Hem estat educats en la negació de la diversitat per uns sectors socials dominants que han volgut confondre deliberadament el legítim desig d’igualtat amb el d’uniformitat, i ara ens toca encetar un procés de des-aprenentatge d’aquesta negació de la diversitat i de re-aprenentatge del seu valor positiu. L’educació inclusiva és una eina clau en aquest procés que ens ha conduir cap a una societat formada per persones diverses de fet i iguals en drets. Però en aquests moments això només és un “repte apassionant”; al contrari, la realitat és que les situacions de desigualtat, discriminació i segregació tendeixen a créixer.
Aquesta és, molt sintèticament, la tesi esbossada ahir del pedagog Miquel Àngel Essomba (ex director de la Unesco a Catalunya) en la conferència inaugural del pre-congrés Barcelona Inclusiva, que té lloc dimecres i dijous a l’espai Bonnemaison de la capital catalana. El congrés pròpiament dit es arrenca divendres i s’allarga tot el cap de setmana a l’Auditori AXA de l’Illa Diagonal.
Segons Essomba, doncs, l’educació inclusiva encara és “nedar contracorrent”, perquè, en primer lloc, “ens van ensenyar a caminar però el nou context social ens obliga a saber nedar” (afortunada referència a la modernitat líquida de Bauman) i, en segon lloc, “la riuada ens empeny cap a l’exclusió i la discriminació”. En la seva opinió, bona part del problema rau en què “tenim un sistema únic amb una escola única, un currículum únic, una llengua única i uns alumnes únics, i pels que no podem ubicar aquí els cataloguem d’alumnes especials i creem per ells unes escoles especials, amb uns metres especials i un currículum especial”.
Per aconseguir que l’educació esdevingui una autèntica palanca de transformació social diu Essomba que cal deixar enrere l’encara avui dominant “educació institucionalitzada” (aquella que confon educar amb escolaritzar) i superar també el que defineix com “educació crítica” (una fase molt més evolucionada ja que posa l’accent més en l’aprenentatge que en l’ensenyament i obre el procés educatiu a la societat). L’educació crítica per ell és encara insuficient i per tant cal “avançar cap a una educació comunitària, encara inexistent, formada per persones que col·lectivament i col·laborativament treballen juntes” i que se sustentaria en dues potes, l’educació inclusiva i l’educació intercultural.
Al llarg dels cinc dies del Barcelona Inclusiva (dos de pre-congrés i tres de congrés), l’objectiu dels organitzadors és precisament que l’intercanvi d’experiències serveixi per tenir més força col·lectiva per superar la corrent de l’exclusió i remar cap a una societat més inclusiva, la qual cosa abasta tot el cicle vital de les persones. Així ho van subratllar els presidents de l’Associació Catalana de Psicopedagogia i Orientació (ACPO), Jaume Francesch, i de l’Associació Catalana d’Orientació Escolar i Professional (ACO), Montserrat Núñez, els quals van estar acompanyats en l’acte inaugural pel director general de Joventut de la Generalitat, Toni Reig.
Als seus parlaments, Francesch i Núñez van insistir que es tracta d’un congrés obert i que les diferents taules i ponències (podeu trobar el programa complet aquí) s’han concebut perquè experts i no experts comparteixin mirades i s’enriqueixin mútuament. Tot i tractar-se de la primera edició, la temàtica del congrés Barcelona Inclusiva ha aixecat un gran interès, com ho demostren les 80 comunicacions presentades i les 750 persones que hi passaran al llarg dels cinc dies.
