Són temps moguts a la universitat espanyola. L’últim canvi normatiu aprovat pel Ministeri d’Educació –pel que s’obre la porta al fet que els graus durin tres anys i els màster dos, en comptes dels quatre i un, respectivament– ha agitat els rectors, que als tres dies van decidir donar-se una moratòria de tres anys per aplicar el canvi. Però no és l’únic front obert que té la universitat, que es troba en una cruïlla financera, amb unes taxes creixents, beques minvants i un futur incert.
Juan Julià, vicepresident executiu de la Conferència de Rectors de les Universitats Espanyoles (CRUE) i exrector de la Universitat Politècnica de València, explica per què els preocupa la reforma proposada pel Govern i els reptes als quals s’enfronta la universitat.
Per què s’oposa la CRUE al canvi que proposa el Govern?
En principi, atès que es fa amb caràcter obert i flexible i el poden adoptar de forma voluntària les universitats, és una mesura acceptable. Però primer cal estudiar el resultat de l’estructura curricular d’aquest moment, com està evolucionant i com pot afectar la qualitat acadèmica de l’oferta universitària i la igualtat d’oportunitats dels estudiants, independentment del seu nivell econòmic. S’ha acordat una moratòria perquè no es presenti a tramitació abans de setembre de 2017 cap pla d’estudis nou. Creiem que és un tema important com per estudiar-lo de forma àmplia: què estan fent els països nostre entorn, quins efectes pot tenir en l’economia de les famílies… que s’ofereixin títols amb diferents durades portaria a la confusió als ciutadans i les famílies. Això són debats que cal estudiar bé. Però veiem que el canvi pot ser positiu per alguns títols.
S’ha referit a com pot afectar les famílies. Creuen, contra el que diu el ministre d’Educació, que la reforma pot encarir els estudis?
L’important per a les universitats és fer les coses bé. Però també preservar la igualtat d’oportunitats. En un país que es planteja cada vegada més que per accedir a un lloc de treball cal millor formació, i que hem de millorar l’adquisició de competències, a tothom se li pot ocórrer que potser no és restar anys. Un altre plantejament és que en lloc de tenir aquests continguts en quatre anys tinguem un grau de tres i es traslladi el màster a dos anys. Qui farà els màsters? Qui tingui la capacitat econòmica. Cal preservar la igualtat d’oportunitats. A les famílies els crida l’atenció que un ministeri que ha permès elevar les taxes es preocupi ara per estalviar diners.
Tampoc sembla sorprenent que una comunitat autònoma que s’ha mostrat favorable a aquest decret [Catalunya] sigui precisament la que més ha elevat els preus i els màsters. Aquestes coses cal fer-les amb rigor i no córrer el risc de pensar que perquè en el nostre entorn tenen estructures del 3 + 2 cal fer-les. I que no ens passi el que ja ens passa de vegades, que quan nosaltres anem altres tornen.
Però el ministeri argumenta que aquesta reforma és precisament per convergir amb Europa. Ara ells estan tornant als quatre anys?
[destacat dreta]Crida l’atenció que un ministeri que ha permès elevar les taxes es preocupi ara per estalviar diners a les famílies[/destacat]Els països es plantegen com nosaltres que en algunes titulacions potser són millors els graus de tres anys. Fa poc ens van imposar el 4 + 1, i no volem que de cop i volta s’imposi un altre model. Quan fem canvis normatius cal estudiar els efectes de l’anterior norma. És veritat que hi ha països que com nosaltres s’estan plantejant modificar la seva estructura. A Alemanya hi ha graus de tres i quatre. A França la majoria són de tres. Les grans universitats dels EUA són de quatre. No defensem cap estructura enfront d’una altra.
I no obstant això, el Govern acusa els rectors d’immobilisme.
D’això res, tot el contrari. Les universitats s’han avançat al que hauria d’haver fet l’administració, que és estudiar la situació a nivell internacional. Convoquem un seminari amb un dels majors experts universitaris perquè ens plantegi l’estat de la qüestió a nivell internacional i que ens faci una valoració externa independent per fer una reflexió.
Creuen que el Govern està plantejant amb aquests canvis una reforma encoberta de la universitat, tal com sostenen alguns sectors educatius com els sindicats?
No hi ha hagut una veritable reforma. S’han fet canvis que no tinc clar que hagin millorat les nostres universitats, però no crec que es pugui dir reforma. Perquè la reforma comença per donar resposta a les tres claus per millorar un sistema universitari. Primer la suficiència financera, necessitem un marc plurianual. Com hem de tenir autonomia si cada any cal negociar el finançament? Un marc modern, que premiï els èxits.
