A la ciutat nord-italiana de Reggio Emilia, evidentment, no intercanvien tancs per escoles bressol. Però hi va haver un dia en què ho van fer. I van plantar la llavor, amb gestos com aquest, d’una filosofia d’educació infantil que ara és model internacional. Així ho recollia Loris Malaguzzi, pedagog de referència en aquella regió i artífex de la manera emiliana d’entendre l’educació. I així ho expliquen encara hereus de la seva pràctica docent com Antonia Ferrari o d’altres educadors de Reggio Emilia, que aquests dies són a Barcelona per difondre els seus coneixements a l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat.
L’anècdota dels tancs és la que fa servir Ferrari per evocar una de les claus del factor diferencial de l’educació infantil a Reggio Emilia, inèdit dins la pròpia Itàlia. Un grup de veïns, havent desmantellat i venut un tanc acabada la Segona Guerra Mundial, es plantejava què fer-ne dels diners. Fer un local de trobada i de ball, van proposar els homes. O una escola bressol, per educar les futures generacions en uns valors que impedissin recaure a la societat en els paranys de la guerra, van suggerir les dones. I va ser aquesta última la proposta que va prosperar.
Ferrari explica, però, que hi ha moltes més causes que expliquen el desenvolupament d’una educació infantil puntera a Reggio Emilia, més enllà de l’anècdota: una forta tradició cooperativista a la zona -amb segell comunista-; una constant batalla en la darrera meitat de segle, per part dels educadors, per aconseguir un reconeixement de l’educació infantil -precedit per la batalla de l’emancipació de la dona-; el fet de comptar amb referents intel·lectuals del calibre de Malaguzzi…
Però… en què consisteix el model de Reggio Emilia?
En una entrevista amb Ferrari (amb la traducció simultània de l’educador David Altimir), l’educadora italiana revela alguns dels aspectes més importants del que ella es nega a anomenar model -“perquè no es pot reprodruir a tot arreu de la mateixa manera”, diu-, sinó filosofia de l’educació a Reggio Emilia.
“Hem de trencar amb la idea del nen petit que escolta: el mestre ha de ser un constructor de contextos que permetin a l’infant de construir el seu propi coneixement i els seus projectes”, explica Ferrari, en un discurs que sembla extret de pedagogs de referència com John Dewey o Jean Piaget, però que realment porten a la pràctica. “Hem d’acceptar que els nens i nenes són competents, que tenen consciència i que són ciutadans de ple dret”, apunta Ferrari, “i si ens creiem això, el rol de l’educador ha de canviar”. Esdevé un ensenyant que observa, acompanya, i canalitza la creativitat dels infants.
Portar la teoria a la pràctica -una teoria de la qual participen els mestres, sotmesos a una formació contínua permament-, és un dels reptes que tenen als nidos -així anomenen les escoles bressol- de Reggio Emilia. I fer aflorar els 100 llenguatges que Malaguzzi considera que posseeixen tots els infants, una manera poètica de definir la diversitat de formes amb què s’expressen els nens i nenes.
Una escola oberta a la societat
Un altre dels pilars de l’educació en les escoles bressol municipals d’aquesta ciutat, de no gaire més de 150.000 habitants, és l’obertura dels centres educatius al seu entorn. D’entrada, explica Ferrari, “els pares i mares són protagonistes en l’escola, juntament amb els educadors, els infants i fins i tot la resta de treballadors del centre”. Cada matí la família acompanya els seus fills fins a dins del centre, i intercanvia unes paraules amb el mestre. I a la tarda, el mateix. A més, està previst que al llarg del curs hi hagi cinc o sis trobades de pares i mares amb els mestres per fer seguiment de l’evolució de l’infant.
“És important que la família hi doni el seu punt de vista, també en l’enfocament pedagògic, perquè és qui millor coneix l’infant”, explica Ferrari, que afegeix que “després ja serà feina del mestre confrontar aquestes propostes amb els seus propis plantejaments”. El paper del mestre, segons Ferrari, no és gens còmode i sempre està subjecte al canvi, per això assegura que els costa de prodigar la filosofia. “El mestre ha d’estar confrontant continuament els seus pensaments, dialogant… i això no és còmode”, conclou.
També ho ha de contraposar a la manera de fer dels seus companys a l’aula. En primer lloc, a l’altre mestre. Perquè són sempre dos els educadors que hi ha a l’aula. Amb més infants, sí, uns 28, però amb més recursos humans. Això és així, segons explica Ferrari, perquè una vegada més força a l’educador a dialogar, a establir acords, a treballar col·laborativament amb altres adults.
Hi sol haver-hi fins i tot una altra figura a les bressol, el perfil de l’atelierista, un artista plàstic sense formació docent. La seva funció, relata Ferrari, és la de “trencar” la idea d’una escola en què només hi ha ensenyants que ensenyen i nens que escolten. La seva presència i les activitats que proposa, de caràcter artístic i creatiu, contribuirïen de canal d’expressió als 100 llenguatges dels nens.
Els matisos
Com en la majoria de casos, no tot és tan senzill, com explica Ferrari, i quedaria una imatge immaculada de les escoles bressol de Reggio Emilia si no expliquéssim també que, per exemple, no són tots els pares i mares els qui participen de l’escolarització dels seus fills, que sovint se’ls ha d’anar al darrere, o que no tots els centres educatius de la ciutat es regeixen per aquesta filosofia: també hi ha escoles de titularitat estatal, o d’entitats religioses.
