Les controvèrsies entorn del dret a triar escola creixen a l’empara de diversos equívocs. El més bàsic de tots és confusió entre la llibertat de tria escolar i la llibertat de tria entre les escoles finançades públicament. En el primer cas es pot apel·lar a la llibertat de triar un bé proveït pel mercat; la llibertat a què ens referim és la de consumir allò que més ens plagui entre el que ofereix el mercat, sempre en funció de les nostres possibilitats econòmiques. Es tracta, per tant, d’una llibertat de tipus formal, però que està fortament restringida per la capacitat econòmica de les famílies.
En canvi, la llibertat de tria d’allò proveït públicament, sobretot quan es tracta d’un servei universal, pren un altre sentit. Els serveis de provisió pública s’han d’ajustar a uns principis rectors, que són els que en justifiquen aquest aprovisionament. En el cas de l’educació, entre aquests principis hi destaquen, a més de vetllar per una elevada qualitat de l’educació, enfortir la cohesió social, afavorir la igualtat d’oportunitats, i potenciar una distribució equitativa dels recursos educatius. En aquest sentit, l’organització de la xarxa escolar finançada públicament ha de garantir una xarxa escolar de qualitat i igualitària, si més no durant l’etapa d’escolartizació obligatòria. No ha de ser igualitària per homogènia, rígida i burocratitzada, sinó perquè aconsegueixi neutralitzar en la mesura del possible les desigualtats socials heretades. D’aquesta forma, els recursos públics no serveixen, intencionadament o no, per reproduir els privilegis i handicaps que parteixen els infants. Això no condueix necessàriament a un model de societat igualitarista, però esdevé un element cabdal per a que sigui meritocràtica.
Les escoles poden ser diferents, però s’ha d’evitar que esdevinguin desiguals en la seva capacitació dels infants. Bàsicament, hi ha dues maneres de garantir que no siguin desiguals: fent que totes elles tinguin el màxim d’heterogeneïtat social interna (que hi convisquin alumnes de tota mena), i fent una distribució molt desigual dels recursos per destinar-ne més i de major qualitat a les escoles que concentren població molt desafavorida. Hi ha estudis que mostren com afavorir que les escoles siguin heterogènies té un impacte enorme en l’equitat de l’educació. Les escoles barrejades potencien el contagi d’expectatives escolars, de resultats acadèmics i d’adquisició de competències en la població més desafavorida, i això s’assoleix sense perjudicar la qualitat del sistema escolar, ans el contrari, més aviat millorant-la.
Fer les escoles socialment heterogènies millora els resultats globals de l’educació, però sobretot fa el sistema escolar molt més just, perquè neutralitza la reproducció social dels privilegis culturals heretats. Per tant, afavorir que les escoles ho siguin semblaria un objectiu a perseguir pel sistema finançat públicament, si bé tenint presents quin són els límits: s’ha de respectar tant com es pugui les preferències que manifesten els pares, i s’ha de saber que hi ha límits materials i culturals a les possibilitats d’assolir escoles heterogènies (la segregació residencial i les preferències dels pares en són les principals). Alhora, treballar en aquest objectiu no pot relaxar-nos en la recerca d’una millora general de la qualitat de les escoles.
En qualsevol cas, això col·lisiona amb el fet que hi ha famílies que tenen un rang elevat d’alternatives de tria, que inclou escoles cofinançades per les famílies (en una proporció petita en relació als diners públics que s’hi destinen), i d’altres que no. Així, són les famílies econòmicament desavantatjades, que són les que més es beneficiarien de poder triar, les els que tenen més limitada la seva capacitat de tria d’escola. El problema no es pot reduir a la confrontació de les escoles de titularitat pública i privada. Algunes escoles públiques també articulen barreres econòmiques a l’accés (sobretot a través del cost de les activitats complementàries). Alhora, seria possible imaginar un sistema en el qual coexistissin escoles de titularitat pública i privada sense que això comportés la existència de barreres econòmiques d’accés (es tracta d’eliminar el cofinançament que en fan les famílies). En relació a la llibertat de tria, la qüestió no és la titularitat de les escoles, sinó la supressió de barreres econòmiques a l’accés al centre.