La segona és la captació de talent i retenció. Com l’hem de dur a terme si no podem contractar amb el llast de la taxa de reposició [només es reposen un de cada dos funcionaris que es jubilen, i fins aquest any eren un de cada deu]? Es parla de l’endogàmia universitària com un problema però, com podem fomentar més la mobilitat sense recursos? Han de ser canvis per anar a millor. Només hem fet unes normes que regulen més la universitat i hi han afegit poc valor.
En tres anys de Govern del PP els estudis universitaris s’han encarit per als alumnes per la pujada de les taxes, la caiguda de la quantia de les beques… S’encariran més?
Aquest és un debat que plantejarà la ciutadania. Hi ha països que han optat per considerar que el beneficiari de la formació acadèmica és l’individu i intenten que sigui ell o la seva família qui la financiï. És el model anglosaxó. Però també aquest model s’ajuda d’un sistema de beques que arriba de vegades al 75% de la població. Després hi ha una altra corrent que sosté que la formació beneficia el conjunt de la societat i entén que hi ha d’haver una política pública important i uns preus baixos. És el model de França, Escandinàvia, Itàlia o Suïssa, que tenen unes taxes més barates que les espanyoles.
Cal fer aquest debat. Per exemple, ens podem plantejar que el millor per al país és tenir alguna universitat entre les 100 millors. I altres poden pensar que és millor tenir molts estudiants en bones universitats. Espanya té el 80% de les seves universitats públiques en el top 1000 del món. Si parlem d’unes 20.000 universitats, tenim al 80% dels estudiants en el rang del 5% de les millors universitats del món. Què prefereixen els ciutadans? Això és una qüestió d’Estat.
Parlant de finançament, hi ha un cert temor en alguns sectors que acabem arribant més d’hora que tard a un model anglosaxó de préstecs bancaris que deixen els estudiants amb un gran deute bancari tot just acabar els estudis. És un temor real?
Qui sap quin serà el resultat electoral de les pròximes eleccions i quina serà la filosofia del Govern resultant. L’informe d’experts del ministre Wert assenyalava que Espanya dedica la meitat que altres països a ajudes d’estudis. Per això crec que és bo si ens enfrontem a un procés electoral, que la ciutadania demani als partits polítics explicacions sobre què faran, quin és el seu model. Que ho diguin obertament.
Es dedueix de les seves paraules que sí que comparteix aquest temor si el PP guanya de nou.
Jo no vull ser qui ho digui. Segurament se’ls preguntarà què faran amb l’educació pública, si més universitats públiques, privades, un sistema plural, si es millora la política de beques… Cal analitzar el que ja ha passat. Hi ha coses evidents, com que fa més de 15 anys que no es creen universitats públiques i no obstant això sí que n’hi ha més d’una vintena de privades noves. És un tema per valorar. És bo un sistema plural, però sempre havent-hi una part important d’institucions públiques.
Hi ha massa universitaris? Massa universitats?
En absolut. A vegades em preocupa certes afirmacions que es fan. Espanya té un problema: té un bon col·lectiu de joves que ni estudia ni treballa. Espanya té un percentatge de cohort d’edat universitària que es correspon amb la mitjana OCDE. Ni més ni menys. No sobren universitaris. Cal que hi hagi nois i noies que estiguin en el sistema educatiu. Això és el més dramàtic. Sobren universitats? Als EUA hi ha una universitat pública o privada per cada 90.000 habitants. Al Regne Unit n’hi ha una per cada 250.000. A Espanya una per cada 500.000. El nombre mitjà està per sobre de les grans del món. Que hi ha problemes d’ordenació de títols? Sí, però és un problema que s’està corregint.
El 2008 hi havia un 17% de títols en les universitats que ni tan sols tenien 20 alumnes de nou ingrés. Avui són només el 7,5%. Bolonya ens ha portat a una major eficiència amb alguns primers cursos transversals per a diversos títols. Cal fer canvis a la universitat i els rectors ho saben. Però la millor universitat és la que tenim ara. A la primera dècada dels anys 2000 va triplicar la seva producció científica. Tenim una dotzena d’universitats en els rànquings internacionals més coneguts. Tenim 23 universitats amb algun dels seus instituts, centres, etc. que se situarien entre els 100 millors del món.
