Aquest és un article publicat a eldiario.es
Des de fa més d’una dècada, el sistema públic universitari porta patint atacs frontals mitjançant la implantació de successives reformes. Va començar amb la Llei Orgànica d’Universitats (LOU) aprovada pel PP el 2001; va continuar amb l’anomenada RE-LOU duta a terme pel PSOE el 2007, que va suposar el començament de la implantació del “pla Bolonya”; va seguir posteriorment amb el Reial decret llei 14/2012 de mesures urgents de racionalització de la despesa pública en l’àmbit educatiu, que va establir una pujada brutal de les taxes universitàries; i l’última fita ha estat el Reial Decret 43/2015 aprovat pel govern del PP el passat febrer i conegut com el 3+2.
Aquestes successives reformes estan suposant que la universitat s’allunyi d’aquest “bé comú”, les funcions fonamentals del qual han de ser: per una banda, formar ciutadans i ciutadanes amb competències per a la vida personal i professional que els permetin intervenir activa i críticament en la realitat social i política; i, per altra, ser motor de generació de coneixement per afrontar la varietat de problemes als quals s’enfronten les societats. Més aviat al contrari. Aquestes reformes enllaçades són passos cap a la mercantilització de la universitat per convertir-la en un altre nínxol de mercat més, que respongui únicament i exclusivament a les necessitats de les empreses, generant mà d’obra qualificada.
Aquests atacs no són un element aïllat. Formen part d’un procés generalitzat d’agressió a allò públic, comú, com l’intent de desmantellament de la sanitat i l’educació públiques, l’emergent atac al sistema de pensions, etc. És una estratègia que pretén desprestigiar el que és públic per posar en alça el sistema privat, amb la finalitat última de generar ciutadans i ciutadanes de primera i de segona, i enriquir així una minoria en perjudici de la majoria social.
Però, què suposa el 3+2? Si el “pla Bolonya” va suposar el 4+1 (240 crèdits de grau més 60 de màster), el 3+2 és el nou marc legal necessari per graus de tres anys (180 crèdits) i màsters de dos (120 crèdits). La conseqüència directa és l’augment del cost total de la formació universitària per als estudiants, ja que les taxes dels màsters són de mitjana un 67% més alta que les dels graus.
Aquest crescuda de facto del preu total de la formació universitària, juntament amb l’augment sistemàtic de les taxes universitàries i la disminució de les beques, suposarà una segregació de les persones en l’accés a una formació superior en funció del nivell de renda i no de les capacitats i motivacions, ja que l’especialització i la qualificació vindran de la mà dels màsters més cars i, en conseqüència, menys accessibles.
Aquest fet, a més, té una doble repercussió en les dones. Davant del dilema de no poder assumir el cost de la formació universitària per a tots els seus descendents, moltes famílies estaran temptades de donar aquesta educació superior als seus fills en perjudici de les filles, expulsant en gran mesura les dones de l’àmbit universitari.
Quan una societat no valora la capacitat, sinó únicament els recursos econòmics, deixa moltes persones pel camí. Per tant, corre el perill que a llarg termini els serveis professionals siguin de pitjor qualitat i que l’esperit social de molts dels professionals formats a la universitat pública desaparegui.
La segona conseqüència perversa d’aquestes normes és l’entrada en competència directa de la universitat pública i la privada, quan tradicionalment la universitat pública ha estat altament valorada i escollida majoritàriament pel conjunt de la població. L’augment del protagonisme dels màsters en la formació universitària obre la possibilitat a les universitats privades a la creació de màsters d’alta especialització lligats directament al món empresarial.
Aquest fet, sumat a l’asfíxia de la universitat pública per part de les administracions (per exemple, el pressupost designat a les universitats públiques de la Comunitat de Madrid ha disminuït en més d’un 50% des del 2009 al 2014), pot suposar que la universitat privada arribi a superar la pública en nombre d’estudiants i prestigi. D’aquesta manera es reforçaran les elits econòmiques, i es deixarà a la universitat pública la formació de tres anys de grau, molt més generalista i menys rendible.
D’altra banda, totes aquestes reformes universitàries han anat portant a la contractació de personal docent i investigador (PDI) sobre la base única i exclusivament de la càrrega docent existent, sota un disseny de noves figures contractuals de dubtosa legalitat jurídica. Això està suposant una alta precarització de la universitat, amb cada vegada més personal laboral amb contractes temporals i una altíssima rotació, el que suposa una major facilitat per al control ideològic i una progressiva disminució de la recerca i la creació de coneixement.
Si aquestes polítiques segueixen endavant, el futur que s’albira és una universitat pública convertida merament en centres educatius de “cicles formatius de quart grau” per generar mà d’obra relativament qualificada i amb una plantilla docent altament precaritzada, l’única funció de la qual sigui “fer classe”. Desapareixeran les disciplines aparentment inútils o poc rendibles en termes econòmics. I la recerca serà anecdòtica. De manera paral·lela, tindrem universitats privades el nínxol de mercat de les quals seran els màsters altament especialitzats i amb altes taxes, que formaran els experts i expertes directament per al teixit empresarial.
La població amb estudis universitaris disminuirà significativament, amb més virulència a les dones. Aquelles persones que sí que van poder accedir a estudis superiors es dividiran entre els que només van accedir a un grau de tres anys i els que van poder continuar els seus estudis pagant un màster en universitats privades i en contacte directe amb empreses. No cal dir que, així les coses, l’ideal de la igualtat d’oportunitats s’allunya cada vegada més i la fractura social en funció dels recursos econòmics i de gènere s’engrandeix.
En aquest moment, la universitat com a espai de creació de coneixement i pensament crític amb una clara funció social haurà desaparegut. Cada vegada estarem més lluny d’una universitat pública dinàmica, propositiva, que construeix i desenvolupa noves idees, i que és un pilar imprescindible per al desenvolupament econòmic i per a la necessària modificació del model productiu en què estem immersos.
Per això, la comunitat universitària també està convocada a la vaga general d’educació del 24 de març.
Perquè encara té remei, perquè totes aquestes injustícies es poden aturar i perquè aquest any 2015 és un any de grans transformacions. Aprofitem-lo.
