Rosa Cañadell és llicenciada en Psicologia i exportaveu del sindicat USTEC·STEs
Ja sé que a Catalunya, i a hores d’ara, gairebé a tot l’Estat, poques veus posen en qüestió que existeixin els concerts educatius: centres privats que funcionen amb diner públic. Però no deixa de ser curiós que un fenomen, gairebé inexistent a la majoria de països de la Unió Europea, el considerem ja com a normal i inqüestionable.
És positiva, pel nostre sistema educatiu, aquesta doble xarxa? Com és que es posa en qüestió constantment el funcionament dels centres públics i, en canvi, mai es parla del funcionament dels centres privats-concertats, tot i que aquests arriben al 40% a Catalunya, i al 60% a la ciutat de Barcelona? S’ha fet alguna avaluació sobre les conseqüències d’aquesta doble xarxa? És normal que un servei públic com és l’educació estigui gestionat en un 40% per patronals privades? És decent que en moments de retallades a l’educació pública es destinin 25 milions d’euros a l’any en subvencionar 16 escoles vinculades al Opus Dei i que, a més de cobrar quotes impagables per les classes populars, segreguen per raó de sexe?
En un país democràtic hauria d’existir una sola xarxa educativa, pública, laica i oberta a tot tipus d’alumnat, com tenen la gran majoria de països europeus. I, de fet, els països que tenen millors resultats escolars, com per exemple Finlàndia, tenen un sistema públic que escolaritza al 97 % del seu alumnat.
La defensa de l’escola pública ha estat una constant entre els sectors progressistes i d’esquerres, i també, una constant als països amb una àmplia tradició democràtica. I això té la seva lògica; d’una banda és l’única fórmula que assegura la mateixa educació per a tot tipus d’alumnat, fent possible així la igualtat d’oportunitats i prevenint l’exclusió o discriminació social, i, d’altra banda, assegura un control públic del seu funcionament, del seu finançament i de la selecció del professorat.
Els centres privats concertats neixen amb la democràcia, quan s’expandeix el sistema públic, molt deteriorat i insuficient en temps de la dictadura. Davant la dificultat de construir suficients centres públics enfront de la gran demanda de places escolars, el PSOE aprova una llei l’any 1985, la LODE (Llei Orgànica del Dret a l’Educació), en la qual s’estableix que allà on no arribin els centres públics, l’estat podrà “concertar” (subvencionar amb diners públics) els centres privats que compleixin una funció social i que funcionin sota els criteris de gratuïtat i no segregació en l’admissió d’alumnes. No obstant això, l’objectiu inicial d’aquests concerts s’ha desvirtuat amb el pas del temps i, finalment, els centres concertats (excepte algunes honroses excepcions) acaben sent centres privats que funcionen com a tals, que cobren quotes als pares i mares, que seleccionen a l’alumnat i que fan de l’educació un negoci.
Durant molt de temps, des de la transició, quedava clar que el sistema públic educatiu estava format per centres de titularitat pública, però, en aquest afany per “normalitzar” una situació que, de fet, era ben “anormal”, les noves lleis s’han afanyat a “legalitzar” aquesta situació i la LEC ja introdueix el “sistema educatiu català” que inclou tant els centres públics com el privats concertats, com si fossin iguals. Ara, amb la LOMCE, la situació empitjora encara més.
Així, doncs, el fet d’existir la fórmula del concert no fa més que augmentar les possibilitats dels centres privats que, encara que ja que tenen assegurat el seu finançament públic, continuen tenint les seves pròpies patronals, s’escapen del control públic i poden seleccionar, activament o amb subterfugis, al seu alumnat, poden (i la immensa majoria així ho fan) cobrar quotes als pares i mares (normalment sota la fórmula de “donacions voluntàries” a una fundació del propi centre), seleccionar el professorat amb els seus propis criteris i tenir un “ideari propi”, moltes vegades clarament reaccionari. Tot això fa possible el que es diu “fractura social” dins de l’educació, que es concreta en l’existència de centres diferents segons la renda familiar. La conseqüència és una disminució de la diversitat de l’alumnat i una deterioració progressiva dels centres públics.
