Joan M. Girona és mestre i psicopedagog
He pogut constatar que uns quants companys i companyes de professió es dediquen en jubilar-se a col·laborar amb bancs d’aliments. Bancs que han augmentat atesa la situació crítica de moltes persones i famílies senceres arrel de la crisi trampa, del cop d’estat del capital bancari, que ens fan patir.
També hi ha, evidentment, persones d’altres professions que dediquen part del seu temps de jubilades a ajudar als anomenat bancs d’aliments. És una bona manera d’exercir el voluntariat.
M’han convidat i animat a col·laborar en un d’aquests bancs; i ha estat una ocasió per pensar en aquestes institucions i, sobre tot, en el seu funcionament. Les festes nadalenques i l’ambient que s’hi respira són un altre argument per reflexionar-hi.
Darrerament he tingut ocasió d’escoltar persones que col·laboren amb la PAH, que em van explicar com fan la seva tasca. Les plataformes d’afectats per les hipoteques no es dediquen a buscar pisos buits o socials, o a ocupar-ne i després donar-los a les famílies que pateixen un desnonament. Es dediquen a explicar als que estan a punt de perdre casa seva els seus drets, els recursos que tenen al seu abast… Informen, ajuden, animen, donen suport… però són les pròpies persones afectades les que lluiten per aconseguir allò que és seu: el dret a un habitatge digne (dret reconegut per la constitució, tan utilitzada quan convé i tan oblidada davant la manca dels drets bàsics allí reconeguts: sostre, pa i treball). No és possible estar inclòs a la nostra societat sense poder gaudir d’aquests drets bàsics que alhora implicaran la possibilitat de relació social.
La PAH fa una primera tasca d’animar a les persones afectades. Moltes d’elles estan avergonyides, creuen que la culpa del que els passa és d’elles, que es van equivocar, que han fallat als seus, família, fills i filles. La ideologia dominant no els deixa pensar que han estat les campanyes de bancs i constructores, amb el suport dels governs, les que les han induït a comprar i a endeutar-se. Cal ajudar-les a plantar cara als bancs (aquests no són d’aliments) i caixes, que s’atreveixin a reivindicar els seus drets davant de les injustícies bancàries i dels promotors d’habitatges.
(És impressionant pensar el poder que té el sistema i com ens deixem manipular. Quan jo era petit la majoria de vivendes eren de lloguer; actualment s’ha invertit la tendència i els llogaters som minoria. Com ho han aconseguit? És un canvi que beneficia als constructors i no pas als compradors de pisos.)
En aquesta línia he estat pensant si no s’hauria de dur a terme una estratègia semblant als bancs d’aliments. Les persones que passen gana necessiten ajuda, és innegable. Però, com? Les persones voluntàries que volen col·laborar faran bé de començar un banc, de buscar recursos i contactar amb totes les famílies que necessiten menjar. Ara bé seria molt interessant, tan aviat com fos possible, propiciar que fossin aquestes famílies les que comencessin a buscar els recursos, a organitzar la distribució, a empoderar-se que es diu ara. Organitzar un repartiment equitatiu de menjar, tenir en compte les característiques de cada família necessitada, buscar una alimentació equilibrada està bé, però potser no és suficient.
Potser és allò de donar peix o ensenyar a pescar. Les persones que passen gana al nostre país són el darrer graó de l’escala social, són molt vulnerables, però tenen capacitats per sortir-se’n. Les persones tenim aspectes físics o biològics i aspectes psicològics, sentiments, emocions i relacions amb les altres persones. Donar menjar pot compensar necessitats d’ordre biològic, però animar-les a buscar-ne compensa les situacions de baixa autoestima, de sentiments de fracàs, de pèrdua de la pròpia imatge davant les altres persones… La tasca del voluntariat representa el primer pas, la primera mà que ajuda, però després cal fomentar l’autonomia de cada persona o de cada família per resoldre el seu problema.
Donar menjar a qui té gana està recomanat pels evangelis cristians i per l’alcorà, fins i tot un comunista com Bertolt Brecht afirmava que donar menjar a un famolenc faria que dormis bé aquell dia. Però no es pot establir com un costum. Hi hauria el perill d’originar una dependència amb les persones que necessiten aliments. Segurament acostumades a rebre es sentirien incapaces de superar els problemes per elles mateixes, haurien perdut un element important de la seva personalitat. Persones que només reben, que només van a buscar menjar queden estigmatitzades, si no ho estaven ja. És un argument que s’ha fet servir, demagògicament, per no obrir menjadors escolars durant les vacances d’estiu. Però s’han obert casals i esplais, s’han fet colònies que alhora que asseguraven una alimentació correcta als infants bastien una pila d’activitats que els permetien no sentir-se diferents a la resta. De manera semblant haurien de funcionar els bancs d’aliments, relacionats amb la xarxa associativa de l’entorn, organitzant altres activitats que permetin a totes les persones sentir-se incloses a la societat i poder relacionar-s’hi en pla d’igualtat.
Les persones que passen gana també tenen altres necessitats que caldrà atendre. Tot això només s’aconseguirà si elles mateixes prenen el protagonisme; arriben a ser autònomes per organitzar-se. Aquest hauria de ser l’objectiu de voluntaris i voluntàries que dediquen hores del seu temps als bancs d’aliments.
A uns quants instituts es col·labora amb els bancs d’aliments, es col·labora en els grans recaptes que s’organitzen a diferents ciutats en apropar-se les festes de Nadal; dins el clima de solidaritat que es crea a nivell popular. En aquests centres és habitual enfocar-ho de manera anàloga al que estava exposant. Es fomenta l’autonomia de l’alumnat, se’l fa protagonista de buscar els aliments, d’organitzar la recaptació, d’ajudar a la distribució amb el banc corresponent o de manera pròpia a famílies o entitats de l’entorn proper. De la mateixa manera les persones beneficiàries també han d’assolir el seu grau d’autonomia, no poden ser dependents tota la seva vida. Han d’arribar a ser protagonistes del seu futur i poder abastir les seves necessitats.
Avui que la societat està molt sensibilitzada amb el tema de la corrupció també cal estar atents a com funcionen aquests bancs, sobre tot els que han adquirit una dimensió força gran. Cal controlar els comptes, cal evitar que empreses d’alimentació ho aprofitin per treure’s de damunt productes que no poden vendre i paral·lelament fer-se propaganda. El funcionament un xic o molt paternalista facilita a vegades la corrupció; per què donar comptes si hom hauria d’estar molt agraït per la tasca que estic fent. La transparència en la gestió és quelcom bàsic: en aquest aspecte la participació real dels afectats seria garantia de bona gestió.
La caritat és important però ho és més la justícia. Quan una persona pot deduir-se de la seva declaració de renda una part de les donacions que fa, quan una empresa pot evitar part dels impostos pel mateix motiu, quan un altre empresari es lliura de productes no venuts i evita així les repercussions en els preus de venda… no sembla que les seves actuacions vinguin motivades per ajudar a les persones desafavorides que ho necessiten, sembla més aviat que busquen un benefici personal i tranquil·litzar la consciència davant les injustícies.
Unes situacions injustes que caldrà combatre per evitar que augmentin les desigualtats socials. Perquè el sistema econòmic que ens domina està basat en l’augment dels guanys econòmics. La cobdícia de guanyar més i més és com una pulsió que busca la satisfacció per ella mateixa sense saber ni pensar per a què poden servir tants diners. Si no se li planta cara, si no es busquen alternatives que el superin o l’evitin, no es trobarà una sortida. L’amor, l’estimació és difícilment compatible amb el sistema capitalista.
