Aquesta és una entrevista publicada a Materia.
Una de cada quatre persones que llegeixin aquesta frase patirà un càncer. Les seves cèl·lules començaran a multiplicar-se sense control. En molts casos, algunes d’aquestes cèl·lules cancerígenes escaparan del tumor primigeni a través de la sang i envairan altres òrgans, disseminant la malaltia pel cos i posant en perill la vida del lector. Aquestes persones, especialment, aplaudiran la decisió que va prendre Manuel Valiente Cortés (Saragossa, 1980) en acabar la carrera de Veterinària. Després d’una temporada de pràctiques en una clínica de barri per a gossos i gats, Valiente va veure que allò no era per a ell. “Encara que tu puguis fer alguna cosa, no pots, perquè l’amo del gos que té un tumor no vol pagar”, reflexiona. Així que, en lloc de dedicar-se a curar animals, va decidir dedicar-se a intentar salvar vides humanes. I sembla que va encertar.
El grup de Valiente, ara investigador al Centre Memorial Sloan Kettering de Nova York (Estats Units), va anunciar fa un mes que havien descobert mecanismes biològics que permeten que les cèl·lules canceroses arribin al cervell i provoquin nous tumors. Aquest procés de disseminació de tumors a partir d’un tumor original, conegut com a metàstasi, és la primera causa de mort en els pacients amb càncer. Els tumors al cervell fruit d’una metàstasi, per exemple, són 10 vegades més comuns que els tumors cerebrals primaris.
“El 90% de les morts associades al càncer estan relacionades amb metàstasi. Normalment el problema que fa al càncer letal és la metàstasi”, explica Valiente. El seu equip, dirigit pel bioquímic català Joan Massagué, va observar que quan les cèl·lules cancerígenes sortien del torrent sanguini per provocar un tumor al cervell, es quedaven agafades al vas sanguini per l’exterior, “com un ós panda que abraça el tronc d’un arbre”, en paraules de Massagué. I a partir d’aquí creixia un tumor secundari. Els investigadors van detectar que una molècula, la L1CAM, era la clau d’aquesta abraçada mortal a la metàstasi cerebral, que afecta entre el 10% i el 30% dels pacients diagnosticats amb tumors sòlids. Els científics treballen ara per esbrinar si aquest procés ocorre en altres òrgans i pot ser un taló d’Aquil·les de la metàstasi.
Valiente ha visitat recentment Madrid per impartir una xerrada al Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques (CNIO), una institució de referència mundial que ara pateix les retallades i ha fregat l’Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO).
Es calcula que de cada 5.000 possibles fàrmacs en proves en ratolins, només un arriba a humans. No obstant això un llegeix els diaris i cada dia hi ha un pas de gegant contra el càncer. Fins a quin punt els periodistes, que necessitem un titular, i els científics, que volen sortir als diaris per tenir més finançament, estan creant una falsa sensació de passos de gegant cada setmana contra el càncer?
Si nosaltres no treballem, aquest fàrmac no hi serà, però també és veritat que la gent ha d’acceptar que aquest és un problema realment complex. L’avenç no és “ah, ja està el fàrmac i anem a guarir la metàstasi”. Això és el final. I per arribar a aquest avenç final necessitem molts avenços inicials. És probable que falli, però cal provar-ho. Crec que pot haver-hi part de culpa de tots, però en general els investigadors no solen vendre més del que tenen. No vendran que han descobert el fàrmac contra la metàstasi, si no és el cas.
Una cosa que ni els científics ni els periodistes han sabut explicar a la societat és que en realitat el càncer no existeix, sinó que són 200 malalties i cadascuna és diferent.
És terriblement complicat. I la complexitat no és perquè hi hagi càncer de mama o càncer de pulmó. Cada part del tumor d’un pacient pot ser molt diferent. Això fa el problema molt més complicat. I és una complexitat que cal entendre. El càncer és un món de moltes malalties diferents, molt complexes. D’aquí la medicina personalitzada. Cada càncer pot tenir una mutació, i aquesta mutació respondrà a un tractament, però una altra mutació no hi respondrà. I un pacient pot respondre, però un altre no. A més, quan tractes un pacient pot ser que deixi de respondre al tractament i això pot ser degut a que un altre tipus de cèl·lula que era al tumor, que no era sensible a aquest tractament, comença a créixer. És molt complex.
