Des de fa uns mesos coordino el projecte de reflexió La pobresa amb ulls d’infant a la Casa Macaya de La Caixa, a Barcelona. Diferents professionals compartim idees i experiències per intentar construir una altra mirada i unes altres formes de resposta. Un dels grups té com a encàrrec recordar que els nois i noies que viuen en pobresa van a l’escola. Aquest dies de portes obertes en les que cada família acaba comprant l’escola que pot en funció dels seus recursos, o mira d’evitar companyies socialment inadequades pels seus fills i filles, he pensat en compartir també amb els lectors i lectores d’aquest diari algunes de les idees que allà van sorgint.
Parlar del menjador per no parlar de la matricula
Si escoltem el discurs dominant sobre la pobresa que pateixen els infants quan van a l’escola, sembla que tot sigui un problema de menjadors escolars i de les beques corresponents perquè tothom mengi. Tot i que, quan descobrim que potser un grup significatiu d’adolescents no dinen quan arriben a casa, no volem reconèixer que l’horari compactat és més destructor quan l’adolescent està en un entorn empobrit. A vegades, el discurs arriba als llibres, el material escolar, les sortides… De nou posem en marxa beques diferents, ajudes a aconseguir en noves oficines. Tot menys pensar en com es podria socialitzar el material, o com l’escola ha de tenir fons comuns suficients per fer que tot l’alumnat pugui anar a la sortida pedagògica corresponent.
Tanmateix, en temps de matrícula, de definició de zones escolars, d’assignació de recursos són unes altres les grans preguntes a fer-se sobre l’escola i els infants en pobresa. Avui parlarem, breument, tant sols de dues. La primera té a veure amb com són les pobreses que composen cada aula. La segona amb com té en compte l’escola els factors de diversitat que provenen de la condició social. Les respostes a aquestes preocupacions suposen una part significativa de la lluita contra els efectes de la pobresa en la infància.
Algunes escoles sempre han viscut educant infàncies empobrides. Ara és possible que la pobresa monetària de la família afecti a quasi tota la classe. Més famílies han baixat un esglaó social i moltes altres estan ara per sota de l’últim. Per això, al nostre seminari hem debatut sobre la “educabilitat”, sobre aquelles condicions familiar i socials mínimes que permeten a l’escola educar.
La concentració de pobreses a l’aula pot ser tant sols un dur bany de realisme educatiu si representa la diversitat (o homogeneïtat) social del barri. El problema és quan el biaix social en la selecció de l’alumnat encara s’incrementa per culpa de la pobresa familiar. Desapareixen els que suraven i s’incorporen els que van cap al fons. La segregació s’aguditza.
Queda clar que, si com diuen, es vol lluitar contra la pobresa, l’escola “dels pobres” ha de ser una escola “rica”. Ha de poder compensar de manera normalitzada les necessitats i oportunitats educatives que la família no pot satisfer. Ha de tenir recursos i formes d’organització per retenir una població prou diversa. El sistema educatiu que lluita contra la pobresa és aquell que comença per repartir els recursos en funció de les rentes familiars dels seus escolars, garantint que la desigualtat de les famílies no es convertirà en desigualtat educativa, agreujada en determinades escoles.
Pobresa de dol
Però, la realitat de les pobreses actuals ens indica que una part de les famílies pobres no ho eren abans. Tenen infants que han de viure allò que al seminari anomenem “pobreses de dol”. Infants que han de gestionar el pas de ser tenint a ser sense recursos i consum. Si més no, a totes les escoles n’hi ha, d’aquesta pobresa, sumada o no a l’anterior, permanent i aguditzada. Aquest infants estan, sovint, en escoles concertades on cal pagar serveis i “complementarietats”. En alguns casos escoles privades on no s’hi pot estar sense pagar. Escoles d’on n’hauran de marxar. Escoles on hauran de trobar noves “beneficències” per a continuar.
Seria important tenir clar que un empobriment familiar no pot significar un automàtic canvi d’escola, menys encara a meitat de curs. Diríem que ha d’existir una mena d’assegurança col·lectiva que ho faci impossible. Diríem que si l’escola està prestant un servei públic no pot desnonar, ha de demostrar que veritablement és gratuïta no dificultant-hi la permanència de cap alumne, fent una solidaritat eductiva obligatòria amb totes les famílies. La pobresa familiar no pot servir d’excusa per a seleccionar l’alumnat, ja sigui excloent, ja sigui fent impossible l’accés.
La motxilla social que porten cada dia
La segona idea, deia, té a veure amb com l’escola, en considerar la singularitat de cadascú dels seus alumnes, té en compte els components educatius derivats de la pobresa familiar. Potser es tracta d’actualitzar els sistemes d’observació de la vida quotidiana. Al seminari hem escrit un text sobre la qüestió recordant que potser el primer que cal fer quan arriben a l’aula és tenir present com han deixat la seva llar (buida, amb persones deprimides que busquen feina, …) i qui s’ha ocupat (qui no) de preparar-los per venir a l’escola. Perquè potser, després, cal pensar en com l’aula ha d’esdevenir un espai de calma positiva.
Durant molts anys, la desigualtat social que l’alumnat portava a l’escola acabava etiquetada de “necessitats educatives específiques”. Etiqueta inútil que servia per quan la classe tenia un parell de “pobres”, profundament estigmatitzadora avui quan descriu el malestar vital i la manca d’oportunitats educatives d’una classe que majoritàriament té famílies pobres. Per això, les mesures no poden ser ajudes especials sinó suports per garantir que les dinàmiques educatives i d’aprenentatge han incorporat totes les velles i les noves variables que defineixen les vides infantils i adolescents. Les mesures contra la pobresa consisteixen en crear les condicions per a poder tenir en compte l’univers que, ara i aquí, explica la vida de cada infant que ve a l’escola a intentar entendre el món.
L’escola de la desigualtat
En les coordenades macroeconòmiques sabem que el gran problema actual no és tant sols l’augment de la pobresa sinó haver engrandit la desigualtat. A l’escola pot passar el mateix. L’empobriment de les famílies, l’augment de les infàncies obligades a viure en pobresa, aguditzen la segregació escolar. Les escoles de pobres cada vegada són més i més pobres. Les escoles de rics segueixen sent poques i per a uns pocs que no volen conèixer de l’altra cara de la lluna.
Un detall per acabar. Dies enrere consultava un recent treball de recerca francès en el que es demostrava com, en una zona socialment desfavorida, reduir una classe de 5 alumnes (de 25 a 20) comportava reduir les desigualtats educatives un 37%. El mateix treball venia a suggerir que els augments similars de ratio en una escola benestant tenien poc efecte.
