Aquest és un article publicat a Hojaderouter.com
“Emprenedor? Què és això?”. Corria l’any 2009 i a en Luis González, aleshores estudiant d’Administració d’Empreses a la Universitat Pontifícia de Comillas, la paraula emprenedor li sonava a xinès. Per sort, avui té ben clara la seva definició i ajuda la resta d’alumnes de la universitat a aclarir els seus dubtes sobre la creació d’empreses.
En Luis forma part de Start_Comillas, una de les poques associacions d’alumnes emprenedors que han sorgit en el si de les universitats espanyoles. Entre les tasques que l’organització realitza s’expliquen fomentar la cultura emprenedora i ensenyar als estudiants amb aquest tipus d’inquietuds com posar en marxa les seves idees.
Start_Comillas va funcionar dos anys després que en Luis escoltés per primera vegada la paraula emprenedor. Des del començament, l’associació d’estudiants somiava amb crear una xarxa d’organitzacions que agrupés tots els alumnes espanyols que tinguessin el cuquet empresarial. Un somni que, el 2013, va començar a materialitzar-se. En una altra universitat, aquesta vegada en una de pública, la Carlos III de Madrid, naixia StarUC3M, una altra associació d’estudiants emprenedors.
“Nosaltres vam sorgir de la mà de l’associació de la Universitat de Comillas, i a partir d’aquí, la idea va ser crear una xarxa potent d’associacions universitàries que pogués transcendir una mica el nivell unilateral de cadascuna”, explica a HojaDeRouter.com David Roch, un dels seus fundadors.
Igual que Start_Comillas, l’associació de la UC3M organitza esdeveniments i tallers i dóna un cop de mà als estudiants que tenen una idea però no saben per on començar. Serveix, a més, com a pont d’unió entre estudiants i acceleradores, incubadores o empreses disposades a orientar o invertir en els seus projectes.
De vegades, com és normal, les startups que intenten impulsar estudiants d’enginyeria o econòmiques no arriben a bon port. No obstant això, en Luis té clar com de beneficiós resulta per a un centre comptar amb una associació d’alumnes emprenedors. “Les universitats són una fàbrica d’idees i creiem que aquestes associacions són el millor escenari per crear”.
‘Errerías’, sense hac
Per promoure aquesta fabricació d’idees, les universitats porten uns anys equipant-se de vivers i parcs tecnològics, llocs on investigadors i estudiants aprenen a transformar la seva idea en una realitat.
A Francisco Blanco, coordinador d’emprenedoria de la Universitat Rei Juan Carlos (URJC) i president de l’Associació de Vivers d’Empreses (Avie), li agrada cridar aquests centres ‘errerías’ (sense hac), el lloc perfecte per equivocar-se, per cometre errors. “El que fa el viver és evitar que les empreses s’equivoquin i aconseguir que visquin més temps i tinguin unes taxes d’èxit més grans”.
D’acord amb Blanco, molts dels vivers d’empresa que pertanyen a una universitat estan gestionats per la mateixa institució juntament amb un ajuntament. La URJC administra el viver de Vicálvaro, que Blanco dirigeix, i que està enfocat principalment a joves universitaris. Va ser creat en col·laboració amb l’Ajuntament de Madrid, que en el marc del projecte Madrid Emprende disposa de tota una Xarxa de Vivers d’Empreses.
Juntament amb economistes de la Fundació de Caixes d’Estalvi (Funcas), Blanco va elaborar el 2013 un informe que va establir per primera vegada un rànquing de vivers, atenent els serveis que prestaven tots els existents (353 aleshores).
“Alguns funcionen com un hotel que només dóna allotjament”, diu el professor de la URJC, tot i que aquest tipus d’instal·lacions estan pensades com una cosa més que un lloc físic. “Si fossin un lloc per aconseguir oficines barates serien el mateix que un espai de ‘coworking'”, continua. No obstant això, molts ho són.
Només 150 dels vivers que van considerar en l’anàlisi complien amb el seu veritable objectiu: oferir un programa complet de formació, assessorament i seguiment, “com un hospital on es tracta cada pacient i se l’atén segons les seves necessitats”, assenyala Blanco.
