Aquest és un article publicat a eldiario.es
La R+D+I a la universitat a Espanya és cosa dels centres públics. I retrocedeix globalment, llastada per les retallades dels últims anys, segons l’última edició del U-Rànquing, una classificació d’universitats que elaboren anualment la Fundació BBVA i l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE) i que estableix que la universitat més productiva en general d’Espanya (en funció dels seus recursos, sense tenir en compte la mida) és la Pompeu Fabra de Barcelona. A l’altre extrem de la taula hi apareixen la UNED i la Universitat Oberta de Catalunya (privada).
L’informe estableix que els campus a Espanya tenen una orientació o una altra en funció de la seva titularitat. Els públics destaquen en tots els indicadors que mesuren la recerca, el desenvolupament i la innovació (20 dels 23 centres més productius ho són), mentre els privats obtenen millors resultats docents (acaparen 7 dels 11 primers llocs).
Aquests últims els determinen factors com la taxa de crèdits superats, el percentatge d’alumnes titulats, professors per alumne, etc., i són un indicador molt poc habitual en les classificacions internacionals que no obstant això els responsables de l’estudi -que també té entre els seus objectius facilitar l’elecció d’universitat als futurs alumnes- consideren que complementa el panorama general.
Mateixa productivitat, menys resultats
Joaquín Aldás, membre de l’IVIE i de la Universitat de València, destaca que la productivitat (el volum d’investigació generat en funció dels recursos) s’ha mantingut estable des de l’any passat a aquest. I no obstant això el volum total ha caigut. Conclusió: “Si es treballa amb la mateixa intensitat però cau el volum total generat és perquè hi ha menys recursos”, explica.
Aquesta situació no és exclusiva de la recerca universitària. La despesa general d’Espanya en R+D va representar el 2013 l’1,24% del PIB enfront de l’1,3% d’un any abans, el que va fer que el país retrocedís dos llocs en la classificació europea fins al lloc 17 de 28.
Francisco Pérez, director d’investigació de l’IVIE, va posar xifres a aquesta caiguda del finançament universitari. En el període 2010-2013 es calcula en uns 600 milions d’euros (un 5%) i en un altre 5,8% en personal. Aquestes retallades han afectat el volum de resultats dels centres: dels 48 públics estudiats, només cinc han millorat des de l’any passat. Uns altres 27 segueixen igual i els 16 restants han baixat. Destaca en aquest sentit la Universitat Complutense de Madrid, que, encara que lidera la taula pel que fa a productivitat general perquè és la universitat més gran d’Espanya, ha caigut d’un índex del 4,3 al 3,8. Un estudi de CCOO assenyalava fa unes setmanes que la UCM ha perdut 85 milions d’euros de pressupost (un 15%) en quatre anys.
Pel que fa a la universitat privada, no hi ha comparatives amb l’any passat perquè apareix en el rànquing per primera vegada aquest curs. Però l’informe sí que assenyala que el seu nivell de recerca és molt més baix. En la productivitat investigadora els campus privats estan 40 punts per sota dels públics (103 enfront de 63), i en la innovadora, 24 (102 enfront de 78). “L’activitat investigadora es concentra en la pública”, sentencia Pérez, “un fet que passa en molts llocs del món”.
Aquestes dades apareixen en un context en què el Govern espanyol està entestat a canviar el model universitari perquè assegura que “no és sostenible” ni tampoc excel·lent, basant-se en la seva poca presència en els rànquings internacionals. Al considerat més rellevant, el de Xangai -que valora principalment el nombre d’investigadors i els articles que publiquen- només apareix la Universitat de Barcelona entre els 200 primers. En l’O-rànquing, afegint el factor docència, apareix en vuitè lloc. Els rectors, agrupats en la CRUE, contraargumentan que és difícil competir amb les grans universitats del món amb una sisena part dels seus fons.
De Catalunya a la Rioja
L’informe també assenyala que hi ha grans diferències de productivitat entre les comunitats autònomes, amb un cert biaix nord-sud. Catalunya, Navarra, Cantàbria, València, Madrid i les Illes Balears se situen al capdavant i per sobre de la mitjana, per aquest ordre. La Rioja, Extremadura, Canàries i Castella-la Manxa tanquen la taula. Pérez explica que “hi ha diferències importants en finançament entre les comunitats”, que les que lideren aquesta categoria “han organitzat suports a la recerca”, i utilitza un símil esportiu per il·lustrar-ho. “Són mecanismes que es retroalimenten. Si tens els millors equips tindràs una major capacitat d’atracció, més facilitat per obtenir patrocinadors”, afirma. També indica que “l’entorn socioeconòmic importa”, i que “les universitats politècniques s’afavoreixen els resultats”.
Els experts també han parlat de finançament universitari. Pérez defensa un finançament “per resultats” davant l’actual, basat en el nombre d’alumnes, però creant un sistema “estable” tenint en compte que “aquests no són a curt termini”. També opina que “les universitats no poden voler fer-ho tot”, i ha incidit que s’han d’especialitzar, triant allò “en el que puguin oferir més qualitat”. Segons ell, “moltes universitats ja estan prenent decisions en aquest sentit”.
Si el 3+2 no va acompanyat d’un sistema de beques, serà negatiu
La reforma educativa que ha plantejat el Ministeri d’Educació per a canviar l’estructura dels graus serà “negativa” si el que es pretén és “finançar només el 3 (els anys de grau) i deixar a preu privat el 2 (els de màster)”, segons Joaquín Aldás. “Si no s’acompanya d’un sistema de beques, l’objectiu de la reforma serà negatiu”, assegura. Per a aquest professor, “no és el què sinó el com” el que importa. “Si l’agenda oculta és retallar finançament i incideix en el volum de resultats, serà negatiu”, afirma. No obstant això, “si el que volem és homologar el sistema amb els països de l’entorn, serà tremendament positiu”.
