La participació és entesa com un valor que permet a les persones desenvolupar-se de manera integral, implicar-se amb el seu entorn i créixer a nivell personal al mateix temps que es fa créixer el col·lectiu o la realitat social que ens envolta.
Partint d’aquesta premissa, sembla evident que cal establir mecanismes que garanteixin la màxima participació dels diferents col·lectius del panorama social actual. Tradicionalment, trobem que la participació ha estat un element clau en molts col·lectius i grups de la nostra societat, en detriment d’altres que sempre han estat infravalorats o poc escoltats en matèria de participació. Un d’aquests últims, podria ser la participació dels infants i els adolescents.
En les darreres dècades trobem nombrosos exemples que replantegen el paper dels infants a la nostra societat. S’ha començat a entendre (i fer entendre) que els infants reflexionen, participen i actuen, si se’ls ofereixen els mitjans adients per fer-ho. I que no són només un grup que cal protegir, sinó que també cal dotar-lo de drets de participació real, d’opinió, de diàleg i d’interlocució amb administracions i organismes, sobretot en aquells que prenen decisions i actuen en àmbits que afecten directament a la infància i l’adolescència.
Els primers exemples clars de tot això els trobem al 1989, amb l’aprovació de la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de l’Infant. Però també dins del territori nacional com són la creació de l’Observatori dels Drets dels Infants al 2007 o la llei sobre els drets i les oportunitats de la infància i adolescència de 2010. I més concretament, en l’aprovació del Decret dels consells de participació territorial i nacional dels infants i adolescents de Catalunya, al juliol de 2013, així com el Pacte per la infància a Catalunya, subscrit per desenes d’entitats, agents, institucions i partits polítics de Catalunya també durant el 2013.
Davant d’aquesta realitat, sorgeix des de l’administració pública, la voluntat de crear un consell nacional de la infància, que reculli el sentit i l’opinió dels infants i adolescents a Catalunya, el CNIAC. El CNIAC (Consell Nacional dels Infants i els Adolescents de Catalunya), constituït el passat 20 de novembre de 2014 en el marc del 25è aniversari de la Convenció dels Drets dels Infants, es defineix com un òrgan col·legiat de caràcter consultiu i de participació, adscrit al Departament de Benestar Social i Família. L’objectiu d’aquest òrgan és el de representar els interessos dels infants i adolescents de Catalunya, fer propostes als organismes competents i opinar sobre aquelles propostes que afectin a aquest col·lectiu. Lligat amb aquesta definició, el CNIAC busca garantir la màxima representació dels infants i adolescents de Catalunya, la pluralitat, representativitat i democràcia interna. Per això, s’ha previst que hi participin infants representants dels àmbits escolar, de l’educació en el lleure i l’associacionisme; així com de col·lectius vulnerables o en risc d’exclusió.
Davant d’aquesta, a priori encertada proposta, des d’algunes de les entitats que treballem molt directament amb la infància i l’adolescència ens sorgeixen diverses ombres o neguits que caldria tenir en compte. Per a la constitució d’aquesta plataforma, s’han realitzat diversos grups de treball i jornades que han comptat amb bona part de la representació social i d’entitats, així com d’altres organismes i administracions relacionades amb la infància i l’adolescència a Catalunya. Tot i així, sembla ser que hi ha visions i propostes que no han quedat recollides ni reflectides en la proposta definitiva del CNIAC.
La constitució del CNIAC busca trobar l’espai que la infància i l’adolescència catalana es mereixen dins de la participació en els afers de la vida pública i sobretot en aquells temes que afecten més directament a aquesta franja d’edat. Però val a dir que des de l’associacionisme educatiu es valora la participació infantil i juvenil com un dels pilars que fonamenten la proposta educativa. Una eina per a què els propis infants i joves puguin desenvolupar el seu propi projecte i creixement personal. I això només s’entén des d’un model progressiu i natural d’educació per la participació. Entenem la participació com una eina que cal viure-la i no fomentar-la a partir de plataformes o instruments sorgits per iniciativa dels propis adults. En tot cas això, és un segon pas que ha de sorgir de la motivació i voluntat dels propis infants.
Al CNIAC s’hi ha de reunir la representació dels diferents consells locals d’infància d’arreu del territori català, així com per exemple ho fa en matèria de joventut el CNJC (Consell Nacional de la Joventut de Catalunya), entre d’altres. La realitat però, ens mostra que els consells d’infància encara no són uns òrgans arrelats i consolidats a la majoria de territoris i que per tant, cal treballar en aquesta línia per tal de que un hipotètic consell nacional de la infància tingui sentit, sobretot a nivell de representativitat de tot el territori català.
A més, cal vigilar amb el possible solapament d’aquest nou òrgan amb altres plataformes de participació juvenil ja existents com el CNJC, el qual aplega a associacions juvenils de joves d’entre 14 i 30 anys. En aquest sentit, caldria fer una bona definició i diferenciació de la dicotomia infant-adult i deixar clar l’espai i competències de cada plataforma, a més de definir la interrelació que hauria d’existir entre elles.
Lligat amb això, també caldria prioritzar, valorar i reconèixer els espais de participació existents, no només les plataformes juvenils com el CNJC o els consells de joventut dels diferents territoris, sinó també al teixit associatiu de tot tipus, sobretot aquelles entitats que treballen l’educació i la participació de manera directa amb la infància i l’adolescència com els agrupaments escoltes i els esplais, entre d’altres. Així com treballar en una política pública de foment de la participació de la infància i l’adolescència en el dia a dia social i política del nostre país.
Cal ser curosos, també, en garantir una bona representativitat al CNIAC per tal de que hi estiguin representats de manera justa i proporcional els diferents col·lectius relacionats amb la infància, per tal d’evitar que es converteixi en un simple consell escolar amb algun convidat puntual. És evident el pes que té l’escola formal avui dia, però per crear espais de participació real cal anar més enllà en la representació dels participants.
Així doncs, potser el fons de la iniciativa de voler donar veu i participació a la infància i l’adolescència del nostre país és encertada i compartida per la majoria de nosaltres. Ara bé, cal tenir en compte que la participació no ha de ser artificial i cal doncs que sorgeixi de la pròpia iniciativa dels infants participants en els diferents territoris. Així com fomentar des de l’administració una política pública que reconegui i promocioni als projectes i entitats que treballen l’educació d’infants i adolescents a través de la participació activa i vivencial, a través de projectes transformadors i continus que promouen el propi creixement i enriquiment de l’infant, adolescent o jove. En aquest sentit, és imprescindible treballar de tu a tu amb les entitats i associacions que desenvolupen projectes amb infants i adolescents com els agrupaments escoltes o els esplais, així com garantir una bona coordinació entre aquestes, l’administració pública i el sector de l’educació formal i reglada. Només així aconseguirem una proposta educativa i participativa que enriqueixi als nostres infants, adolescents i joves del país. Perquè no ho estarem fent bé si veiem als infants com a objectes de futur, en comptes de veure’ls com a subjectes del present.
Ivan Rivera
@ivanrivera_bcn
Acció Escolta de Catalunya
