Jaume Martínez Bonafé és professor de Didàctica a la Universitat de València i membre fundador dels Moviments de Renovació Pedagògica al País Valencià.
Us han matat a 43. Ens han matat a 43. Sí, ja se que estaven lluny, que eren mexicans, que vivien a Iguala, una zona de muntanya a l’Estat de Guerrero. Però eren joves estudiants de Magisteri. Eren pobres, de cultures rurals, i estudiaven a l’Escola Normal d’Ayotzinapa. Per què els han matat? Protestaven, pacíficament. Es revelaven, amb el crit i el gest de la protesta, de la rebel·lia i la resistència. Era una forma d’aprenentatge per a la transformació social. I eren els mestres del futur. Joves compromesos treballant perquè la seua cultura rural, els seus sabers populars puguen ser reconeguts a una escola que ha d’estar al servei del ser humà, per a fer possible el seu creixement en llibertat.
Estudiaven a l’Escola Normal d’Ayotzinapa. No era qualsevol escola. L’entrada a l’edifici la presideix un enorme retrat del Che Guevara. I a les parets de les aules els textos de Freire, de José Martí, els murals i dibuixos indígenes, presidien el cercles de cultura, la forma didàctica de fer formació de mestre. Potser encara no us n’heu assabentat, encara no us han deixat que us adoneu. Però existeixen altres mons, altres paraules, altres sabers, altres experiències, altres Facultats de Magisteri, altra forma d’entendre el sentit del saber, el seu valor d’ús. En aquest cas, ho tenien ben clar: l’emancipació humana, la lluita contra la ignorància que aliena e impedeix una “lectura” crítica del mon que vivim. Clar que els han matat! Vivien, estudiaven, lluitaven, per fer possible una societat lliure, i ho feien al si d’una societat que ha naturalitzat la narcoviolenia, on el poder polític, la policia, el marc legal, està sotmès al dictat dels poderosos, de les grans fortunes, de l’imperialisme. Clar que els han matat! Un jove mestre que pensa i cultiva la crítica és perillós.
No sé, estudiants de València, futurs mestres, si esteu commocionats, si l’horror de la massacre us ha colpit l’ànima. Eren 43. Els van afusellar, i segurament els han soterrat amb cal viva a algun forat de la muntanya. Vaig tenir el privilegi de fer una xerrada a aquella Escola de Magisteri fa uns poquets anys. Era una escola “embrutada” pels textos, els dibuixos, i les proclames reivindicatives. Era una escola viva, entre una exuberant vegetació, on la major part del professorat eren mestres de la mateixa zona, i s’havia educat en aquella mateixa escola. Era, deixeu-me que ho diga ja, una escola revolucionària. Ai!, quan us veig ara caminar entre l’asèptica pulcritud de les parets de la vostra Facultat… Però, almenys a mi, em falten 43!
