El Saló de Cent de l’Ajuntament va reunir alumnes i exalumnes, mestres, pares i mares i altres persones del món de l’ensenyament per conmemorar la primera classe, ara fa cent anys, a l’Escola del Bosc de Montjuic.
Els moments més emotius els van protagonitzar dos alumnes de sisè en explicar els seus records a l0escola i dedicar-li una poesia sobre la petjada que els ha deixat: “sempre estaràs al meu cor”; i també unes imatges de l’escola on es destacaven els valors de que s’ensenyaven tot educant: amor, natura, igualtat i solidaritat, així com el fet de que s’oferís una escola pública de gran qualitat als fills dels treballadors de les fabriques de Barcelona i, sobretot, als infants més desfavorits i amb dificultats respiratòries.
En totes les intervencions es va posar de relleu la vàlua dels seus dos primers directors: Rosa Sensat, a la secció de nenes; i Antolí Monroy, a la de nens, així com el caràcter innovador i avantguardista d’aquesta institució. La directora actual, Eva Chacón, va dir que assumir el repte de mantenir l’orientació renovadoradora i revolucionària de l’escola en els seus inicis li provocava un doble sentiment d’orgull i de responsabilitat, ja que requeria un gran esforç professional, tot citant algunes línies de continuïtat que s’han matingut com la recuperació de l’hort i el contacte amb l’entorn natural, les assemblees per promoure la ciutadania democràtica i la tradició musical.
En els parlaments institucionals, Gerard Ardanuy, regidor d’Educació, va posar l’accent en les iniciatives municipals en el camp de l’ensenyament: el pressupost de Cultura del 1908 que planteja per primera vegada donar un impuls a les escoles publiques de la ciutat, les escoles a l’aire lliure, la Comissió de Cultura del 1916 al front de la qual hi havia Manuel Ainaud, els Grups Escolar del Patronat que van escriure una de les pàgines més brillant de la II República i, més recentment, el Consorci d’Educació entre l’Ajuntament i la Generalitat.
Per la seva banda, Irene Rigau, Consellera d’Ensenyament, després de llegir uns fragments del diari de Rosa Sensat (publicats al seu llibre “Vers una nova escola”), va destacar alguns trets significatiu de l’Escola del Bosc: el treball manual -“transforma el pensament en acció”-, el dibuix, l’entorn natural, la convivència, i l’equip de mestres: “darrera d’una bona escola sempre hi ha un bon equip”. I va concloure dient que, a més de la celebració d’aquesta escola també caldria celebrar el bon moment de l’escola pública de la ciutat, oferint algunes dades sobre la gran demanda en aquests centres i sobre els resultats de les competències bàsiques.
Xavier Trias, alcalde de la ciutat, en la darrera intervenció institucional va posar de relleu la trascendència històrica d’aquest projecte, així com la importància del mestre en la formació de valors com la responsabilitat, l’esforç i el respecte. I, referint-se a la situació actual, va insistir en que Barcelona s’ha de convertir en un referent pel coneixement, la creativitat i la inclusió social; i va anunciar la celebració del “Tretzè Congrés de les Ciutats educadores” (el novembre a Barcelona) sota el lema: “Una ciutat educadora és una ciutat que inclou”.
La intervencio acadèmica va anar a càrrec de Josep González Agàpito, president de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans i autor de “Rosa Sensat i Vilà, fer de la vida escola”. Per aquest historiador de l0educació el caràcter pioner i renovador de l’Escola de Bosc s’inscriu dins d’una xarxa d’escoles públiques de la ciutat que es va convertir en una de les de més qualitat d’Europa i és l’expressió d’un pacte social per l’educació entre els diversos partits polítics i moviments socials que van fer possible que l’educació és convertís en l’instrument bàsic per la regeneració social i la formació d’un home nou.
González Agápito va anar situant els principals referents pedagògics d´aquesta escola: el dedenvolpumant biològic i l’observació científica de Claparède; l’educació democràtica de Dewey, que tracta de vincular joc i treball, escola i extraescola; els centres d’interès i la globalització segons Decroly; i l’empremta del naturalisme de Rousseau: “la millor escola és l’ombra d’un arbre”. I totes aquelles aportacions que combinen el desenvolupament personal i col·lectiu, el treball individual i en equip, l’escola i la vida i la democràcia amb la ciutadania del futur. Aquesta institució, malgrat el franquisme, va aconseguir obrir algunes escletxes perquè la seva pedagogía anés formant a les noves generacions abans que, amb la recuperació democrática, la ciutat impulsés de nou la xarxa d’escoles municipals.
Ben segur que, durant aquests dies de celebració, es reviuran records, vivències, experiències i moltes històries individuals i col·lectives. Una munió de pensaments i evocacions d’un relat educatiu poderós ben arrelat en els seus orígens i que encara avui vola ben alt.