De vegades, les universitats es doten de centres exclusius per a l’emprenedoria. És el cas de la Universitat Autònoma de Madrid, que des de fa un temps compta amb el Centre d’Iniciatives Emprenedores (CIADE). Com explica el seu president, Isidre de Pau, l’organització intenta plantejar als estudiants la possibilitat d’emprendre i els ajuda a convertir la idea empresarial en un negoci real.
A més de promoure esdeveniments a les aules i convocar premis, des de CIADE orienten els joves “perquè desenvolupin projectes que s’adaptin als seus recursos. Normalment, aquests recursos són temps, creativitat, un ordinador i la seva xarxa de contactes”. Així, en els seus catorze anys de camí, han aconseguit donar un cop de mà a unes 240 empreses i entitats sense ànim de lucre.
Una altra possibilitat per als emprenedors universitaris és ocupar un espai dins d’un parc tecnològic, un “ecosistema favorable per a una determinada activitat empresarial”, descriu De Pablo. Normalment, estan dedicats a un sector o dividits per zones, on s’ubiquen instal·lacions adequades per a cada negoci, “com un parc industrial especialitzat”.
Actualment, l’Associació de Parcs Científics i Tecnològics d’Espanya compta amb 67 membres que, segons la definició de parc que fa l’organització, “mantenen relacions formals i operatives amb les universitats”.
Totes aquestes ‘granges’ d’incubació tenen molts avantatges, però “no tots els emprenedors necessiten un espai on establir-se, ni tots els espais existents s’adapten a les característiques dels projectes”, adverteix De Pablo. No els resta importància, encara que sosté que el que veritablement necessiten els emprenedors són avantatges fiscals i uns baixos costos d’arrencada dels negocis, i “això no poden facilitar-ho instal·lacions”.
Borses d’ocupació… i autoocupació
Al mateix temps que els vivers envaïen les facultats, els centres d’ocupació que gestionen les pràctiques dels estudiants en empreses han incorporat, entre els seus serveis, la formació i atenció a aquells alumnes que prefereixen muntar la seva pròpia companyia.
Serveixin com a exemples el Centre d’Orientació i Formació d’Ocupació de la Universitat de Cantàbria, que organitza cursos d’autoocupació, assessora en temes d’emprenedoria i premia la millor ‘startup’ del campus; o el Gabinet d’Iniciatives per a l’Ocupació (GIPO) de la Universitat d’Alacant.
D’acord amb Víctor Climent, responsable de l’àrea d’emprenedoria de GIPO, a més d’oferir llocs de treball als estudiants, GIPE porta ajudant els emprenedors des de 1997. Un temps en el qual han vist néixer i madurar tot tipus d’empreses, no només ‘startups’ de base tecnològica.
“Amb la crisi ha canviat bastant el perfil de l’emprenedor”, ens explica. “Quan va començar el desenvolupament de les tecnologies de la informació, hi va haver un augment important de l’emprenedoria en el sector tecnològic. Després passem al tema de la construcció i ara tornem a tenir projectes relacionats amb la tecnologia”.
Com en els vivers, GIPE ensenya als alumnes els passos que cal donar per posar en marxa un negoci i que no fracassi en el camí, a més de fer d’aval en cas que sol·licitin algun préstec bancari.
Tot i la llarga trajectòria de la seva àrea, Climent afirma que alguna cosa ha canviat a la universitat recentment. “Els estudiants estan començant a veure que l’emprenedoria suposa una oportunitat per al desenvolupament professional. Hi ha un major nombre de programes, no només a la Universitat d’Alacant, sinó també a la resta de la Comunitat Valenciana, i un major nombre de participants “.
Forats a nivell estatal
El 2013, el Govern va aprovar la Estratègia d’Emprenedoria i Ocupació Jove, una iniciativa que complementa la Llei de suport als emprenedors i la seva internalització, del mateix període. Planteja la implementació de 100 mesures durant quatre anys per afavorir la inserció laboral dels joves, “ja sigui per compte d’altri o per mitjà de l’emprenedoria”. Entre elles es troben la reducció de les cotitzacions a la Seguretat Social per als autònoms, que ja és efectiva.
