substituïda per les proves de final de cicle -les anomenades revàlides- segons recull la LOMCE.
Aquesta mesura s’observa amb major aprovació o, almenys, amb una certa divisió d’opinions. Aranda, de la UAM, considera que “l’enduriment no és tal”. La nota mínima d’un 5 en Llengua a Selectivitat l’obtenen actualment un 85% dels alumnes que es presenten i la nota de tall de Magisteri d’aquest any, una carrera que segueix presentant més demanda que oferta, ha estat d’un 6,9. Les universitats no preveuen una caiguda d’alumnes, sosté la degana.
Per a Moreno, amb anys d’experiència com a mestre i com a professor de professors a l’esquena, que s’estableixin proves d’accés prèvies al grau és positiu. “Les qualificacions de Batxillerat poden ser enganyoses”, argumenta.
El conveni també recull la voluntat del Govern regional i les universitats d’adaptar i millorar el currículum de Magisteri. Però, igual que passa amb els titulats no mestres, la Comunitat no té competències per a això, adverteixen els sindicats. La formació inicial és una qüestió estatal, recorden, que depèn de l’Agència de Qualitat (Aneca) del Ministeri.
En qualsevol cas, aquestes millores en el currículum no sembla que hagin de passar a curt termini. Aranda recorda que els plans d’estudi de Magisteri van ser aprovats fa quatre anys. La primera promoció de mestres segons l’espai universitari europeu comú, el pla Bolonya, acaba de titular-se el passat mes de juny. “No hi ha dades ni avaluació suficient per prendre decisions de canvi”, explica.
Però aquests arguments no són obstacle perquè els implicats valorin la importància de la formació inicial dels mestres, seguint la dita que no hi ha sistema educatiu millor que els seus professors. “Si pensem que és important no veig raonable que només es parli dels mestres. L’exigència hauria de ser per a totes les etapes”, raona.
Hi ha una altra qüestió que sempre cueja quan es parla de la formació del professorat i com millorar el cos docent. És possible dignificar i atraure els millors només amb mesures a priori (requisits d’accés o proves) i no a posteriori (desenvolupament de la carrera, formació contínua, motivació, etc.)?
“Són complementàries. La formació inicial és millorable, també la contínua. Hauria d’haver-hi uns itineraris formatius i per suposat un desenvolupament professional permanent. El reconeixement social seria necessari, i estem lluny d’això a Madrid”, respon Galvín, de CCOO. En altres paraules, un estatut del docent, pendent des de fa anys. Un altre cavall de batalla dels mestres sobre el qual, tot sigui dit, tampoc té competències la Comunitat de Madrid.
