La Formació Professional dual ha passat de ser pràcticament inexistent a Catalunya a implicar 3.718 joves, segons dades de la Generalitat a l’inici de l’actual curs. L’increment ha estat vertiginós, però ¿en què consisteix aquest model de formació? Els joves alternen les classes al centre educatiu i a l’empresa, però ¿com s’articula la relació entre aquests dos actors? ¿Com es garanteix el compromís formador dels empresaris? ¿Es pot importar el model alemany? Òscar Valiente, un dels principals experts internacionals en formació professional, respon a alguns d’aquests interrogants. Professor de Sociologia de l’Educació a la Universitat de Glasgow, Valiente ha coordinat recentment la publicació Un model de formació professional dual per a Catalunya? per la Fundació Jaume Bofill.
En què consisteix exactament la Formació Professional dual?
Hi ha diferents tradicions a nivell internacional. Hi ha països en què la FP s’organitza fonamentalment als centres que coneixem com escoles, on els joves aprenen continguts i habilitats. Altres en centres de formació organitzats per associacions sectorials i l’entorn empresarial. I després hi ha el model dual, que divideix el currículum d’una manera més o menys paritària entre dos espais de formació: l’escola i l’empresa. En aquest model, els agents escolar i empresarial s’han de coordinar i coresponsabilitzar per elaborar un pla de formació, avaluació i selecció dels joves.
Quin ha estat el model que ha pres Catalunya?
Durant dècades una sèrie de països centreeuropeus, normalment d’arrel germànica, han desenvolupat un model que ha donat bons resultats a nivell d’atur juvenil, de prestigi de la formació professional i de productivitat de l’economia. A més de Catalunya molts altres països hi han mostrat interès, i organismes internacionals el posen com a exemple de bones pràctiques.
Quines altres particularitats té el model alemany?
A diferència de l’anglosaxó, es caracteritza per una forta regulació i control dels processos i condicions de formació als centres de treball. Es supervisa què passa al centre de treball, quina és la qualitat de la formació, qui forma el currículum, i es fa amb la complicitat de tot el món del treball, amb el lideratge de les cambres de comerç però també dels sindicats. Els anglosaxons, en canvi, són més liberals. Entenen que el que passa a l’empresa és responsabilitat de l’empresari i confien en agències externes que ja certificaran els estudis un cop finalitzats.
Però fixar-se en el model d’un altre país no vol dir que es pugui importar.
De totes les polítiques que s’exporten en el món educatiu, és de les més complicades. Requereix un alt nivell de maduresa institucional en les relacions entre Govern i agents socials, és extremadament complex, sobretot atesos els mecanismes de coresponsabilitat que calen per assegurar que s’imparteix una formació de qualitat. Una de les recomanacions que fan els països punters és que abans de desplegar la política cal crear les condicions, l’ecosistema: un marc legal que doni cobertura a la relació entre l’empresa i el jove, entitats responsables d’assessorar les empreses, establir els criteris de la formació dels formadors, adaptar els espais a les empreses, establir els estàndards professionals… I potenciar un acord social amb els representants del món del treball.
Aquests criteris s’han complert a Catalunya en aquests quatre anys que es ve impulsant la FP dual?
No ben bé. I en part és comprensible, perquè la lògica dels polítics quan llancen polítiques…
És tenir números que l’avalin ràpidament.
És clar. Això passa aquí i arreu. Ensenyament va tirar pel dret i va començar a enviar joves a empreses sense tenir el marc institucional muntat per assegurar la qualitat dels processos. Ha estat una opció i es pot entendre, perquè a vegades per fer bé una política has d’ensenyar números per convèncer la societat.
Quins són, doncs, els elements que li falten a Catalunya, segons el seu parer?