Contràriament, els centres públics de titularitat pública escolaritzen a tot l’alumnat sense cap tipus d’excepció, funcionen amb els diners públics i la seva patronal és la pròpia administració. El professorat accedeix a partir d’unes oposicions que valoren els coneixements i aptituds de forma pública i objectiva (al menys fina ara!!). Són gratuïts, encara que de vegades es paga una petita quota a l’associació de pares i mares per a activitats extraescolars. Són plurals i diversos, a ells accedeix tot tipus d’alumnat, sense distinció de classe social, origen cultural o religió, així com tot tipus de professorat. Aquesta diversitat és una de les grans riqueses d’aquests centres i una de les condicions per una bona socialització de tot l’alumnat i un augment dels resultats escolars.
El rendiment escolar dels centres públics és igual o millor que la dels centres privats concertats. Si bé en alguns indicadors, els resultats escolars en els centres privats concertats són millors, això no es deu a una major qualitat en l’educació que imparteixen, sinó al fet que concentren l’alumnat que prové de famílies amb millors condicions econòmiques i culturals, però tots els indicadors (PISA inclòs) demostren que, a igualtat de condicions socioeconòmiques, l’alumnat obté resultats similars en centres públics o privats.
Però, encara que els centres concertats no ofereixen millors resultats acadèmics, últimament hem assistit a un progressiu abandó de l’educació pública per part de les classes mitjanes i altes en favor de la concertada, així com un abandó de la seva defensa per part de l’esquerra política. Això obeeix a una campanya de desprestigi de tot allò que és públic, també de l’educació, per part del discurs dominant. Es tracta de “convèncer” a les famílies que s’ho poden permetre que és millor que paguin per l’educació dels seus fills i abandonin el servei públic, la qual cosa és molt negatiu per a tot el sistema educatiu i és una font de segregació educativa, al mateix temps que afavoreix el negoci privat en l’educació.
I amb l’excusa de la crisi tot això s’ha agreujat i veiem com el Departament continua disminuint els recursos en els centres públics, mentre manté els dels centres concertats. Les retallades a l’educació, tal i com ha demostrat l’últim informe de la Fundació Bofill, s’han centrat en tot allò que va dirigit a l’alumnat amb més dificultats, o sigui, tot el contrari del que seria una bona política educativa que afavorís la igualtat d’oportunitats. Entre 2009 i 2011, la despesa global per estudiant es redueix en 493€, mentre que la reducció de la despesa per estudiant en centres concertats ho fa només en 227€. De fet, l’única partida que s’ha mantingut estable (i fins i tot ha crescut el 2011) és la despesa pública en ensenyament concertat. De la mateixa manera, veiem com el Departament d’Ensenyament va tancant aules públiques, mentre manté les dels centres privats-concertats: 61 tancaments d’aules en centres públics vs. 12 a centres concertats.
Està clar que, quan en país una gran majoria de la població s’escolaritza en centres públics, l’interès pel seu bon funcionament i per un finançament adequat és molt major. Si els fills i filles de les classes que posseeixen el poder econòmic i polític no utilitzen els centres públics és molt fàcil que es desentenguin d’ells amb una gran facilitat, tal i com estem veient!!
Cal recordar, a més, que la Constitució permet als pares i mares escollir l’escolarització dels seus fills/es i a crear centres privats, però enlloc de la Constitució s’esmenta la “obligatorietat” de l’Estat de subvencionar amb diner públic aquests centres privats. Es tracta, doncs, d’una opció clarament política que afavoreix directament a les famílies amb més recursos, a les patronals i als interessos de les cúpules eclesiàstiques.
Davant d’aquesta situació, és urgent obrir de nou el debat sobre la inconveniència d’aquesta doble xarxa educativa que és injusta, afavoreix la desigualtat, augmenta la privatització i no augmenta la qualitat. Si volem millorar el nostre sistema educatiu, és urgent plantejar-se la reducció i progressiva eliminació dels concerts de centres privats, i ampliar la xarxa de centres de titularitat i gestió pública. Malauradament, aquesta no és la línia de les polítiques actuals que estan apostant per la privatització dels serveis públics, inclosa l’educació. No obstant això, també està augmentant la resistència ciutadana a aquestes polítiques privatitzadores, la qual cosa ens assenyala el camí, que serà llarg, però no impossible.
