Entrevista publicada a eldiario.es
L’accés universal a l’educació és un “desafiament major” a nivell universal. La manera en què els estats –qualsevol estat– prioritza els seus recursos econòmics per a garantir aquesta educació i promoure la igualtat d’oportunitats s’ha convertit en un indicador de primer ordre a l’hora d’avaluar la qualitat de les democràcies. Renato Opertti, coordinador de l’Oficina Internacional d’Educació de la Unesco, considera que l’acció dels governs és una peça clau per establir els mínims que evitin l’exclusió cultural. Opertti fa un càlcul clar sobre quant costaria portar l’educació a tota la infància: 75 vegades menys que el que s’inverteix en armes.
Què suposa educar de manera inclusiva al segle XXI?
El concepte d’educació inclusiva implica democratitzar les oportunitats de formació per a totes i tots buscant comprendre, respectar i atendre les diversitats individuals, socials i culturals. En aquest marc, la Unesco fa referència a la necessitat d’una visió de conjunt perquè un sistema educatiu pugui ser efectivament inclusiu a través per exemple de les escoles, dels currículums i de les pràctiques de classe.
On estan tractant d’utilitzar l’educació com a eina d’inclusió social?
No es tracta d’estigmatitzar països ni societats. [tweetability text=”“L’exclusió es dóna a tot arreu tot i que amb diferències significatives entre regions””]L’exclusió així entesa es dóna a tot arreu tot i que amb diferències significatives entre regions.[/tweetability] L’educació inclusiva és vista cada vegada com una resposta global als problemes d’exclusió. La qüestió és no només constatar com la pobresa, la marginalitat i la segregació poden esdevenir en exclusió, sinó també de veure i reconèixer que l’expulsió del sistema educatiu –anomenat abandonament– i els baixos nivells d’aprenentatge i de desenvolupament de competències ciutadanes, igualment exclouen. On es donin. Evidentment les situacions de major exclusió es donen a l’Àfrica subsahariana i entre aquells col·lectius pobres i marginats, amb marcada incidència en dones i en habitants de zones rurals.
Quin rol haurien de jugar els Estats?
Garantir nivells adequats de finançament de l’educació que cobra encara més rellevància a la llum dels impactes encara persistents de la crisi financera. El rol de l’Estat és central en facilitar condicions i assegurar aquests mínims, la qual cosa implica necessàriament ferm lideratge, claredat en les orientacions de política, sostinguda voluntat política i equips professionalment sòlids. Si l’Estat no s’orienta ni lidera, no hi ha construcció possible de polítiques públiques que englobin i comprometin al propi Estat, la societat civil, el sector privat i principalment als ciutadans.
Quina dimensió té aquest problema de l’exclusió educativa?
[tweetability text=”“Democratitzar l’accés a l’educació segueix sent un desafiament major a nivell universal””]Democratitzar l’accés i gaudir del coneixement segueix sent un desafiament major a nivell universal.[/tweetability] Com que les societats prioritzen l’assignació de recursos per sectors i grups de població és un bon indicador de la qualitat de les polítiques públiques i en definitiva de la qualitat de les democràcies.
Resulta també necessari analitzar com les anomenades societats del coneixement poden revertir la forta tendència al creixement de les bretxes d’equitat en l’accés a coneixements i competències ciutadanes bàsiques, que penalitzen severament als sectors més pobres.
Hi ha països en els quals el coneixement sembla un enemic i la despesa militar és superior a la d’educació…
Costaria 11.000 milions de dòlars finançar a països de baixos ingressos una educació infantil, primària i alfabetització de la població adulta que són tres dels sis objectius d’Educació Per a Tots de la Unesco. Són el que es gasta en tres dies en material en conflictes armats. No obstant això, es gasta 75 vegades més aquesta quantitat per any en armament en general. [tweetability text=”“Tres dies de pau al món podrien proporcionar a tots els nens una educació primària bàsica””]Tres dies de pau al món podrien proporcionar a tots els nens una educació primària bàsica.[/tweetability]
Com es pot posar en pràctica aquest model d’educació en escenaris dominats per grans disparitats, discriminació o violència armada?
La promoció i la facilitació del diàleg polític sobre l’educació, involucrant institucions i actors de dins i fora del sistema educatiu –formal i no formal– és essencial per legitimar, i sustentar els processos de canvi. [tweetability text=”“Preguntar amb ment oberta sobre models i estratègies millora la qualitat del debat educatiu””]Ens sembla que preguntar amb ment oberta sobre els models i les estratègies que semblen funcionar en diferents contextos, contribueix a millorar la qualitat del debat educatiu. No es tracta d’imitar ni d’assimilar sinó d’aprendre i compartir.[/tweetability]
Però no hi ha una fórmula que es pugui exportar…
Com ja s’ha assenyalat, no creiem que hi hagi models a imitar sinó d’aprendre de pràctiques educatives que semblen marcar la diferència. Per exemple, els països nòrdics es caracteritzen per tenir una visió integrada de les polítiques d’inclusió social i educativa que sostenen mútuament. Es busca incloure per diferents vies i estratègies, començant molt aviat en la infància i en el marc de polítiques territorials (dimensió local del desenvolupament), de famílies i educatives unitàries.
