En les societats occidentals una de cada quatre nenes i un de cada set nens són agredits sexualment. No obstant això, més enllà dels casos més mediàtics i controvertits, pocs són els testimonis en primera persona que escoltem sobre aquesta xacra. Els abusos a menors són tabú i ho són, afirma la fotògrafa barcelonina Lorena Ros, perquè “és un tema tan dur, tan escabrós, horrible i esgarrifosa que se silencia i al qual es dóna l’esquena, i això és part del problema”. Per això, per donar veu als silenciats per la societat o el seu entorn, als que estan ocults, Ros acaba de publicar Unspoken (Blume), un llibre que posa rostres, històries i records en imatges i paraules per ajudar a visibilitzar les seves històries i les de tots aquests milers de nens que han patit abusos.
Vuit anys de treball a Espanya, Mèxic i Estats Units –”els patrons són molt semblants a tot arreu”, assegura– ha invertit Ros en recopilar i retratar els relats del passat d’aquests 17 supervivents. Els defineix així, explica, perquè “les persones que he retratat en el seu moment van ser víctimes, però ja l’han superat i deixat enrere, han sobreviscut a això”.
Per a això, Ros s’ha mimetitzat en la seva vida. Els protagonistes del seu llibre li han explicat les seves històries i obert els seus records i el seu entorn, perquè la seva feina, que li ha valgut un dels tres World Press Photo que atresora, no només recull els retrats d’aquests supervivents sinó que aquests també es teixeixen amb el seu present i aquests els llocs relacionats amb les agressions que van patir durant la infantesa. Algunes d’aquestes localitzacions (piscines, dormitoris, parcs o pistes esportives) són reals. Altres les ha recreat ella a través de les seves històries. “M’han deixat accedir a aquests aspectes tan foscos de la seva vida gràcies a una relació basada en l’honestedat i confiança i perquè han vist que l’objectiu d’aquest reportatge té un fi positiu, que no és altre que la necessitat de parlar dels abusos a menors per acabar amb ells”, explica.
Víctimes i supervivents amb nom propi
Unspoken recull històries tan dures com la protagonitzada per Loli i Mati. Aquestes dues germanes del Prat (Barcelona) avui tenen 39 i 48 anys però quan la gran tenia 16 anys va començar a patir els abusos sexuals del seu cunyat. Un any després, Loli tenia set anys i es va convertir també en el seu objectiu. “La Mati va decidir, als seus 13 anys, explicar a la seva germana gran què ocorria, però aquesta la va persuadir perquè callés i els abusos van continuar durant cinc anys més, fins que la Mati va complir 18. Pel seu costat, la Loli va acudir a la seva mare en la recerca d’ajuda, però, de la mateixa manera, va demanar que guardés silenci respecte a l’abús”, relata Ros.
Passats uns anys i quan els abusos van cessar, ambdues germanes es van explicar l’horror que havien viscut a mans de la mateixa persona i parlar amb la seva mare però, de nou, els va demanar que callessin. Així ho van fer i ho van superar juntes fins que va arribar el casament de la seva neboda, la filla del seu agressor, i elles van decidir no anar-hi. La Loli per fi va explicar a la seva família el que havien viscut de petites. Però la resposta del seu entorn no va ser ni de bon tros l’esperada. “La família no les va creure, va donar suport al pederasta i va titllar les germanes de mentideres”, el que va provocar que trenquessin relacions.
Però aquesta tragèdia no s’acaba aquí. Anys més tard, la Mati va descobrir que el seu fill José també havia estat víctima d’abusos sexuals. En el seu cas tot va passar amb 13 anys. Han passat set anys d’allò però José rememora en el llibre com el funcionari de la biblioteca del seu barri va començar a abusar d’ell, li feia xantatge i fins i tot es feia passar pel seu pare. En aquest cas el pederasta va acabar en judici i condemnat a set anys de presó.
L’Irene és una altra de les joves que posa veu als abusos sexuals. No sap quan el seu pare va començar a abusar d’ella però sí recorda “que quan ell entrava en el seu habitació, ella es feia la adormida”. Amb 19 anys i ja independitzada, es va enfrontar al seu pare i un parell d’anys després ho va explicar a la seva mare i a la família. La sorpresa va ser conèixer que el seu pare quan tenia 17 anys va ser acusat d’abusar dels seus nebots i ningú havia dit ni fet res al respecte.
