Com a pares i mares d’alumnes un dels temes que més ens preocupa és la transició dels nostres joves des del món acadèmic a la vida adulta, no necessàriament a la vida laboral.
Les xifres d’atur juvenil arriben al 40% i fan autèntica por. La dada és molt superior a la del nivell de fracàs escolar, ja sigui d’abandonament prematur dels estudis, de no graduats en secundària o qualsevol altre indicador que vulguem triar. La responsabilitat d’aquesta situació l’hem de buscar en un sistema productiu incapaç d’absorbir la gent jove formada que prové del sistema educatiu, i que encara pot absorbir pitjor aquells sense formació que han abandonat els estudis sense obtenir cap titulació ni cap habilitat professional concreta.
Ens trobem amb un grup important de joves molt ben preparats que acaben emigrant cap a països d’Europa o d’Amèrica. Joves universitaris, en molts casos amb doctorat, màsters i postgraus, però que no troben una sortida professional en el nostre país. Una gran paradoxa tenir davant nostre la generació millor preparada de la nostra història i, alhora, ser incapaços de donar-li una oportunitat laboral a l’alçada de les seves capacitats.
Acostuma a haver-hi un gran debat sobre el canvi de la formació per orientar-la al mercat. Aquí estaria de ple el tema de la Formació Professional dual, per exemple, però hi ha poc debat sobre si el mercat ens ha d’orientar la vida d’una manera tan dràstica i radical. De fet, a moltes poblacions catalanes el mercat ens indica un monoconreu turístic que limitaria les oportunitats futures de la joventut.
Des del sector públic cal crear també noves oportunitats. No ens referim només a l’ocupació generada directament des de l’administració pública, sinó a la potenciació de nous nínxols professionals, al foment del crèdit cap a nous projectes científics que serien difícilment viables si ens refiéssim del mercat. Cal una certa visió de futur i molta ambició per programar un mapa laboral futur pensant en una societat millor i més justa, i no limitada a retre culte a la riquesa pura i dura.
Siguem creients o no, l’adoració del vedell d’or és un magnífic retrat d’allò que hem d’evitar socialment. Hem de transmetre al jovent que la persona i el respecte als seus valors intrínsecs són el nucli de la societat. L’Escola i la família són la primera línia des d’on transmetre a la joventut uns valors moltes vegades qüestionats, però que són l’essència de la nostra civilització i de la nostra cultura. Els valors que transmetem a les noves generacions no sempre estan a l’alçada de les circumstàncies. Un parell de fets anecdòtics, però simptomàtics, poden servir d’exemple.
El mes de maig de 2013, un jove militant de les JNC (Joventuts de Convergència) de Girona, Pol Xart, era contractat com a càrrec de confiança per la conselleria d’Ensenyament a la seu central de Via Augusta. La notícia va generar un ampli debat. Ara la història es repeteix. Fa pocs dies ens assabentem del nomenament com a assessor d’un altre jove, Oriol Rosés, procedent de la JNC i sense experiència en educació. Sense entrar a valorar l’idoneïtat d’aquestes persones per als seus respectius càrrecs, el cert és que la imatge que es transmet a la societat és la d’una transició al treball basada més en els contactes personals i polítics que en la capacitat i formació de la persona.
Trist missatge per presentar a una joventut que pateix un 40% d’atur, unes taxes d’emigració importants i una manca de perspectives preocupant. Quins valors promocionem amb actituds com aquesta? Podem parlar d’ètica als joves mentre la teoria no té res a veure amb la pràctica? No correm el perill de caure en el campi qui pugui?
Podem exigir la cultura de l’esforç a un jovent format amb escreix mentre els presentem exemples tan desmotivadors com aquests? Cert és que casos com els anteriors s’han produït en altres circumstàncies i en altres latituds. Però no és menys cert que són ara i aquí. I és ara i aquí on vivim i on la nostra vida té lloc.
Veiem el futur dels nostres joves, fills i filles, amb preocupació per com els tracta el sistema productiu, però tenim un cert optimisme respecte a les seves capacitats i habilitats, i a l’educació que reben. Quan la nostra societat imiti una mica l’escola entrarem en una dinàmica positiva que, ara per ara, sembla lluny. Tenim les eines, les màquines, les persones, les ganes; només cal posar-se en marxa. La joventut catalana no es mereix que li girem l’esquena.
El futur de la joventut pot arribar a ser molt més positiu del que es preveu si som capaços de canviar algunes coses, de trencar determinades inèrcies i de superar tics autoritaris i classistes. El millor que podem dir és que la joventut actual té a les seves mans el futur, tant el seu futur com el nostre. O qui pagarà les nostres pensions i ens proporcionarà residències, pisos assistits i el que calgui? Cuidem la joventut. Ni que sigui només per pur egoisme i esperit de supervivència.
