“Faltan escuelas. Más de 8.000 niños no pueden ir al colegio” Aquesta era la portada de la revista Grama, de Santa Coloma de Gramenet de juliol i agost de 1973. Grama era una revista sorgida del teixit veïnal de la localitat. Una publicació de referència més enllà de Santa Coloma pel seu esperit crític. Ara s’acostuma a recordar per la cantera de periodistes que van sorgir de la seva redacció. Però ens ofereix molt més que això, ens permet conèixer realitats amagades pel règim i veure com determinats col·lectius s’hi van voler oposar i crear alternatives. L’estudi que havien preparat, i en el que anaven treballant des de feia temps, senyalava que a l’educació primària, l’Educació General Bàsica, obligatòria i gratuïta per nens i nenes de 6 a 13 anys faltaven més de 8.000 places. Aquell setembre s’esperava tenir-ne 2.540 més per tres escoles que estaven en construcció. En l’educació anomenada pre-escolar (2-5 anys) que ells mateixos definien com “no obligatoria pero muy importante para el niño”, faltaven més de setze mil places, només n’hi havien 2.800. Places de llar d’infants només n’hi havia 150 per a més de tretze mil infants menors de dos anys. De places de batxillerat (14-17 anys) n’hi havia només mil. Només hi havia un centre oficial per l’estudi del Batxillerat, el Puig Castellar. I no hi havia cap escola professional. Només existia una “Escuela de Formación Acelerada femenina” on s’impartien cursos de Secretariat i Confecció. A Santa Coloma només un de cada quatre nois i noies continuaven estudiant en acabar l’Educació General Bàsica. Si pensem en l’educació per a nens i nens amb necessitats especials, només hi havia un centre amb 32 places per casos de discapacitat intel·lectual.
Aquesta no era una situació exclusiva de Santa Coloma de Gramenet, ells mateixos es van encarregar de recollir altres casos a La Sagrera, El Carmel, Poble Nou, L’Hospitalet, Terrassa… La llista podria ser molt llarga. L’escola tal com hem tingut ocasió de conèixer fins ara en el conjunt del Catalunya no hauria estat possible sense l’actuació decisiva de diferents sectors de població que va reivindicar el dret a l’educació de les nenes i els nens dels seus barris. I cal insistir en la referència als barris perquè seria en aquest espai on tindrien lloc les mobilitzacions. En alguns casos potser som massa condescendents anomenant barris a aquests espais. Espais en els marges de les nostres ciutats que van ser ocupats per per persones que hi arribaren durant els anys cinquanta i seixanta fugint per motius econòmics, polítics… de les seves terres d’origen. Les necessitats en aquests espais eren moltes i de diferents tipus. Son molts els relats de persones que expliquen com en aquells anys van arribar a l’estació de França i quedaven meravellats de la ciutat de Barcelona. Després el seu estat canviava radicalment en veure on haurien de viure i en quines condicions. Algunes persones fins i tot ho van passar malament abans de sortir de l’estació en demanar-los els papers: contracte laboral, acreditació de viure a casa d’algun familiar… Si no els tenien, durant uns anys, fins i tot podien acabar tancats al Pavelló de Missions (una mena de CIE de l’època) i retornats a les seves localitats d’origen. El règim franquista era controlador i una font inesgotable de dolor.
No ens hauríem de quedar només amb el número de places, quines característiques tenien? Ja aleshores mestres i pedagogs coincidien en que el nombre d’alumnes per aula no hauria de ser superior a 30. Però a Santa Coloma de Gramenet les escoles públiques tenien de 50 a 55 infants per aula. A les escoles privades, que eren una part molt important que cobrien el buit públic, depenia de les dimensions, acostumaven a ser de 45 a 50. En algunes classes de pàrvuls arribaven a més de 80 nens. Els mètodes i els continguts tampoc els convencien gaire: aprenentatge memorístic; foment d’un caràcter individualista, competitiu i submissió a la jerarquia; utilització dels càstigs, continguts no actualitzats… Això els portava a plantejar la pregunta de per a qui hi havia igualtat d’oportunitats. La Ley General de Educación deia explicitament: “Ofrecer a todos la igualdad de oportunidades educativas sin más limitaciones que la de la capacidad para el estudio…” La conclusió de la gent de Grama deia així: “…prevalece el interés de una minoría social que aspira a perpetuar su situación de privilegio, mediante la utilización de la cultura”.
