El documental Ciutat morta ens mostra, amb tota la seva cruesa, què és i com actua aquest ens sovint invisible i de mal descriure que anomenem “el sistema”: un conglomerat d’agències, burocràcies i poders que conformen una cadena opaca i complementària, que s’ajuda i es protegeix, i que repel·leix qualsevol intent de penetració, contrast o crítica. El treball de X. Artigas i X. Ortega ha servit, com a mínim, per fer audible la veu dels acusats i empresonats, especialment de Rodrigo Lanza i Patricia Heras (que va acabar per llevar-se la vida), i la veu digníssima i trencada de la mare del primer, Mariana Huidobro. Veus inaudibles fins llavors per a la ciutadania, veus desestimades sense més per la policia, el poder judicial i la majoria dels mitjans de comunicació, que només van tenir en compte la versió d’uns policies manifestament mentiders i d’uns pèrits prou ambigus com per ser utilitzats per bastir la veritat oficial. Els drets humans i l’estat de dret no poden quedar-se només en una declaració d’intencions, en uns principis retòrics que serveixen per jutjar i condemnar els altres (els no-nosaltres), sobretot si estan geogràficament, socialment o culturalment lluny. Els drets humans s’han de practicar cada dia, especialment en situacions properes. I ara que la tecnologia ens ho posa més fàcil, hem de fer l’esforç d’escoltar totes les veus, sense desqualificacions prèvies, amb ànim d’entendre les seves pròpies lògiques i d’arribar a valoracions matisades i provisionals. La història d’avui (i aquesta n’és una de ben pròxima i il·lustrativa) ens pot ajudar a entendre les grans revolucions i canvis del passat i pot ser una bona simulació per encarar l’acció futura d’una ciutadania compromesa i sobirana.
Aquests dies, en alguns centres educatius catalans s’han sentit, en boca d’alumnes de famílies immigrades, veus favorables als assassins de Charlie Hebdo; opinions que justifiquen les insuportables decapitacions o incineracions perpetrades per militants d’Estat Islàmic. Fa uns anys, s’havien sentit visques a Bin Laden o somriures còmplices davant l’ensorrament de les torres bessones de Nova York… És lògic que aquestes reaccions hagin suscitat alarma entre el professorat, però hem de fer l’esforç d’escoltar i de mirar d’entendre quin és el missatge que aquests nois i noies estan emetent, quina és la malaltia que s’amaga sota aquests símptomes, per no reaccionar equivocadament, per no respondre a les provocacions, sinó amb eficàcia pedagògica i amb responsabilitat ètica.
Ens hi poden ajudar les paraules del pensador indi Pankaj Mishra, autor del llibre De las ruinas de los imperios. La rebelión contra Occidente y la metamorfosis de Asia (Galaxia Gutenberg), escrit des de la perspectiva dels pobles i cultures subjugats per Occident, que han sofert una experiència continuada d’humiliació i d’indignitat, i que han anat incubant al llarg dels darrers dos-cents anys un ressentiment, un odi i una set de venjança present no només a Líbia, Afganistan o Síria, sinó també a Turquia, Rússia, Índia o la Xina i dels quals en tenim proves cada dia.
La reacció d’Occident sol ser d’incredulitat. Els neocolonialistes reivindicant les aportacions civilitzadores, tant en l’àmbit econòmic i tecnològic com en el cultural, de les potències occidentals, des d’una visió unilateral i esbiaixada de la cultura i del progrés, i sense haver escoltat mai el punt de vista, ni el patiment, dels colonitzats, considerats inevitablement inferiors. La majoria afirmant consternada que ens odien perquè rebutgen els “nostres valors”: la democràcia, els drets humans, la igualtat entre homes i dones, la separació entre religió i estat, l’economia de mercat… en contraposició als “seus”: dictadura, arbitrarietat, masclisme, confessionalitat, una economia premoderna… Ens cal escoltar i mirar de comprendre, diu Pankaj Misra, i no confondre els símptomes amb les causes d’aquest odi, si realment volem dialogar d’igual a igual. La supremacia occidental s’ha fet insuportable per als qui sempre s’han sentit marginats, maltractats i menystinguts. No es pot esperar que la reacció de les víctimes impotents i desesperançades tingui la subtilesa i la formalitat de les accions (passades i actuals) dels agressors…
Escoltar amb voluntat de comprendre no significa, en cap cas, justificar res. Però és una actitud imprescindible per poder fer front a situacions d’aquest calibre amb la serenitat i la profunditat que demanda el temps educatiu. La primera reacció, faltaria més, és la de deixar clar que algunes manifestacions són absolutament intolerables, però hem de salvar i respectar les persones que les fan, sabent que la ferida històrica és massa fonda perquè pugui cicatritzar ràpidament.
