Els dibuixos animats tal com els coneixíem des del primer Walt Disney van canviar radicalment fa uns trenta anys, quan es va passar progressivament del dibuix manufacturat a la tecnologia digital dels ordinadors. Ha estat un dels girs més importants de les últimes dècades en les arts en general i, per descomptat, al cinema en concret. Ara, del 5 de febrer al 3 de maig, el CaixaFòrum Barcelona ofereix l’exposició Pixar. 25 anys d’animació, que recull la història i processos de creació d’una productora pionera i trencadora en la indústria de l’animació digital, protagonista privilegiada d’aquest canvi al cinema.
Figuretes, storieboards, instal·lacions, dibuixos, colorscripts i vídeos en pantalles ens fan veure com les 14 primeres pel·lícules de Pixar Animation Estudios han revolucionat la indústria, el mercat i els Oscars. Es pot caure en la temptació de pensar que una mostra que comença anys abans de la fita de la primera pel·lícula totalment creada digitalment, Toy Story, és només per a nens. No és així, no és només una “història de joguines”… Un avantguardista com Steve Jobs va ser qui el 1986 va comprar el departament d’Informàtica de Lucasfilm Ltd. i va crear una empresa independent a la qual va batejar com Pixar.
Aquesta exposició és història contemporània sense additius, s’ha pres consciència de la importància d’aquest canvi de paradigma, de tècnica, de pas del llapis al ratolí, alhora que l’estem vivim. És per això que les seves 402 peces van ser exposades per primera vegada en el MoMA de Nova York el 2005. Després ha viatjat a altres països fins a venir a petar aquí, sense perdre vigència. Compleix allò que l’Obra Social posa la seva atenció en les “manifestacions artístiques fonamentals en la formació de la sensibilitat contemporània”.
De peça en peça, de pel·lícula en pel·lícula, es veu com la tecnologia i l’art es retroalimenten, s’imposen reptes i escalen dialècticament cap a resultats estètics i narratius. Per a John Lesseter, director creatiu de Pixar, “l’art posa a prova la tecnologia i la tecnologia inspira l’art”, i és aquesta forma de veure, aquest esperit, el que ha inspirat a la productora nord-americana per acabar innovant el cosmos animat de la pantalla. El digital “és un mitjà que permet una gran llibertat i que, alhora, planteja grans desafiaments, ja que tot, fins al detall més ínfim, es crea a partir de zero”, ens recorden en l’exposició. Els animadors no estan lligats ni a la realitat ni a les formes, els límits de la tècnica i de la imaginació són frontera i horitzó.
Al CaixaFòrum assistim a un recorregut cronològic pels films i les reptes que han suposat cadascun d’ells, així com les solucions que han inventat per superar-los, aportant una paleta de recursos que no deixa de créixer i que va diluint el limiti amb la imatge tradicional, si els ve de gust copiar la realitat. Toy Story, Bestioles, Monstres S.A., Buscant en Nemo, Los increibles, Cars, Ratatouille, Wall-E, Up, Brave… formen part de la nostra iconografia quotidiana, fins i tot per a aquells que no tenen fills que els obliguin a veure-les una vegada i una altra. Taquilles a rebentar, 30 premis Oscar i 7 Globus d’Or, són els assoliments més aparents de Pixar.
A través dels objectes de la mostra s’ensenya el procés que va de les idees inicials a la creació de mons plens de sons, textures, música i llum. Làmines en pastel, llapis, tinta xinesa, acrílics, retoladors, figures de resina, colorscripts, storieboards… són les entranyes de les imatges finals, realitzades per un enorme equip d’artistes. Al cinema no copsem les mil i una versions que hi ha per arribar al que finalment veurem: evolucions de paisatges, de personatges, de les narracions… Mike, de Monstres SA, podria haver estat vermell en comptes de verd i en Sulley tenir un pelatge clapejat com el d’una vaca galàctica. I així amb cada detall.
L’exposició ressalta la importància que té allò artesanal, fet a mà amb eines tradicionals sense un programa electrònic que executi automàticament una ordre, la planificació de la narració, el desenvolupament cromàtic… Se centra en les gènesis plàstiques de les pel·lícules, no en les trames i les històries. Al CaixaFòrum la revolució està centrada més en el com es fa que en el com s’explica. Dit això, no podem obviar la meravellosa complexitat d’unes trames a les pel·lícules que no tracten als nens d’imbècils i que són capaces de meravellar i engantxar a la pantalla als més grans.
