Aquest és un article publicat a SINC.
Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el maltractament infantil es defineix com els abusos de què són objecte els menors de 18 anys en el context d’una relació de responsabilitat, confiança o poder, i inclou abús sexual, desatenció, negligència o explotació comercial que puguin causar un dany a la salut, desenvolupament o dignitat de l’infant.
Fins ara, els resultats dels estudis de neuroimatge estructural realitzats han estat inconsistents. Un nou treball, publicat a l’American Journal of Psychiatry i dut a terme per experts del King’s College de Londres i la Fundació per a la Recerca i la Docència (FIDMAG) de les Germanes Hospitalàries, aporta noves dades.
“El maltractament durant la infància actua com un factor d’estrès i produeix una cascada de canvis fisiològics i neurobiològics que podrien provocar alteracions permanents de l’estructura cerebral”, explica a Sinc Joaquim Radua, investigador de la FIDMAG i el centre britànic i únic autor espanyol del treball.
Per comprendre quines són les anomalies més robustes en el volum de substància grisa, l’equip investigador, del qual també forma part la Universitat Nacional de Singapur, ha realitzat una metaanàlisi dels estudis de morfometria basada en vòxel (VBM) sobre el maltractament infantil.
La VBM és una tècnica d’anàlisi en neuroimatge que permet investigar diferències focals en l’anatomia del cervell comparant les ressonàncies magnètiques cerebrals de dos grups de persones.
L’estudi va incloure 12 conjunts diferents de dades que comprenien un total de 331 individus (56 nens o adolescents i 275 adults) amb història de maltractament infantil, més 362 subjectes no maltractats (56 nens o adolescents i 306 adults).
Per examinar les regions cerebrals amb menor o amb més volum de substància grisa en els individus maltractats, es va usar un mètode metaanalític de neuroimatge tridimensional anomenat ‘signed differential mapping’ (SDM), desenvolupat expressament per Radua.
Anomalies no relacionades amb la medicació
En comparació amb els subjectes no maltractats, els individus exposats a maltractament infantil tenien un volum significativament menor de substància grisa en diverses zones del cervell: el gir orbitofrontal i temporal superior dret que s’estenia a l’amígdala, l’ínsula i els girs parahipocampal i temporal medi, així com en els girs frontal inferior i poscentral esquerres. “Els dèficits en les regions orbitofrontal-temporal-límbica dreta i frontal inferior esquerra també es van observar quan només es van incloure participants no medicats, indicant que aquestes anomalies no estaven relacionades amb la medicació sinó amb el maltractament”, apunta Radua.
Per contra, l’expert espanyol subratlla que les anomalies en el gir poscentral esquerre només es van observar en els individus maltractats de major edat. Aquestes troballes demostren que les anomalies de substància gris més consistents en individus exposats a maltractament infantil es troben en les regions prefrontal ventrolateral i límbica-temporal.
Aquestes regions tenen un desenvolupament relativament tardà, és a dir, després del maltractament, i la seva disfunció podria explicar el dèficit afectiu i cognitiu que poden patir les persones amb història de maltractament infantil.
“Aquestes dades mostren les greus conseqüències de les adversitats ambientals infantils en el desenvolupament cerebral”, afegeix Radua. “Esperem que els resultats d’aquest estudi ajudin a minimitzar el risc ambiental a la infància ia desenvolupar tractaments per normalitzar aquestes alteracions morfològiques”, conclou.