Igual que l’Irene, el pare de la Raquel (29 anys) va començar a abusar sexualment d’ella des dels 3 i fins als 17 anys. Anys després l’hi va explicar a la seva mare però ella la va culpar de tot, el que la va portar a l’anorèxia. L’ajuda per sortir d’aquest horror, explica aquesta barcelonina, la va trobar en la dansa. I fins i tot ha desenvolupat una tècnica terapèutica pròpia per ajudar les persones que han patit abusos sexuals i trastorns de l’alimentació”.
En el cas de Pam (48 anys, de Ladson, Estats Units) va ser el marit de la seva mare qui la va violar. Tenia vuit anys. Als 12 quan estava jugant a bàsquet al col·legi, va sentir un dolor molt fort a l’abdomen i després d’una revisió mèdica, li van dir que estava embarassada de vuit mesos. Una cosa que ella mateixa ni entenia. “Ningú li va preguntar qui era el responsable”, explica. Va tenir la seva filla i el seu padrastre no va deixar d’abusar d’ella fins que la seva mare va morir el 1976, quan ella tenia 15 anys i la seva nena 3. Va ser el moment en què va marxar de casa i va intentar recompondre la seva vida, però tot va tornar de nou 15 anys després. Un investigador de Florida va informar que el seu pare havia estat detingut per maltractament a un menor. Tres anys després va ser condemnat a tres cadenes perpètues per abús sexual, assalt sexual i violació.
El llibre no només recull el testimoni de persones que han estat agredides sexualment pels seus pares, padrastres o familiars propers. També posa el focus en l’entorn social dels infants. En el cas del Miguel Ángel, un jove que té 23 anys i viu a Mataró, va ser el sacerdot responsable del grup catòlic juvenil on anava. Tenia 16 anys quan va començar a abusar d’ell. Explica que era una figura paterna per a ell i que durant molt temps es va sentir culpable de l’ocorregut per no haver-lo detingut.
O el del Joaquín, mexicà de 28 anys, que va ser violat per un capellà quan era escolà. Encara que els seus pares van denunciar al sacerdot, no es van trobar proves contra ell fins que, anys després, van descobrir que també tenia càrrecs per pederàstia a Los Angeles. El 2007 el Joaquín va presentar càrrecs contra el capellà per violació. El 2009, el Papa Benet XVI i el Vaticà van reconèixer la seva culpabilitat i va ser retirat de la seva diòcesi, però no excomunicat.
Aquestes són algunes de les esgarrifoses històries que poblen el llibre de Lorena Ros i la nostra realitat. Històries amb nom propi, amb episodis de silenci, culpabilitat, estigmatització i seqüeles psicològiques i físiques. Però també històries de supervivència, com recalca amb passió l’autora. Per posar-nos en la pell d’aquests protagonistes el llibre conclou amb una mena de relat explicant en primera persona que bé podria semblar una autobiografia o la intenció de col·locar-nos a nosaltres davant la brutal i punyent realitat a la qual ens acosten els seus textos i fotos. Ros manté el misteri sobre les seves intencions i l’únic que confirma és que “ho deixo en mà de la ment del lector. El final forma part de l’estructura narrativa del llibre i són ells els que han d’arribar a les seves conclusions. Que sigui d’una o altra manera no li dóna més o menys valor al llibre “.
El silenci
“Més del 90% dels casos d’abusos a menors es donen en l’entorn més proper. Si a més és un entorn tan nuclear com el familiar, i l’abusador és el pare o l’oncle, la situació és molt més complicada perquè la tendència és no trencar la família, fer callar la víctima ‘pel bé de tots’. Quan l’entorn és aliè, és més fàcil que les víctimes parlin i denunciïn”, explica la fotoperiodista.
Per això, Lorena Ros incideix que és fonamental trencar el silenci. Que ho trenquin les víctimes però també tots. “La societat no ha de tenir por de parlar dels abusos a menors perquè és una cosa real que pot ocórrer-li a qualsevol nen. I ha d’aprendre a tractar-ho perquè quan una persona que l’ha patit vol parlar, normalment se li dóna l’esquena. La societat i els mitjans de comunicació tenen molta responsabilitat per visibilitzar aquest problema i tractar des del respecte i no des del morbo”, assenyala advocant per l’educació i la desestigmatització. I també per millorar la legislació. El primer que ha de fer una víctima és denunciar els abusos però “el problema és que a Espanya aquest delicte presciu, no com als Estats Units. Sembla que la llei afavoreix als agressors”, rebla Ros.
