Aquest és un article publicat a Agenda Pública
Quan Margaret Thatcher es va convertir en Primera Ministra de Gran Bretanya l’any 1979, va dur a terme el que alguns analistes educatius britànics van anomenar la “modernització conservadora” en educació. Margaret Thatcher va ser prèviament ministra d’Educació entre 1970 i 1974, però va ser sent Primera Ministra quan va consolidar una veritable revolució en la forma de dissenyar, implementar i gestionar les polítiques socials i la política educativa en particular. La modernització conservadora va combinar, entre diverses reformes, el back to basics (l’èmfasi en el coneixement instrumental) com a reacció a la frivolitat igualitarista dels governs laboristes, amb una aposta clara per polítiques de privatització exògena i endògena de l’educació. Va afavorir per exemple polítiques que permetessin un major accés dels alumnes desfavorits a escoles privades i, sobretot, apostar per polítiques de liberalització tant de la demanda educativa (amb més llibertat d’elecció) com de l’oferta escolar (a través de sistemes que atorgaven major autonomia de gestió econòmica i pedagògica a les pròpies escoles alhora que majors exigències en la rendició de comptes). La modernització conservadora es va caracteritzar doncs per una combinació d’ingredients ideològics neoconservadors i neoliberals, una combinació a priori contra natura. Un model capaç de fer compatible simultàniament elevats nivells d’intervenció i control públic de l’ensenyament, amb sistemes altament liberalitzats de gestió escolar.
En els anys en què Thatcher impulsava la modernització conservadora en l’educació britànica, els països del sud d’Europa, com Espanya o Portugal, estaven embarcats per primera vegada en la seva història a intentar construir una educació de masses, amb prou qualitat i obertura democràtica per escapar de l’obscurantisme de les seves llargues dictadures. A Espanya, la batalla de la política educativa se situava en la lluita entre sectors que pretenien consolidar o acabar amb els privilegis del sector privat de l’ensenyament, i en particular de l’Església catòlica. La política educativa es dirimia entre forces progressistes i conservadores, amb poc marge per als plantejaments liberals en la gestió educativa que no fossin el manteniment d’una suposada “llibertat d’elecció” (només disponible per sectors acomodats) i sobretot, la llibertat de creació d’escoles. Un model liberal, en definitiva, que no tenia res de neo en els seus plantejaments i dirigit a legitimar privilegis derivats del caràcter subsidiari de la intervenció pública. Els intents per construir un sistema educatiu més orientat al mercat de treball, definits en la Llei General d’Educació de 1970, van ser pura retòrica. Mai es va plantejar una veritable política de modernització de la formació professional ni es van establir els ponts necessaris amb el sector empresarial per a la reforma.
Amb la posada en marxa de la LOMCE aquest curs escolar és quan es pot endevinar la definitiva arribada de la modernització conservadora a Espanya. La dreta sembla no acontentar-se ja amb simplement mantenir els privilegis de les elits, sinó que busca intervenir en el conjunt del sistema, imposant mecanismes de mercat en l’accés i la gestió de l’educació i reforçant el paper regulatiu i avaluador de l’Estat per assegurar la suposada qualitat de l’ensenyament.
D’una banda, la llei inclou un major protagonisme del mercat no només en la provisió de l’educació sinó en la mateixa planificació educativa. Per primera vegada tindrem a Espanya una llei orgànica d’educació que manifestarà explícitament l’obligació dels poders públics de planificar sobre la base del comportament de la demanda. El canvi és substancial, ja que fins ara s’assumia que l’Estat planificava sobre la base del principi de satisfacció de necessitats educatives i que el sistema de concert s’havia d’entendre com a mecanisme complementari i subsidiari a la provisió pública. Aquesta no és l’única mesura pro–mercat de la nova llei. El govern central durà a terme avaluacions estandarditzades en tot el territori espanyol, amb la més que probable publicació de resultats per afavorir la competició entre escoles. La LOMCE obre també la possibilitat d’aplicar fórmules de finançament competitiu de les escoles basades en els resultats de les avaluacions o en “accions de qualitat educativa” definides pels centres. La mateixa OCDE, sovint invocada pel mateix ministre Wert per legitimar les seves decisions, ha recomanat no aplicar aquest tipus de polítiques perquè no hi ha evidències que afavoreixin l’efectivitat escolar i sí en canvi que incrementin la segregació i l’estigmatització d’algunes escoles. Les polítiques de mercat afavoreixen la selecció adversa: generen incentius a les escoles per seleccionar alumnes que provenen d’entorns familiars més favorables i faciliten la concentració dels estudiants més vulnerables en determinats centres, normalment de titularitat pública.
El segon gran canvi que incorpora la llei és l’intent de liquidar la comprensivitat del sistema, és a dir, l’ensenyament comú a secundària. Un dels majors èxits de la LOGSE de 1990 va ser acabar amb el sistema de doble titulació en finalitzar l’educació bàsica, el qual donava accés a itineraris acadèmics i professionals diferenciats. La LOMCE, sense alterar l’estructura del sistema educatiu, sí que modifica els objectius i funcions d’aquesta etapa, alhora que pretén “flexibilitzar” els itineraris d’aprenentatge per arribar a un quart curs d’Ensenyament Secundari Obligatori (ESO) completament diferenciat en funció de l‘accés a la formació professional o al Batxillerat. A això cal afegir les nombroses proves que els alumnes patiran des de l’ensenyament primari i que sens dubte determinaran la seva ubicació en la jerarquia del coneixement. Per més que el ministre distorsioni la realitat assegurant que aquest és el model que funciona, la veritat és que el que ens mostren les anàlisis de la pròpia OCDE és que els sistemes internament més diferenciats no són en absolut els de millor rendiment i sí en canvi els més desiguals.
Mals auguris perquè respecte als previsibles efectes d’una llei que busca modernitzar a costa de la selecció i l’exclusió educativa. Esperem que a curt termini s’imposi el sentit comú i el canvi polític permeti rectificar una regulació que posa en escac el mateix interès públic de l’educació.
