Aquest és un article publicat a eldiario.es
Hores asseguts en un pupitre, timbres d’entrada i de sortida, exàmens, currículums rígids… Són els records que la Diana i en Diego, als seus 40 anys, associen al que va ser la seva escola. Ara s’han convertit en pares i, a través dels ulls de la Jara, la seva filla de dos anys, han tornat a retre comptes amb les seves pròpies experiències infantils a les aules. “Veure créixer a la nostra filla ens ha canviat per complet la perspectiva vital. Ens ha ajudat, entre moltes altres coses, a adonar-nos que l’escola, tal com l’havíem viscut nosaltres, no la volíem per a ella“, reconeix la Diana, psicòloga social.
Amb l’inconformisme com a motor, la parella va començar a investigar sobre models educatius alternatius. “Ens vam adonar -explica la Diana- que no estàvem sols, que s’havia teoritzat molt sobre aquest tema, i la motivació va anar creixent. Ens va atrapar completament“. Tant que la seva inquietud s’ha convertit en un autèntic projecte vital que els ha portat sobre una bici per Estats Units i diversos països d’Europa durant tres mesos. L’objectiu: conèixer en primera persona aquests altres projectes educatius i filmar-los, perquè la seva experiència ajudi a obrir al món les portes de realitats que encara continuen en els marges.
El camí de Esto no es una escuela va començar a finals del 2013, quan la Diana i en Diego van decidir prendre’s una excedència a la feina. Al març es van posar les motxilles a l’esquena i fins a finals de juny van passar per 13 escoles diferents. La Jara, la protagonista d’aquesta història, no s’ha perdut detall d’un llarg viatge geogràfic convertit, recalca la parella, en un “autèntic viatge interior”. “La petita anava asseguda en una cadireta al capdavant de la bici d’en Diego. Com que anàvem amb ella, no hem deixat res a l’aventura. Ho portàvem tot molt calculat: les rutes, els allotjaments…”, assenyala la Diana.
Per una qüestió econòmica i també personal, van decidir que no trepitjarien hotels, sinó que tractarien d’allotjar-se en llars de persones locals que els acollissin. Perquè si l’inconformisme ha insuflat d’energia les rodes de les seves bicis, el compartir una experiència que no volien que quedés només en el si de la seva pròpia família ha fet la funció de brúixola.
“Hem conegut escoles en què hi ha una participació real dels nois i noies. Escoles democràtiques en què tot es decideix de manera assembleària, en què els vots dels adults valen el mateix que els dels nens i nenes”, relata la Diana. La il·lusió envaeix el seu discurs. “Necessitem una escola activa en què els alumnes tinguin el màxim grau d’autonomia perquè puguin prendre les seves pròpies decisions. Si menyspreem i subestimem les capacitats dels més petits -opina-, estem creant el brou de cultiu perquè esdevinguin persones passives i egoistes“. I remata: “Quan els dones la possibilitat d’expressar, floreixen. És màgic”.
El contacte amb la natura és un altre dels elements imprescindibles per a la futura escola de la seva filla. “Falta molt en els espais educatius i considerem que és especialment important en el cas dels més petits, l’aprenentatge està molt basat en el cos, en les seves experiències sensorials”, argumenta. D’aquí també la idea de viatjar en bicicleta com a forma de reivindicar un mitjà de transport sostenible que, diu la Diana, “permet integrar-se al paisatge, interactuar amb el que veiem“. “És una mica un reflex de l’educació que busquem per a la Jara“.
Però a Espanya les coordenades que han guiat la seva aventura estan enterrades. Sobre elles, s’instal·la inamovible el pes de l’escola tradicional, dels rols mestre–alumne i, en última instància, d’una normativa legal que deixa poc marge a altres pedagogies. “La inèrcia del sistema és molt gran: aquesta idea que l’escola és la que toqui, la que estigui a prop de casa, a la qual han anat els pares… Sembla que només una minoria es planteja que hi ha quelcom més enllà d’això. i aquests pocs tenim de vegades una sensació d’incomprensió i de frustració esgotadora davant d’una realitat que no respon a les nostres expectatives”, apunta la Diana.
Per trencar amb això, la parella comença dimarts que ve un tour que els portarà a conèixer en els pròxims quatre mesos els projectes alternatius que es couen a Espanya. El segon round s’iniciarà a Almeria i la primera parada serà l’escola infantil Escoleta d’Ítaca, una aposta innovadora que s’estrena aquest curs. “Volem donar una empenta als mestres i les famílies valents que s’atreveixen a discutir allò establert i actuar. També ens qüestionem que, si bé és cert que al nostre país hi ha altres models, es tracta gairebé sempre d’iniciatives privades que només poden permetre’s uns pocs”, reflexionen.
Tot i ser conscients que el sistema educatiu no està de la seva part, la curiositat inesgotable, la vitalitat a prova de bombes i l’afany incansable per comprendre el món que veuen cada dia en els ulls de la seva filla, estan avui també en els seus propis. “I aquest -assumeix la parella- és un tresor que no podem dilapidar per res del món”.
