Aquest mes de juliol centenars de mestres tornaran a reunir-se, acabades les classes, per avançar en la seva formació, compartir experiències, conèixer noves eines i corrents pedagògics i, en conseqüència, millorar la seva feina i la del sistema educatiu català. Ho faran a través de les escoles d’estiu, cursos i trobades que sovint organitzen els propis docents a través dels moviments de renovació pedagògica i que aquest curs compleixen 100 anys.
Aquestes escoles tenen el seu origen en la iniciativa formadora del pedagog Eladi Homs l’any 1914, quan es va celebrar la primera escola d’estiu sota el paraigua de la Mancomunitat de Catalunya, però el seu esperit autogestionari -de mestres i per a mestres- hi ha qui el situa abans i tot. Potser en les converses pedagògiques impulsades per grups de docents fa més de 100 anys a les comarques de Girona, sobretot a l’Empordà.
Una primera conversa entre mestres promoguda pel professor de Camallera Silvestre Santaló, el 28 de juny de l’any 1903, per debatre sobre el paper dels treballs manuals a l’escola, podria ser una de les llavors que acabaria germinant en les escoles d’estiu, i sobretot en aquesta necessitat sovint present entre els mestres de Catalunya d’organitzar-se ells mateixos per satisfer la seva set de formació i renovació pedagògica.
En motiu dels 100 anys de les escoles d’estiu, que es compleixen aquest 2014, arranquem a El Diari de l’Educació una sèrie d’articles sobre la seva història, una trajectòria d’alts i baixos que troba alguns precedents, abans de la seva institucionalització sota el paraigua de la Mancomunitat, en la inquietud i capacitat d’autogestió de Santaló i d’altres mestres empordanesos.
La llavor de Silvestre Santaló, mestre de Camallera
“Imagina’t que estic negre per ensenyar amb profit la construcció gramatical. Doncs bé, organitzo una conversa sobre el tema i els aficionats a les coses de la gramàtica m’ajuden a arranjar el problema”. Així de senzill era per a Silvestre Santaló, mestre de Camallera, el funcionament de les converses pedagògiques, segons va deixar escrit a la revista El defensor del magisterio.
En aquella publicació exposava alguns dels motius que el van portar a celebrar la primera conversa pedagògica el juny del 1903, una trobada que, vist el seu èxit, es convertiria en tota una escola d’estiu aquell mateix any. Del 20 al 30 de juliol del 1903 van tenir lloc a Girona uns cursos sobre treballs manuals -la mateixa temàtica de la primera conversa-, tota una fita en l’autoformació a Catalunya en què van participar 30 persones.
“Els mestres públics que treballaven en pobles petits de l’Empordà veien que amb la formació que havien rebut mentre estudiaven a l’Escola Normal no en feien prou”, apunta Salomó Marquès, professor a la facultat d’Educació de la Universitat de Girona i historiador de la matèria. “Tenien la necessitat de seguir-se formant, i van proposar de reunir-se en converses, no conferències, per compartir el que sabien de cada cosa”, explica Marquès, que reivindica les comarques gironines com un dels bressols de la renovació pedagògica a Catalunya.
Marquès contextualitza el sorgiment d’aquelles converses dins un sistema que menyspreava la pràctica docent i el sistema educatiu públic, tant pel que fa al seu finançament com per a la taxa d’escolarització, que era molt baixa. “Van ser mestres que van topar amb la realitat de l’escola i que, per sortir-se’n, van optar per organitzar-se i ajudar-se entre ells”, exposa el professor.
Però aquesta inquietud només es trobava a les comarques gironines? No, assegura Marqués, que explica que el mateix any ja es van començar a reproduir aquestes converses arreu de Catalunya -Lleida i Tarragona, sobretot-. Però sí que és cert que a les comarques empordaneses hi van coincidir alguns puntals de la renovació pedagògica. “Hi havia tot un col·lectiu de mestres que tenien contactes, que es movien, que sabien què passava a l’estranger -sobretot a França-, que tenien revistes que funcionaven…”, detalla Marquès, que tot i així admet que la renovació pedagògica no es patrimoni gironí, sinó que aquestes comarques hi van jugar un paper important en els seus inicis.