«Catalunya, un sol poble»
Al president Jordi Pujol li agrada recordar l’aportació comunista, tot i que ell pugui estar molt allunyat d’aquests plantejaments, per fer cohesionar una societat que volia sortir del franquisme i construir un altre món. «Catalunya, un sol poble» va ser una crida impulsada pel Partit Socialista Unificat de Catalunya als barris nascuts de la immigració dels cinquanta i seixanta. I també ho va fer Pujol. Potser per això, la reforma educativa que va portar la immersió lingüística es va completar per primera vegada a Santa Coloma de Gramenet. El primer curs (1983/84) van demanar escola en català un 13,3% de les famílies; al següent curs, el percentatge ja arriba al 42% i després ja supera el 50%. A tot Catalunya, el curs 1983/84, el 29% dels alumnes estava escolaritzat en una escola en català; al 1986/87 el percentatge s’eleva al 45%. Les persones que han estudiat el procés d’immersió destaquen que es va iniciar gràcies a la voluntat i complicitat de tots els agents educatius: del govern, dels mestres i sobretot, de les famílies. Especialment les famílies castellanoparlants. Aquesta defensa de l’escola en català per part de famílies no catalanoparlants es donava perquè percebien que saber el català aportaria més oportunitats als seus fills. I el mateix Pujol també recorda la seva visita a Santa Coloma, a l’Institut Puig Castellar, per participar en una de les reunions que es feien des del Departament d’Ensenyament per estudiar el grau d’acceptació o rebuig d’aquesta política. Reunions amb mestres i mares i pares de les AMPA. En aquest cas recorda i insisteix en les respostes positives rebudes. D’una altra manera, diu, hauria defensat una manera de fer més gradualista, segurament menys eficaç. Però no va ser el cas i considera que aquest suport s’han demostrat amb la bona convivència a Catalunya.
Avui aquesta convivència no està en perill a les escoles per qüestió de llengua. Tots els estudis acadèmics dels que disposem així ens ho fan notar. La immersió lingüística funciona perquè els nens i les nenes surten de l’escola amb un domini correcte de les dues llengües. Es podria fer d’una altra manera? Segurament. En qualsevol cas, el debat necessari té molt poc a veure amb els enfrontaments que estem vivint. La LOMCE no ajuda en res. L’actitud del Partit Popular a les Illes Balears i al País Valencià, tampoc. Allò que està aconseguint és crear una crispació generalitzada que no existia anteriorment. Evidentment, ara cal trobar una solucions. Però el problema sembla clar que no hi era. Potser el que ens hauríem de preguntar és si avui Catalunya es continua pensant com un sol poble. El PSUC, i tot allò que representava, durant les dècades dels seixanta i setanta hi va apostar a partir de la distribució de la riquesa, l’educació, la llengua, la cultura… Ho farien millor o pitjor. Avui a les nostres escoles hi ha gana. Avui, la LOMCE limita la participació de les famílies a les escoles. No fomenta la democràcia i la participació, la dificulta. La LOMCE disminueix la ja poc important presència de les arts, la música, la filosofia o l’ètica a les escoles. Avui la nostre educació pateix una revisió del model que genera precarietat i exclusió entre part de qui hi treballa. Avui a les nostres universitats hi ha barreres diverses que no garanteixen que l’accés a graus o màsters només estigui limitat per la capacitat d’estudi. Convé que ens tornem a preguntar, com feia la gent de Grama el 1973, si hi ha igualtat d’oportunitats i per a qui.