El Govern ha apostat per la quantitat i ara treballa en el marc institucional que garanteixi la qualitat. Un dels actors que hi posa molt esforç aquí és la Cambra de Comerç. Cal també tancar un lideratge del procés de la FP dual que no recaigui únicament en el Govern i la voluntat política de la persona de torn al departament d’Ensenyament. Ha de dependre de la voluntat dels actors de la formació: diversos departaments de l’Administració, el món del treball…
La FP dual pot ser també una manera de que els empresaris facin servir els aprenents de mà d’obra barata?
A Espanya ningú necessita una FP dual per aconseguir mà d’obra barata, perquè ja ho és. Més precari que això…
Com es garanteix que això no passi?
Actualment ja existeixen contractes suposadament de formació que fan servir els estudiants de mà d’obra barata… La dual no obre una finestra a la precarització del mercat, perquè ja estan totes les finestres obertes. Sí que en aquest esforç per tenir números potser s’ha enviat joves on no se sap com s’està fent la formació, però els empresaris són els primers interessats en que no hi hagi empreses que facin mala formació.
Per què?
Perquè estan apostant per la formació dels seus treballadors des de ben joves. L’empresari en comptes de deixar la responsabilitat a l’Estat es fa coresponsable i posa recursos i un sou per a la formació dels joves. Aquesta inversió no té cap sentit si després precaritzes el jove. Cap lògica econòmica sosté la inversió en capital humà per després tractar-lo malament. De fet, la política de la dual va directament enfocada a llocs de treball dignes, on la productivitat del treballador és clau per la competitivitat de l’empresa.
A vegades s’ha venut la FP dual –o la FP en general– com una eina per acabar amb l’abandonament escolar prematur. És una bona aposta?
En el combat contra l’abandonament s’hi ha de posar tothom, no únicament la FP, que tot i així funciona més que altres opcions. De fet, s’ha encarregat de donar oportunitats a molta gent que ha sigut expulsada del mercat laboral en els darrers anys i que no tenia una titulació completada. Però el combat contra l’abandonament és també feina de la Secundària, la Primària…
… d’un mercat laboral basat en els llocs de treball qualificats?
Sí, bé. Es pensava que l’abandonament es devia a les opcions de treball sense formació en el sector de la construcció o el turisme. Però ara això ha explotat, l’atur juvenil s’ha disparat i, malgrat que s’ha reduït una mica, l’abandonament segueix sent alarmant. És un problema educatiu.
Catalunya és un país de petites empreses. Fins ara, per això, han estat les grans firmes les que s’han bolcat en la FP dual. Seat, Bayern, Nissan, Nestlé… Quan s’acabin aquestes, com s’involucren les pimes?
Els països potents en dual tenen mecanismes per treballar en pimes. Els serveis d’ajuda per la formació han de ser d’un altre tipus. Per exemple, es poden crear centres supraempresarials en cada sector, on el jove hi passa un temps a més de l’empresa.
Per anar acabant. Què li sembla la FP Bàsica introduïda pel ministre Wert? Els alumnes hauran d’escollir itinerari formatiu des de Tercer d’ESO.
És un pas enrere en l’esforç de prestigiar l’FP. Ara per ara és l’opció formativa que més creix, que més satisfacció genera, i això s’ha aconseguit entre altes coses perquè s’ha exigit que tothom que hi entrés ho fes amb els nivells educatius previs. Una política que avança la separació entre opcions acadèmiques com a instrument per gestionar la diversitat de coneixements sembla que ens retorna a la concepció de que la FP era una via per anar col·locant joves que tenen problemes per graduar-se.
La Generalitat, com deia, està elaborant ara la nova llei. Una de les principals novetats és que vol apropar formació professional i ocupacional. Com ho valora?
És una idea que sempre hi ha estat, tant a la Generalitat com al Govern espanyol, i té cert sentit, perquè al final si un centre és bo en un sector, potencialment pot oferir una bona formació inicial, continuada, ocupacional, de reciclatge… Si aconseguim en la formació ocupacional -on sovint arriben molts diners d’Europa sense massa control- els estàndards de qualitat de la professional, hi haurem guanyat molt.