Mentre que Blanco es mostra optimista -“és la primera llei d’emprenedors”- i lloa les reduccions fiscals, De Pablo expressa el seu escepticisme: “És una llei molt difícil de desenvolupar perquè cal un marc normatiu complementari i recursos econòmics per implementar-la”. En comparar les mesures amb les d’altres països europeus, creu que “encara que la situació ha millorat, encara anem a la cua”. “Molta gent s’està anant als Estats Units, Regne Unit i fins i tot Alemanya per començar allà, perquè aquí només per voler emprendre ja has de pagar”, lamenta.
La universitat només apareix en el text de la llei per estipular que s’ha d’impulsar l’emprenedoria universitària, promovent la “iniciació de projectes empresarials, facilitant informació a estudiants i promovent trobades amb emprenedors”. Paradoxalment, De Pablo assegura que en el CIADE “no té cap tipus de suport institucional” i que “fa temps que cap ministeri treu convocatòries de foment de l’emprenedoria”.
El docent de la UAM esmenta un programa finalitzat el 2012, ‘Emprenem junts’ , del Ministeri d’Indústria, Energia i Turisme. Concedia ajudes per a l’organització de conferències, jornades de formació, esdeveniments i impulsava projectes col·laboratius entre entitats. “Tot això s’ha acabat”, assegura. A causa de les retallades, “s’estan desmantellant molts serveis de suport a emprenedors”, continua De Pablo, “sobretot els d’assessoria, informació i alguns d’incubació”.
La conjuntura econòmica a la Unió Europea també ha tingut bastant a veure amb el canvi. “Fins al 2013 ens podíem beneficiar de més convocatòries europees perquè teníem una consideració preferencial, però aquest període s’ha acabat i també els programes”, prossegueix el president de CIADE. Encara que existeixen iniciatives com Erasmus Plus, el docent de la UAM afirma que “són més complexos i requereixen socis internacionals o europeus per desenvolupar els projectes, el que no sempre és viable”. Fan el que està a les seves mans i aconsegueixen avenços, però “podria fer-ho molt més ràpid amb el suport i el reconeixement suficients”, assegura.
Qui ha de donar suport a qui?
Des Start_Comillas i StartUC3M reconeixen el suport que les seves respectives universitats els concedeixen. Segons Luís González, la Pontifícia de Comillas cedeix aules i professors perquè els estudiants puguin desenvolupar les seves activitats. No obstant això, tots dos també coincideixen que, a nivell estatal, les universitats haurien de fomentar més la cultura de l’emprenedoria.
“Potser per la crisi o perquè es vegi com una alternativa a un model que s’ha demostrat que pot ser caduc, però sí que és cert que estem bastant lluny d’universitats, com les del nord d’Europa o dels Estats Units, que aposten integralment pels seus projectes, pel talent dels seus universitaris i per tirar això endavant”, assenyala Roch.
Climent, per la seva banda, aposta per anar encara més lluny. Per al responsable de GIPO falta més informació i, sobretot, motivació per animar els estudiants. “Però realment això cal fer-ho en altres nivells del sistema formatiu, a secundària, no ha de ser només una funció exclusiva de la universitat”.
Perquè “un emprenedor és un buscavides i no un ‘buscatítols'”, diu el director de l’CIADE, que incideix en la necessitat de crear més organitzacions horitzontals que promoguin l’emprenedoria, en paral·lel als plans d’estudi de les universitats. No creu que els màsters en innovació siguin la panacea i molts professors encara segueixen mètodes massa hermètics i tradicionals. “Fan falta eines que ajudin els alumnes a veure la utilitat i aplicabilitat del que estan aprenent”, assegura.
La creació d’empreses a la base del coneixement i la creativitat només és possible en l’àmbit universitari, “però cal apostar de veritat per això”, diu el professor de la UAM. Assenyala la falta d’acord entre les administracions com una de les principals traves. “El Ministeri d’Economia hauria de fomentar l’activitat empresarial, però pensen que l’àmbit universitari és el vedat d’Educació, i aquest veu els estudis superiors com una forma d’aconseguir títols”.
Tots els ens implicats tenen clar que encara queda camí per recórrer, però no semblen posar-se d’acord sobre qui ha de prendre les regnes. Tampoc sobre qui solucionarà els problemes amb què encara es troben els emprenedors universitaris, encara que el terme (això que res) ja no els soni a xinès.
————————————————– ———————————-
Les imatges d’aquest reportatge són propietat, per ordre d’aparició, de hackNY (1, 2) Funcas