Entre les publicacions més destacades, hi havia El defensor del Magisterio, iniciada pel professor de Cantallops Josep Gumbau i vigent entre 1895 i 1905; i El Magisterio Gerundense, nascuda el 1908 i dirigida als inicis pel mestre d’Agullana Joan Batlle. Dues revistes, per tant, amb la marca de l’Alt Empordà.
Les converses pedagògiques van funcionar durant anys, com a exemple d’autogestió docent reeixida i afrontant tota mena de temàtiques, però el cert és que escoles d’estiu com la de 1903 no n’hi va tornar a haver. El següent exemple d’escola d’estiu ja es remunta al naixement oficial d’aquestes trobades, l’any 1914, amb l’entrada en escena de l’Administració catalana.
Homs i la Mancomunitat, des de dalt
A diferència de les converses pedagògiques, fetes per i per a mestres, l’any 1914 es va celebrar oficialment la primera escola d’estiu a Catalunya de la mà del Consell d’Investigació Pedagògica de la Diputació de Barcelona, encara que s’ha d’incloure dins el context de la creació de la Mancomunitat de Catalunya, que tenia entre altres objectius impulsar reformes educatives.
El seu primer director va ser Eladi Homs, un destacat pedagog català que precisament s’havia format als Estats Units i n’havia importat la tradició de celebrar escoles d’estiu. Homs també va ser el principal importador del pensament de John Dewey, pare de l’anomenada Escola nova, un moviment d’autèntica revolució pedagògica que ja llavors introduïa aspectes en l’educació dels infants com l’atenció individualitzada, l’observació de les necessitats dels nens i nenes o el desenvolupament de projectes educatius tangibles.
Tot això va impregnar les escoles d’estiu d’Homs -després liderades per Alexandre Galí-, que van durar fins la seva primera abolició l’any 1924, amb la dictadura de Primo de Rivera.
L’inici de les escoles d’estiu, per tant, va arribar no de l’autogestió docent, sinó des de l’Administració catalana. “Tot era més oficial, inclús diria més elitista, perquè hi participava gent que no treballava en escoles; era un reflex de la visió més elitista que tenia la Mancomunitat”, valora Marquès, que tot i així afegeix: “Però benvinguda sigui la iniciativa! Perquè responia a una preocupació de la Mancomunitat per preservar i elevar la cultura del país”, sentencia.
Salvador Carrasco, membre del Col·legi de Doctors i Llicenciats en Ciències i Lletres de Catalunya, que també ha fet recerca sobre el tema, explica que els mestres en aquell moment estaven molestos amb la Mancomunitat, no només per la seva política “elitista”, sinó perquè els devia augments de sou i perquè no va consultar els docents de primària, l’any 1913, a l’hora d’instaurar el Consell d’Investigació Pedagògica. Carrasco apunta que no va ser fins el 1922 que es va incorporar la Federació Nacional de Mestres com a col·laboradora de la Setmana de l’Escola d’Estiu.
La República, moment àlgid
Com no podia ser d’una altra manera, l’esplendor de l’educació pública que es va viure durant la Segona República a Catalunya va tenir la seva repercussió en les escoles d’estiu, que es van reprendre després de la dictadura -i que durarien fins la següent dictadura, la de Franco-. “Durant la República la formació pren un aire més progressista i renovador, que atenia a les necessitats reals”, explica Marquès.
“Durant les escoles hi havia cursos, però també debats centrals sobre política escolar, que interessaven a la Generalitat: sobre els grans temes de l’època: l’educació moral, la llengua…”, explica Marquès. Temes que s’estaven plantejant tant a l’Estatut com a la Constitució. Novament, doncs, els mestres marcaven l’agenda dels avanços pedagògics, però aquesta vegada en clara sintonia amb la Generalitat, disposada a millorar la formació dels mestres en contacte amb noves corrents com la de Freinet o Decroly.
