“Avui més que mai, una ciutat, gran o petita, disposa d’incomptables possibilitats educadores, però també poden incidir-hi forces i inèrcies deseducadores”. Així arranca la carta de les Ciutats Educadores, un compromís signat per més de 470 grans municipis de 36 països diferents. Tots els agents d’una ciutat, la diversitat d’elements que conformen els mosaics urbans del segle XXI, són educadors potencials. Així ho sentenciava aquesta carta signada l’any 1990 a Barcelona i així ho veu encara Antònia Hernàndez, directora del XIII Congrés Internacional de Ciutats Educadores, que el proper 13 de novembre se celebra a la capital catalana.
El congrés torna 24 anys després a la ciutat on va néixer, Barcelona, amb la intenció de compartir experiències i models de ciutats que apostin per enriquir la vida dels seus habitants generant benestar, formació i una identitat compartida. Enguany el certament se centra en la inclusió com a repte principal de les ciutats, sobretot arran de l’actual situació de crisi econòmica i convulsió social, que ha col·locat amplis sectors de la ciutadania en risc d’exclusió. “Quant a accessibilitat Barcelona és de les ciutats més inclusives”, assegura Hernàndez, que afegeix que aquest ha estat un dels motius pels quals la ciutat ha estat escollida per celebrar-s’hi el Congrés, en detriment d’altres candidates com Medellín (Colòmbia), Porto Alegre (Brasil) o Tolosa (França).
“No es pot dir que estiguin totes les qüestions resoltes, perquè la inclusió és un repte molt complicat d’assolir, però s’està treballant a tots els nivells a Barcelona”, explica Hernández. Des de l’accessibilitat fins a la participació, la capital catalana ha adquirit un compromís –signat per totes les forces polítiques de l’Ajuntament– que mira de combatre l’exclusió des del consistori. Es tracta de l’Acord ciutadà per una Barcelona inclusiva, que és també a les bases del Congrés.
Així doncs, sota el lema Una ciutat educadora és una ciutat que inclou, el Congrés ha aconseguit aplegar la xifra rècord de gairebé 600 experiències de projectes i models inclusius –de diferents ciutats del món–, més d’un centenar dels quals han estat seleccionats per a ser compartits durant les xerrades, tallers i debats de les jornades.
Sobre els preparatius del Congrés, Hernández destaca sobretot la tasca del seu Comitè Científic, que durant mesos s’ha reunit per dotar de contingut el certamen. Entre altres resultats de la seva feina –que es recollirà en una publicació a principis del 2015– sobresurt el disseny de “la piràmide de la ciutat educadora”. Aquesta piràmide estableix que la inclusió és el fonament sobre el qual s’ha de començar a bastir una ciutat educadora. Aquesta base s’ha de consolidar, segons el comitè, amb polítiques i mesures destinades a garantir el benestar dels ciutadans. A partir d’aquí, es pot avançar cap a una ciutat participativa –segon element clau de la piràmide-, que compti amb el capital social suficient com per ser font de creativitat i innovació. Aquest darrer terme, la ciutat creativa, és la cúspide de la piràmide.
El Congrés té previst rebre prop de 800 participants, la majoria dels quals alcaldes, regidors, tècnics i treballadors municipals, d’arreu del món, docents, representants d’entitats… I una sèrie de ponents per a les sessions plenàries. L’encarregat de donar el tret de sortida aquestes sessions serà Pablo Gentili, secretari Executiu del Consell Llatinoamericà de les Ciències Socials, fundador del Fòrum Mundial de l’Educació i docent i investigador a Rio de Janeiro.
Ciutat educadora, més enllà de l’escola
El concepte de Ciutat Educadora va néixer a Barcelona fa 24 anys, però ja abans el paper de la ciutat en l’educació dels seus habitants i la seva relació amb les institucions educatives –escoles, instituts, entitats- era una qüestió que preocupava a la capital catalana. Prova d’això en va ser la creació del Consell de Coordinació Pedagògica, un organisme pioner al món –reproduït després en molts altres països– amb l’objectiu d’“establir un diàleg entre l’escola i la ciutat”, resumeix Hernàndez.
Ser una ciutat educadora va molt més enllà de facilitar passos de vianants per als alumnes davant les escoles. “D’entrada tothom identifica nens i escola, que són fonamentals, però s’ha de fer un pas més”, explica Hernández. I un pas més significa fer polítiques i implicar entitats per aconseguir un major benestar, participació o convivència en l’espai públic.
A preguntes d’El Diari de l’Educació, Hernàndez menciona una experiència que destaca per la seva longevitat i relació amb els centres educatius. Es tracta de les Audències Públiques. “Fora de l’àmbit curricular, els alumnes d’instituts debaten durant tot un curs sobre un tema (el curs passat va ser la inclusió), i cada grup selecciona uns representants que s’hauran de posar d’acord per presentar un manifest a l’Ajuntament”, detalla Hernández. Així doncs, els estudiants tramiten les seves propostes i el consistori els dóna una resposta amb el que pot acceptar i el que no. “És un compromís com a consistori”, explica la directora, i fomenta elements com la participació democràtica. Precisament el resultat d’aquest treball està present en el Congrés.
D’aquí un mes Barcelona rebrà desenes de propostes que, com aquesta, miren d’harmonitzar les polítiques municipals amb la gestió per part de la ciutadania –no només els infants, sinó també dels adults i la gent gran– de tots els valors, experiènces, coneixements i cultura que la ciutat, volgudament o no, els posa a l’abast.
