Article publicat a eldiario.es
Van néixer, créixer, es van reproduir (massivament) i … quin és el següent pas? Els MOOC (Masive Online Open Course, cursos en línia, massius i oberts) van arribar per revolucionar l’educació superior amb la premissa que qualsevol –amb accés regular a internet– podria formar-se de manera gratuïta en les més prestigioses universitats del món.
Era un caramel llaminer i en pocs anys han patit un boom notable. S’ha multiplicat l’oferta. Hi ha MOOCs de totes les matèries imaginables. Els usuaris es compten per milions només a l’Estat espanyol, que va abraçar el fenomen amb entusiasme: un de cada tres MOOC dels 770 que a dia d’avui ofereix Open Education Europa, el portal web de la Comissió Europea, pertany al nostre país. Es va arribar a dir que eren el futur de l’educació.
Però alhora que es desenvolupen van apuntant les seves mancances i van apareixent les crítiques. Massa abandonaments (es calcula que el 90% dels que s’inscriuen en un curs no arriben a acabar), que tinguin en alguns casos un caràcter mercantilista (el seu objectiu seria captar alumnes, encara que siguin virtuals), un model de negoci inviable per als centres, la impossibilitat de certificar l’adquisició de coneixements (per això s’han plantejat solucions) o la simplicitat dels mètodes pedagògics en la majoria dels cursos van ser alguns dels elements rebutjats des de certs sectors.
Els primers estudis acadèmics que es van realitzar sobre el seu impacte també van revelar que, lluny d’incidir en la democratització de l’educació superior com es pretenia, la immensa majoria dels que segueixen aquests cursos són persones amb formació prèvia i cert nivell socioeconòmic.
Ara, tres anys després de la seva implantació a l’Estat espanyol, els MOOC busquen el seu lloc a la universitat.
Una moda passatgera?
El fenomen s’ha desinflat una mica, segons diuen alguns com Jordi Adell, professor de l’Àrea de Didàctica i Organització Escolar de la Universitat Jaume I. “El boom dels MOOC va estar molt relacionat amb la bombolla financera derivada dels préstecs a estudiants universitaris als Estats Units (on van néixer aquests cursos). Els MOOC es van presentar com la possibilitat d’industrialitzar una activitat essencialment artesanal: la formació superior. Després de l’entusiasme inicial, afavorit per diverses universitats d’elit i certa premsa, sembla que l’optimisme ha donat pas a una altra percepció: pocs estudiants acaben els MOOC -els que tenen més formació-, i alguns experiments amb estudis reglats no han resultat tan positius com s’esperava”, explica.
Potser per això alguns treballen en redissenyar els cursos, esbrinar què s’ha fet bé, què no tant i veure com poden evolucionar. En això estan en el projecte europeu ECO (Elearning, Communication and Open-Data), pel qual 11 universitats europees liderades per la UNED busquen “dissenyar els MOOC del segle XXI, adaptats a les necessitats d’una ciutadania europea moderna que reclama un aprenentatge digital i mòbil, per poder estudiar en cada moment i en cada lloc, no només en els suports que hi ha a casa”.
“El MOOC està buscant el model”, concedeix Sara Osuna, coordinadora del projecte ECO , encara que nega que el fenomen “s’estigui desinflant”. “Està evolucionant, implantant-se. No ve a resoldre els problemes que ja teníem, ve a aportar una nova forma d’educar més d’acord amb les formes de pensament, de vida o d’actuació que té la ciutadania del nostre temps”, argumenta.
Grosso modo, fins ara es vénen fent dos tipus de cursos. Els anomenats xMOOC “són exemples d’una pedagogia instructivista, de fa dècades, centrada gairebé exclusivament en la transmissió d’informació i l’adquisició de coneixement declaratiu o procedimental simple”, explica Adell. “Pedagògicament no han aportat gran cosa”, afegeix. Tot just són uns vídeos i altres materials que l’estudiant ha d’afrontar pel seu compte.
Per això Osuna i l’ECO aposten per l’altre vessant, els cMOOC, connectivistes, que “canvien estructuralment tots els preconceptes de l’ensenyament virtual. El paper del professorat ja no és dirigir l’estudiant, entre altres coses perquè pot tenir 5.000 alumnes. El que fa és dinamitzar el debat, ressaltar les coses bones que aporten els alumnes. Aquests també canvien el seu rol, ja no només reben, aporten i es responsabilitzen de construir el seu propi coneixement”, explica. Adell coincideix que aquests “són experiments didàctics molt interessants sobre autoorganització, xarxes socials i desenvolupament del propi entorn personal d’aprenentatge”.
“Si els estudiants poden aportar coneixement, llavors també poden valer per avaluar als altres. Aquesta és l’evolució”, continua Osuna. Aprenentatge auto-dirigit, auto-regulat, compartit i fins i tot auto-avaluat. No obstant això, lamenta Adell, aquests cursos “són una minoria enfront dels xMOOC”.
SPOC, la tercera via
Entre uns i altres, en centres com la Universitat Oberta de Catalunya aposten pels anomenats LOOC o SPOC (small personalized online course) com el futur d’aquest tipus de cursos. “La diferència és com posar-se en una classe de 25 persones o una de 500, pots donar més qualitat”, explica Albert Sangrà, director de la càtedra Unesco de la UOC. Sangrà podria enquadrar-se entre els crítics amb els MOOC. “No conec cap universitat que es preï que li doni igual que els alumnes no acabin”, sosté, i afirma que cal observar la seva evolució “perquè siguin útils per a l’aprenentatge de les persones”.
Quin paper quedarà llavors per als MOOC a les universitats? “Haurien de preocupar-se per donar una resposta adequada al moviment d’Educació Oberta i de Recursos Educatius Oberts, que posseeix el potencial per generar un significatiu canvi educatiu a les universitats, tant en els rols docents, la planificació dels seus espais físics com en els seus pressupostos econòmics, els serveis que ofereixen als seus estudiants i en el propi procés d’ensenyament-aprenentatge”, reflexiona en un article Jesús Valverde Berrocoso, de la Universitat d’Extremadura.
“Són extensió universitària? Són lliure difusió del coneixement que generen les universitats amb fons públics? Són pur màrqueting per atreure alumnes a les seves titulacions reglades?”, es pregunta Adell. Ell té les seves pròpies respostes: “Les universitats s’han adonat que els MOOC no canviaran gairebé res de l’educació superior. Potser el seu lloc sigui entre el màrqueting i una visió de la universitat pública compromesa amb la lliure difusió del coneixement”, augura.
Osuna, de la UNED, rebutja l’etiqueta d’instruments de màrqueting . Almenys en el seu cas. “Som la segona universitat d’Europa en nombre d’estudiants, partim d’una presència forta i no necessitem més a priori. La UNED com a institució pública aposta per altres formes d’accés a l’ensenyament”, afirma.
En el que sí coincideixen tots és que el dia que perdin la gratuïtat -si és que arriba aquest dia- deixaran de ser MOOC. “És una aposta per un altre model educatiu, mentre es pensi així per descomptat han de ser gratis, l’únic que no pot assumir la institució és la certificació, però no és obligatori que ningú la demani, de fet surt del model”, apunta Osuna. “Si es paga per un MOOC deixaran de ser massius i els alumnes començaran a exigir serveis, per exemple l’atenció dels professors”, afegeix Adell. “I això es diu e-learning i fa anys que està inventat”.