Hi ha un segon obstacle que impossibilita la tria: les pràctiques de selecció adversa de l’alumnat que practiquen algunes escoles. En la intimitat de les entrevistes de preinscripció es donen situacions en què els centres poden convèncer les famílies que aquella escola no és l’adequada per als seus fills. Quan hi ha aquesta mena de pràctiques, no són les famílies que trien escola, sinó les escoles que trien família. Per tant, la barrera econòmica a l’accés i la selecció adversa esdevenen els principals esculls a poder exercir la llibertat de tria escoles finançades públicament.
A la pràctica, però, la llibertat de tria no té només aquestes limitacions, perquè és un dret que s’ha d’arbitrar. En el procés de preinscripció escolar les famílies expliciten quines són les seves preferències, i aquestes es respecten si hi ha prou places per cobrir tota la demanda. La pega és que aquesta situació idíl·lica no sempre es dóna, i s’han de implementar mecanismes que permetin decidir qui té preferència en l’accés a l’escola.
Per tant, la qüestió de la tria d’escola és, per aquells que no pateixen limitacions econòmiques o la selecció adversa de les escoles, una qüestió de desempat. En aquest desempat hi conflueixen diferents criteris, però els que més pesen són dos: tenir germans matriculats al centre escolar i la proximitat de la llar a l’escola (estar dins de la zona residencial de referència que cada escola té assignada). Entre la resta de criteris hi destaca que els pares haguessin anat abans a l’escola demandada, o ser una família nombrosa o monoparental.
Des d’aquells posicionaments ideològics i lobbys de pressió en favor de la llibertat de tria escolar, més que oposar-se als límits econòmics o la selecció adversa que l’afebleixen, es problematitza que els criteris de desempat no siguin més arbitraris. Incomoda sobretot que les escoles tinguin reservades places durant el període de preinscipció per a l’alumnat amb necessitats educatives especials, o que les zones d’influència de les escoles siguin petites i prioritzin en excés la proximitat. Això significa que es considera més just (més respectuós amb la llibertat) que el desempat sigui aleatori (per sorteig) que no per la priorització de criteris com ara la proximitat a l’escola.
Hi ha d’altres, en canvi, que pensem que el problema bàsic del sistema actual de desempat és que no empeny prou envers una distribució heterogènia de l’alumnat. Les fórmules per desempatar haurien d’afavorir una composició social de les escoles el més barrejada possible, i de fet hi ha criteris, com el punt extraordinari que s’atorga als antics alumnes, que provoquen l’efecte contrari. Creiem que el respecte a la tria d’escola és perfectament compatible amb els criteris de desempat que facin les escoles el menys desiguals possible (en termes de composició social). Alhora, això no interfereix amb que sigui possible un elevat grau de diversitat escolar, en termes de diversitat pedagògica o de flexibilitat curricular, sempre que aquesta diversificació no encobreixi, o tingui com a conseqüència (intencionada o no) processos accentuats de segregació escolar i d’accentuació de les desigualtats educatives.
La millora de la qualitat del sistema educatiu no passa principalment per fer les escoles socialment més heterogènies. Això el que fa és millorar-ne, i molt, l’equitat,i ho fa sense empitjorar-ne la qualitat (més aviat el contrari). Alhora, és evident que cal introduir mecanismes que estimulin la millora pedagògica i ataquin certes rigideses del sistema eductiu actual. S’ha d’aconseguir, però, sense incrementar les desigualtats ni concentrant els beneficis en aquells infants que ja parteixen de situacions familiars afavorides, i aquests són els efectes de cercar la millora estimulant la competència entre les escoles o la tria competitiva dels centres més avançats per part dels pares.
