Article publicat a eldiario.es
Una classe d’educació artística no és un taller de manualitats. María Acaso porta anys remant en contra del discurs oficial. El que concep, recolzat per les lleis, els ensenyaments de l’art com a disciplines prescindibles, complementàries, maries. Ho fa des de les aules de la facultat de Belles Arts de la Universitat Complutense de Madrid, on també dirigeix la línia de recerca sobre Educació en Museus d’Arts Visuals.
El seu segon llibre porta per títol La educación artística no son manualidades (Editorial Catarata). Va ser publicat el 2009, encara que les seves pàgines tenen el 2014 i amb la LOMCE ja en marxa més vigència que mai. L’arraconament de l’educació plàstica, convertida en optativa a Primària, respon per ventura a “un objectiu polític”.
En el llibre rebutja l’associació entre educació artística i manualitats, creu que aquesta relació és automàtica?
En molts casos, sí, perquè forma part de l’imaginari col·lectiu que s’ha creat al voltant d’aquesta disciplina, profundament infantilitzada. L’educació artística no són nens pintant ni murals el dia de la primavera. Cal no oblidar que es pot treballar en molts formats i per a qualsevol edat, dins i fora de les aules, perquè és un vehicle de coneixement. I no només d’expressió. L’anàlisi i la producció de productes i expressions artístiques són activitats relacionades amb la producció de coneixement crític.
En aquest imaginari de què parla sembla que l’artística es concebi com l’assignatura maria, la ximpleria que dóna el profe bohemi.
Exacte. I és una paradoxa que en un món hipervisual ningú tingui la preocupació de desenvolupar el pensament crític visual. El resultat és que els nois i noies estan indefensos davant les imatges. Ens les empassem, però no arribem als missatges que amaguen. Som una mena de cecs-vidents. I aquesta és la idea del terrorisme visual. Per combatre-ho, cal treballar aquest pensament crític visual, que no és innat. No és una competència amb la qual naixem, de manera que, si volem que sigui un hàbit, cal incloure-ho en el currículum, a més de demanar l’anàlisi com un procés inherent a l’educació artística.
Amb la LOMCE, queda encara més arraconada l’educació artística?
Em sembla un veritable drama que a Primària l’assignatura es converteixi en optativa. La creativitat i l’autonomia es tallen. És absurd perquè estan despullant nens molt petits d’utilitzar una via per comunicar-se quan no saben escriure. A secundària, les hores s’han anat restringint i és la maria de les maries.
Com explica aquesta marginació?
Com deia, és un contrasentit que no s’ensenyi a mirar un món ple de missatges visuals, però també és el resultat d’un objectiu polític. El que es busca és que la població vulgui televisions de plasma, anar de compres, fer-se la depilació làser… No interessa que la gent aprengui a llegir les imatges. És preferible que es mantinguin en el pla inconscient i no donin el salt al conscient.
D’altra banda, és molt clar que el que busca el PP és que Espanya surti ben representada a PISA, i aquest objectiu l’està perseguint d’una manera molt simplista i absurda. És, en definitiva, canviar la llei per aprovar PISA, no perquè els estudiants siguin competitius en si mateixos. El treball en equip, l’autonomia o la creativitat són habilitats i eines necessàries per al desenvolupament de qualsevol treball en el futur.
Hem d’aconseguir que les assignatures prenguin més rellevància des de la mateixa legislació i, en termes més amplis, resignfiicar l’educació artística en tots els contextos socials: en els museus, en les institucions culturals, en l’àmbit de la salut… Això és un repte que surt de les aules però que és igualment important.
L’enfocament de l’assignatura a l’aula és l’adequat?
En la major part de les ocasions, no. S’està entenent la plàstica com un servei. És una assignatura maria que, a més, gairebé sempre dóna una dona. De manera que també és una qüestió de gènere. El centre no pot utilitzar les hores de plàstica perquè els nois i noies creïn objectes en moments concrets i així prestin un servei, o bé a l’escola o bé a les famílies. No es tracta d’embellir, que sigui una servent visual, sinó de pensar, generar coneixement. I així fer veure als estudiants que les arts visuals poden canviar el món. No només serveixen per adornar.
És fonamental eliminar la idea que l’educació artística és només crear objectes bells. També té a veure amb produir objectes incòmodes o transformadors. La bellesa pot venir pel significat.
La responsabilitat de canviar això és dels professors?
La clau està en la formació. Que la formació del professorat sigui ineficaç és també una qüestió política. Per començar, no hi ha especialitat de magisteri en ensenyaments artístics. Els estudiants que seran futurs mestres no tenen més que tres assignatures raquítiques que fan servir per fer manualitats. A secundària, el panorama no és gaire millor. Els docents que volen especialitzar-se fan un màster que tenen monopolitzat les facultats de magisteri. Potser i si hi ha sort es donen tres matèries en Belles Arts.
Però també hi ha docents que s’estan movent molt amb projectes innovadors.
Per això mateix cal transmetre una sensació d’esperança, perquè molts profes estan innovant. I no només dins de les facultats. De fet, la universitat està perdent força en innovació educativa. Els processos més nous estan sortint fora d’elles. Només cal veure el Proyecto LOVA, impulsat pel Teatro Real, altres per museus, per estudis de disseny…
Un d’aquests projectes, Levadura, té el seu segell, com el descriuria?
El projecte Levadura s’ha començat a fer amb dues escoles públiques de Madrid i aposta per la qualitat sobre la quantitat. Durant un mes un artista contemporani treballa amb nens i nenes en la creació d’una obra d’art. Es tracta de transmetre als alumnes que l’art és un procés molt complex, que requereix temps, molt més enllà d’una classe de 45 minuts.
És important incidir en aquest procés. Quan ensenyes a fer un ratolí amb un envàs de iogurt en una hora, estàs transmetent implícitament als teus estudiants que l’art es fa en una hora. D’aquí que quan un noi o noia va a un museu a veure art contemporani no és estrany que digui: “això ho faig jo”.
En aquest procés creatiu, quin paper juguen artista i estudiants?
Aquest és un clar exemple de la meva proposta personal per ‘l’arteducació’. Un concepte que sorgeix de la suma d’art i educació com quelcom híbrid on els límits entre art i pedagogia són molt difusos. I tot això en el context de comunitat d’aprenentatge en totes les direccions. L’estudiant s’ha de concebre com un productor de coneixement que està al mateix nivell que el docent. Una classe s’ha d’entendre com una producció cultural en si mateixa.