Ja no és que no hi hagi una única cura contra el càncer, és que ni tan sols hi ha 200 cures contra el càncer, una per a cada tipus.
Hi haurà tantes diferències com puguis imaginar. Però cal intentar ser selectiu per saber quines diferències poden ser importants i quines no. Òbviament pot haver-hi diferents maneres d’atacar un tumor, però potser pots agrupar diferents tipus de tumors que pots predir que van a respondre de manera similar. Cal buscar coses comunes que puguin ser importants.
El gran objectiu del seu grup de recerca és trobar un mecanisme comú a molts tipus de metàstasi.
La idea darrere del nostre estudi és aquesta. La metàstasi cerebral pot venir d’un càncer de pulmó o d’un càncer de mama. I el tipus de cèl·lules és molt diferent. En el cervell tens neurones, tens astròcits, el tipus de vasculatura [de vasos sanguinis] és molt diferent també. Aquest tipus d’òrgan imposa unes necessitats específiques a la cèl·lula que arriba. Si vols sobreviure al cervell, potser necessites uns gens que no són necessaris en pulmó. I a l’inrevés. Amb aquesta idea, anem a veure si hi ha gens necessaris per estar en el cervell, tant és que la cèl·lula cancerígena sigui procedent del pulmó o de la mama.
Quan arriba a un centre com el CNIO, que ha fregat l’ERO, i el compara amb com està vostè a Nova York, què sent? Ja no parlem de retallar en ciència en general, sinó de retallar en investigació del càncer.
Òbviament a un li agradaria que entrés més diners i que, en comptes de retallar, es contractés a més gent. Però als Estats Units també hi ha laboratoris de càncer que s’estan tancant, per finançament. També allà s’està notant. Al centre en què jo treballo no hi ha un ERO, però també és complicat aconseguir fons. No és arribar i posar la mà.
Aquí parlem d’ajustos estructurals, no de treure un grup de recerca perquè no té resultats. Una retallada estructural en investigació del càncer potser hauria de tenir unes conseqüències fins i tot penals per a qui ho decideixi, per les seves implicacions tremendes per a la salut pública a llarg termini. Què n’opina?
Haurien de ser-ne conscients. Aquest centre és el centre insigne d’investigació de càncer. Si el que es necessita és estalviar diners, estic segur que es pot treure d’un altre lloc.
A vostè se li ha acabat la beca als Estats Units.
Jo vaig tenir una beca durant tres anys i ara m’estan pagant. Estic intentant establir el meu propi grup de recerca. Estic mirant a Europa i als Estats Units.
Com és l’experiència d’intentar crear un grup d’investigació a Espanya? Si crear una empresa és difícil…
La qüestió és que cal tenir finançament. Hi ha diners que pots aconseguir del Ministeri, també hi ha les ajudes Ramón i Cajal, però per poder fer la investigació que a un li agradaria fer has d’aconseguir finançament europeu, com les beques de l’European Research Council, que són extremadament competitives. L’hem demanat amb el CNIO, però és complicat.
Comentava abans la importància de l’economia en la veterinària, en la qual si no hi ha diners per al tractament se sacrifica al gos. Fins a quin punt passa d’alguna manera el mateix en la medicina humana? És el mateix tenir un càncer i anar a un hospital espanyol de províncies que anar al Memorial Sloan Kettering de Nova York?
Òbviament, com més especialistes puguis tenir en un lloc, més opcions et donaran. Si tens un tumor a la glàndula pituïtària i comptes amb un especialista en tumors de la glàndula pituïtària, tindrà més experiència, en principi estarà més a la última, tindrà més contactes, sabrà més com tractar-lo. Però parlem de casos extrems, d’un hospital petit davant del Memorial, que té molts recursos. Amb centres hospitalaris mitjans, amb les seves especialitats i la seva gent experta, no sé quanta diferència hi haurà. Sí que hi haurà diferencia que al Memorial es posa bastant èmfasi en desenvolupar fàrmacs que surtin dels laboratoris. Hi ha una oficina de transferència tecnològica que connecta l’investigador amb potencial per desenvolupar alguna cosa amb la situació real. Hi ha un ambient d’interacció entre la clínica i la investigació en la qual és més fàcil poder interaccionar amb un metge especialista en el tipus de càncer que tu estudies i veure si el que tu has fet pot tenir algun sentit per a ells. Es potencia prou, també perquè a ells els interessa, perquè si treuen un fàrmac que després funciona els va a donar molts diners.
